Pensaments que vull compartir…

Reflexions sobre l’octubre de 2017


L’octubre de l’any passat va ser un mes que vam viure molt intensament.

El diumenge dia 1, des de molt aviat del matí (abans de les 5) ja estava el davant del meu col·legi electoral. Hi havia gent que hi havia passat la nit. De seguida van venir veïns que portaven coques i begudes…Després van arribar les urnes, esclat d’emoció. Poc després d’obrir vam començar a rebre notícies de la violència de la Policia espanyola i la Guàrdia Civil. La gent, sense por, va continuar als seus llocs. Cues per votar durant tot el dia. Al migdia, que va afluixar una mica la cua, vam fer pinya davant del col·legi per protegir-lo. A la tarda, tractors al principals carrers d’accés a la plaça principal per tal d’evitar l’entrada de les forces espanyoles. S’acaben les votacions, comença el recompte. 2 o 3 mil persones  a la plaça esperant els resultats i fent-nos costat els uns als altres, la pell de gallina. S’anuncien els resultats del poble i després per televisió veiem els resultats de tot Catalunya, malgrat la violència exercida per l’estat espanyol, el referèndum s’ha fet, el Parlament va aprovar les lleis, el Govern va posar-hi els mitjans però va ser el poble el que amb la seva lluita, resistència i valentia el va dur a terme. Aquell mateix vespre em vaig fer la reflexió que malgrat que havíem fet el referèndum i l’havíem guanyat ara caldria veure com serien capaços de traduir-ho en accions concretes els nostres representants polítics. Ni em podia imaginar el que passaria els dies següents.

El dimarts dia 3, vam fer vaga general. I tant que va ser general, després del que havia passat 2 dies abans inclús els sindicats dits majoritaris s’hi van adherir. A la tarda una manifestació multitudinària a Girona, amb columnes que venien de tots els pobles de la comarca. Altre cop el poble valent, amb força i en marxa.

El dimarts dia 10, cap a Barcelona, ple del Parlament, es preveia que s’havia de declarar la independència i jo no m’ho volia perdre. Finalment el President la va declarar però la va deixar en suspens pocs segons després. Una galleda d’aigua freda.

El dilluns dia 16, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van ser empresonats. La repressió començava a agafar unes altres dimensions. Manifestacions massives, actes per demanar la llibertat, enganxada de cartells…

El divendres dia 27, finalment el Parlament de Catalunya atenent el resultat del referèndum, vota i declara la independència. Molta gent ha anat als voltants del Parlament amb la disposició a passar-hi la nit o el que calgués per protegir-lo. En l’ambient es respira alegria però amb un cert recel (serà veritat que ja tenim la república?). Cap al vespre ens comença a pujar la mosca al nas quan rebem missatges de l’ANC convocant-nos a una festa de celebració a la plaça Sant Jaume (és a dir demanant-nos que marxem del Parlament). La gent marxa cap a casa. No hi ha crides a protegir res (de fet hi ha un atac feixista a Catalunya Ràdio que no estava ni vigilada pels Mossos), no hi ha declaracions del govern, no es publica res al diari de sessions del Parlament, no es baixen les banderes espanyoles del Palau de la Generalitat. Alguna cosa no va bé.

El mateix divendres l’estat espanyol amb l’acord del PP, el PSOE i C’s posa en marxa l’article 155

El dilluns 30 es coneix que el president i alguns consellers es queden exiliats a Bèlgica. En els propers dies bona part de la resta dels membres del govern seran també empresonats.

Tot això vam viure l’octubre de l’any passat.

Ara, un any després i veient com han anat les coses, em pregunto si no serà que els nostres representants polítics tenen por del poble i no els agrada que la gent tinguem el protagonisme com vam tenir durant aquell mes d’octubre de 2017. 

Avui Onze de Setembre, unes reflexions sobre l’ANC


Avui és l’Onze de Setembre de 2018, al matí.

