Pensaments que vull compartir…

Deplorable


10 d’octubre de 2017, Passeig Lluís Companys, Barcelona

L’última entrada que vaig fer eren unes reflexions sobre el resultats de les eleccions municipals a Cassà. La vaig escriure abans que es fessin públiques les reunions entre els partits cassanencs i el pacte final de JxCat amb el PSC. Com després hem sabut, ni ERC ni JxCat van tenir cap intenció real de pactar un govern municipal de coalició i això va acabar en el pacte esmentat. Deplorable.

Això que va passar a Cassà només és un petit exemple del que ha passat