Tot apunta que la manifestació d’aquesta tarda serà igual de multitudinària o més que les d’anys anteriors. Novament demostrarem que la bombolla no s’ha punxat. Avui tornarem a demostrar que seguim sent molts i amb molta força.

L’estat espanyol (sigui conduit per Rajoy o per Sánchez) no sap fer una altra cosa que intentar frenar-ho tot amb la violència (verbal, judicial o inclús física), sense aportar cap argumentació a favor de la seva posició. Els seus actes, especialment tot el que fa referència als presos polítics i exiliats, semblen només actes de venjança.

Avui vull destacar el paper que ha tingut l’ANC en la canalització i organització de les ànsies de llibertat i d’independència que aquests darrers anys ha anat agafant força entre la gent. Primer amb la Carme Forcadell al capdavant, després amb en Jordi Sànchez i actualment amb l’Elisenda Paluzié. Tots tres independentistes de pedra picada i grans persones. Amb diferents estils i maneres de fer han liderat l’ANC i l’han portat a ser una entitat molt important, amb més de 80.000 socis.

L’ANC té una estructura molt descentralitzada cosa que permet que cada assemblea territorial organitzi les accions que consideri oportunes, a més a més de les campanyes generals que proposa el Secretariat Nacional. Això ha permès mantenir el poble actiu i reivindicatiu. També ha estat important la feina de negociació feta amb el partits polítics en moments clau com la formació de Junts Pel Sí, o la investidura de Mas/Puigdemont.

L’ANC, tot i ser una entitat civil, fa política, de fet va néixer per influir en la política -sense ser un partit polític- Aquesta situació l’ha portat a ser de vegades criticada, menystinguda o lloada pels propis partits independentistes, en funció del moment polític. No passa res, quan se segueixen uns objectius s’està exposat a la crítica i s’ha d’assumir.

També s’han comès errors, al meu entendre el més greu va ser que el 27 d’octubre del 2017, després de la declaració d’independència feta pel Parlament, l’ANC es va replegar com després hem sabut que havien decidit els partits. Molta gent de l’ANC estavem esperant instruccions per donar suport a la declaració.

L’ANC ha facilitat que molta gent s’hagi mobilitzat i que hagi pogut agafar el protagonisme de la història.

 

KKK = C’s


Les matemàtiques no fallen, la realitat actual de Catalunya comença a tendir cap a la fórmula de la TUS (Teoria Universal del Supremacisme)      KKK= C’s

Que en altres paraules seria: els supremacistes (en un cas racistes blancs i en el nostre cas espanyols) volen imposar per la força i si cal amb violència, la seva ideologia amb total menyspreu cap a la democràcia, la societat i les persones.

Si l’estat espanyol fos una democràcia, les forces de seguretat, l’aparell judicial, el parlament i el govern actuarien en contra d’aquests grups.

No calen gaires comentaris més:

Operació contra els llaços grocs al Baix Empordà

Arrimadas i Rivera (C’s) retiren llaços grocs

 

MEMBRES DEL KU-KLUX-KLAN

GRUP DE MILITANTS UNIONISTES

Però qui mana realment a Catalunya?


D’uns dies ençà he començat a sentir un neguit per coses que han anat passant i finalment l’altre dia vaig identificar i ordenar mentalment quin era l’origen d’aquest neguit: tenim majoria al Parlament i tenim un govern independentista (republicà) però no exercim, no manem. Sembla que ens agradi més defensar-nos i fer grans declaracions que manar i això és el que m’ha preocupat i m’ha posat en alerta: si no sabem manar, sabrem començar i consolidar la república?

Posaré uns exemples.

A TV3 i a Catalunya Ràdio encara és hora que parlin de “presos polítics”, sempre fan giragonses lingüístiques per no haver-ho de dir. Quan estàvem sota el 155 potser es podia entendre (havien amenaçat de tancar els mitjans públics) però se suposa que ara ja s’hauria de poder parlar amb llibertat.

El dimecres passat, que el President Puigdemont va fer la roda de premsa a Alemanya abans de marxar cap a Bèlgica, en el telenotícies nit no van donar la notícia fins al cap de 25 minuts d’haver començat i després de moltes altres notícies, pràcticament abans dels esports. Semblava que volguessin donar la impressió que la notícia tenia poc interès…

Això sí, amb l’argument de la pluralitat portem als programes de màxima audiència personatges feixistes que no mereixerien ni ser esmentats (VOX, Fundación F. Franco, etc.). Vergonyós. I a sobre ens acusen d’adoctrinar…El director de la Corporació va ser escollit pel Parlament en el que hi ha majoria independentista. Per tant jo em pregunto: Qui mana a TV3?

Els Mossos són la nostra policia, ens la vam sentir nostra quan van resoldre amb molta professionalitat i rapidesa els atemptats de l’agost de l’any passat i també per la política informativa de l’atemptat que va ser transparent i seriosa. També aquí fa la impressió que el 155 ha deixat petjada. No s’està actuant amb la professionalitat i la diligència que esperaríem per exemple en els continuats atacs feixistes que hi està havent per tot Catalunya (l’últim ha estat l’entrada d’un cotxe a tota velocitat a la plaça major de Vic per destrossar les creus grogues o els atacs a casals de Nou Barris de Barcelona). Els feixistes estan actuant amb total impunitat. Els Mossos haurien de demostrar que defensen la llibertat i la democràcia en l’espai públic i no ho estan fent. El president Torra ha fet declaracions dient que això no pot ser, que si tal que si qual. Tenim un conseller d’Interior independentista. És per això que jo em pregunto: Realment, qui mana als Mossos? 

Igualment els Mossos sembla que han tornat a pràctiques poc democràtiques -que recordem d’èpoques passades i que pensàvem que ja havien passat a la història- encerclant i gravant en vídeo la manifestació legal que els CDR van convocar a Barcelona en suport a uns membres detinguts. No pot ser que  la policia, que és qui ha de defensar els drets sigui qui els vulnera.

Finalment l’espectacle del Parlament que és de vergonya aliena: tenim majoria de diputats, tenim majoria a la Mesa i tenim la Presidència del Parlament i resulta que una funcionària obeint al jutge Llarena i sense encomanar-se a ningú suspèn de sou als diputats que estan a la presó i a l’exili. I ERC i JxCAT només van fent declaracions dient que “intentaran”, que “faran el possible”, que “revisaran la situació”. No hi ha cap actuació contundent per revertir la situació. Veient aquest panorama jo em pregunto: Qui mana al Parlament? 

A l’ANC fem política


L’objectiu de l’ANC és la independència i per arribar-hi, a més a més d’explicar els avantatges, fer paradetes, fer groc, fer…., també cal fer política (influir en qüestions polítiques i no deixar-les exclusivament en mans dels partits).
Està clar que hem de buscar al màxim la unitat d’acció (i crec que així s’ha fet i per això hem avançat tant) però això no vol dir no poder criticar aquelles polítiques que al nostre parer no serveixin per avançar. Ho podem dir i ho hem dir quan convingui.
Ho vam fer quan governava en Mas i el pressionàvem (“president posi les urnes”). Ho vam fer quan pressionàvem la CUP per la investidura del 2015 (l’anomenat pressing cup). Ara és ERC que arrufa el nas amb els nostres plantejaments polítics…
Nosaltres no som una entitat cultural (com per exemple Òmnium), nosaltres fem política i de vegades pot agradar més a uns sectors i de vegades a uns altres.
Sempre des del respecte més absolut a tots els sectors (simplificant JxC, Pdecat, ERC i CUP). Mai en clau d’herois ni de traïdors.
L’ANC ha de tenir (crec que ja el té) respecte per tots però ha de  transmetre amb claredat en cada moment les seves posicions.

Ja és hora de treure els peus del fang!


El 21 de febrer de 1919 es va iniciar a Barcelona la vaga de la Canadenca que va ser el moviment vaguístic pacífic més important de la primera part del segle XX. La protesta va significar per als treballadors l’obtenció d’una concessió que ha marcat la història moderna: la jornada laboral de vuit hores. Tot un exemple de lluita obrera, autoorganització, solidaritat i fermesa.

Ara, a la primera meitat del segle XXI, estem vivint temps molt durs per bona part de la població, treballs precaris, especulació immobiliària, pobresa, corrupció, … El poder dels bancs i de l’IBEX35 està ficat per tots els racons.

En paraules de Miquel Martí i Pol, ja és hora de treure els peus del fang.

 

ARA, MIQUEL

Ara, Miquel, torna a ser el temps

del fil gruixut i les paraules dures

Escasseja el diner

i ja és sabut que els poderosos, planye’ls Miquel,

només poden permetre certes efusions sentimentals

amb la butxaca plena

 

A coll-i-be dels pobres,

alternen xurriaques i caramel

segons el vent que bufa

però no descavalquen mai

 

Miquel, recorda-ho,

únicament pegant sacsades tots plegats

ens els traurem de sobre

 

Les canyes només es tornen llances

si hom les empunya amb esperit de lluita.

 

Miquel, aquest llevant

fa molt de temps que dura i el terra és xop

i se’ns podreix la sola de les sabates

 

¿No trobes que ja és hora de treure els peus del fang

i espolsar-se el clatell i fer bugada?

 

Paral·lelismes


Havien guanyat les eleccions i, amb el president al capdavant, van intentar fer efectius els canvis per millorar la vida dels ciutadans, canvis que havien proposat durant la campanya electoral.

L’oposició, que no havia guanyat les eleccions, amb el suport de la patronal i dels poders fàctics, a qui no havia votat ningú, van anar entrebancant tan com van poder la vida social i política del país fins que van propiciar que l’11 de setembre de 1973 les forces armades, encapçalades pel general Pinochet, fessin un cop d’estat i provoquessin la mort del president Allende.

Començava una cruenta dictadura, amb milers de detinguts, torturats i assassinats, que va durar uns quants anys i que va provocar un sofriment immens en la població xilena.

Victor Jara, director teatral, poeta, cantant i compositor, va ser detingut el dia 11 i portat, amb milers de persones més, a l’estadi de Xile, que els colpistes feien servir de gran presó.

Allà tancat, va escriure el seu últim poema. El va escriure en uns fulls de paper que va entregar a un amic seu, també detingut. Com van poder, en van fer còpies en uns paquets de tabac d’uns altres companys que anaven a sortir. La policia va interceptar algunes de les còpies i va torturar als que les portaven però una de les còpies va poder sortir de l’estadi i és així com es va salvar el llegat de Víctor Jara.

Víctor Jara va ser torturat (entre d’altres coses li van destrossar les mans a cops de culata) i va ser assassinat aquella mateixa nit del 15 de setembre de 1973.

A Víctor Jara el van matar perquè el volien fer callar, però segueix viu en el cor dels pobles i avui és aquí entre nosaltres.

Aquest darrer poema que va escriure es titula “Estadi Xile”. Aquesta és la traducció al català que en va fer el 1978 el poeta i rapsoda Celdoni Fonoll.

 

ESTADI XILE  (clicant aquí podreu escoltar el poema recitat per Celdoni Fonoll) 

Som cinc mil aquí

En aquesta petita part de la ciutat

Som cinc mil

Quants som en total a la ciutat i en tot el país?

Només aquí deu mil mans que sembren i fan anar les fàbriques

Quanta humanitat amb fam, fred, pànic, dolor, pressió moral, terror i follia

Sis dels nostres s’han perdut en l’espai de les estrelles

Un mort, un altre apallissat com mai no hauria cregut que es pogués apallissar a un ser humà

Els altres quatre volgueren treure’s tots els temors:

Un saltant al buit, un altre esberlant-se el cap contra el mur

Però tots amb la mirada fixa de la mort

Quin espant que produeix el rostre del feixisme !

Porten a terme els seus plans amb precisió artera, sense importar-los res

La sang per a ells és medalles, la matança un acte d’heroisme

És aquest el món que vares crear, Déu meu?

Per això els teus set dies de sorpresa i de treball?

En aquestes quatre muralles només existeix un nombre que no progressa

Que lentament s’estimarà més la mort…

Però de sobte em sotragueja la consciència

I veig aquesta marea sense batec i veig el pols de les màquines

I els militars mostrant el seu rostre de matrona plena de dolçor

¿I Mèxic i Cuba i el món? que cridin aquesta ignomínia !

Som deu mil mans menys que no produeixen

Quants som en tota la pàtria?

La sang del company president colpeja més fort que bombes i metralles

Així colpejarà el nostre puny novament.

Cant, quin mal gust que tens quan he de cantar espant,

Espant com el que visc, com el que moro

Espant de veure’m entre tants i tants moments de l’infinit

En què el silenci i el crit són les fites d’aquest cant

El que veig mai no ho havia vist

El que he sentit i el que sento farà brotar el moment…

La sang del company president colpeja més fort que bombes i metralles

Així colpejarà el nostre puny novament

 

Compte amb l’iceberg!


Cada dilluns ens trobem per reivindicar la llibertat dels presos polítics, Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Quim Forn.

Que els quatre estiguin empresonats és un abús, una injustícia i una arbitrarietat però en realitat no és més que la punta de l’iceberg del que està passant. Recordem-ne algunes dades:

  • El president legítim, Carles Puigdemont, està a l’exili perseguit per la justícia espanyola i a més l’estat espanyol li està posant dificultats perquè sigui revalidat com a president (tot i ser el candidat amb més suport per la investidura)
  • 4 consellers del govern i l’exdiputada Anna Gabriel també estan a l’exili perseguits injustament per la justícia espanyola
  • Diversos consellers estan imputats
  • L’ex presidenta del Parlament, Carme Forcadell i diversos membres de la mesa, imputats
  • El major dels mossos Trapero destituït del seu càrrec i perseguit per l’Audiència Nacional
  • Centenars d’alcaldes i regidors perseguits per donar suport al referèndum
  • Cantants, periodistes, artistes perseguits per les seves obres
  • Mestres cridats a declarar per haver parlat del referèndum a classe
  • Bombers també cridats a declarar per posar-se al costat de la gent en els moments més crítics de violència policial
  • Moltes persones anònimes perseguides perquè van defensar pacíficament els col·legis l’1 d’octubre, perquè van exercir, també pacíficament, el seu dret de vaga els dies 3 d’octubre i 8 de novembre i també per expressar les seves opinions a les xarxes
  • La llengua catalana i el model d’escola perseguits
  • La televisió pública catalana ofegada financerament amb la clara intenció de fer-la desaparèixer
  • Les finances catalanes totalment intervingudes
  • El rei espanyol que no ens representa i que incita a la violència amb l’”a por ellos”
  • L’aplicació de l’article 155
  • La violència policial per part de la policia espanyola i la guàrdia civil
  • I així podríem seguir amb moltes altres coses

Per tant, amics i amigues, cada dilluns seguirem reivindicant la llibertat dels presos polítics però és totalment indispensable que lluitem contra l’iceberg sencer (no només contra la punta, els presos) i que avancem amb pas més ferm cap a república. Només si som un país lliure podrem deixar enrere aquest malson, aquesta situació que ens manté sotmesos i podrem fer un estat en el que els pilars fonamentals siguin la democràcia, el respecte a les persones i la justícia social.

És per això que m’afegeixo a la crida que fa l’ANC a manifestar-nos a Barcelona el proper diumenge 11 de març, per exigir un acord de govern, per demanar que es constitueixi un nou govern que doni forma als resultats de les eleccions del 21-D. En definitiva per revalidar el que ja vam fer el passat mes d’octubre: el dia 1 vam guanyar el referèndum sobre la independència i vam defensar amb valentia la democràcia i el dia 27 el Parlament va aprovar la declaració d’independència.  

 

Espanya no ens vol


Estava fent una mica de neteja i he trobat un escrit que vaig fer el mes de febrer de l’any 2007. S’acabava d’aprovar l’Estatut en referèndum (el 18 de juny de 2006) però ja hi havia un mal presagi, s’intuïen problemes i les pitjors previsions es van complir.

 

ESPANYA NO ENS VOL

Això no és una afirmació gratuïta, és la conclusió lògica que un treu després d’analitzar el que ha passat amb l’Estatut.

Repassem-ho. Una comissió del Parlament de Catalunya, composta per tots el partits catalans amb representació parlamentària (inclòs el PP) va elaborar un esborrany. Es va aprovar un Estatut el 30 de Setembre amb el 89% de vots afirmatius (tots el partits excepte el PP). Després, com que necessàriament per complir la legislació, l’Estatut havia de ser aprovat pel Congrés i pel Senat espanyols, es va entrar en una dinàmica de negociació (?) amb el PSOE acompanyada per la pressió mediàtica, política i de tots els poders fàctics (església, exèrcit, empresaris) en contra de Catalunya (ja no de l’Estatut) ¿us enrecordeu?. Tot això ben amanit amb les pròpies renúncies (el PSC va presentar esmenes a Madrid, pacte Mas Zapatero, etc.).

Finalment el Parlament espanyol va acabar aprovant un Estatut que havia perdut els pilars fonamentals que s’havien fixat com a bàsics en el del 30 de Setembre (bilateralitat, disposar de tots els recursos econòmics, definició de Catalunya). L’Estatut havia anat perdent gas. En el referèndum necessari per a l’aprovació definitiva, ERC va propugnar el no per considerar que havia quedat tan desnaturalitzat que aprovar-lo era desaprofitar la oportunitat històrica d’avançar. El PP seguia amb l’oposició frontal que tenia des del principi. Els altres partits en cantaven les excel·lències. L’Estatut es va aprovar però això ja no va satisfer ningú.

Bé però ja el teníem. Havíem seguit tots els passos i procediments que la legislació espanyola ens havia imposat. Ara bé, no contents amb això, els sectors més reaccionaris espanyols (d’esquerres, de dretes i dels poders fàctics) han seguit atacant. Entre uns i altres han posat 7 recursos d’inconstitucionalitat i per no arriscar-se a perdre’ls han manipulat el Tribunal Constitucional per poder guanyar. En resum, en tot el procés  ens han fet jugar el seu joc i al final fan trampa per acabar guanyant del tot.

En fi, ja veurem què passa al final amb el Tribunal Constitucional, però jo dic que passi el que passi, ja ha quedat ben palès que Espanya no ens vol per tant hem de tenir clar que l’única via possible que ens queda és la independència.

 

 

Frases


En aquests moments complicats, de negociació per formar govern i començar a construir la República, recordo aquestes frases, que tinc vives en la meva memòria des de 2010…

“A nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans al contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por” SALVADOR SEGUÍ, EL NOI DEL SUCRE (1886-1923) Dirigent obrer

L’emancipació nacional de Catalunya és factible a curt termini, i la seva legitimitat és avalada tant pels principis bàsics de la democràcia com pel dret internacional i la mateixa normativa constituent de la Unió Europea” HÈCTOR LÒPEZ BOFILL (1973) Doctor en dret constitucional.

“No val la pena parlar més del dret a decidir. Tots sabem que, mentre siguem a l’Estat espanyol, els únics que decidiran seran sempre ells. Nosaltres no decidirem mai res, i decidiran sempre en contra nostra” HERIBERT BARRERA (1917-2011) President del Parlament de Catalunya.

“Cap nació no pot existir com a tal si no té la facultat de decidir pel seu compte, si no disposa dels seus propis organismes de govern, que han de ser sobirans i no delegats o consentits” MANUEL DE PEDROLO (1918-1990) Escriptor

“La independència és l’única possibilitat que tenim de sobreviure com a poble i com a individus, dues coses que són indestriables. Si Catalunya no avança cap a la independència, desapareix” NÚRIA CADENAS (1970) Escriptora i periodista

 

 


css.php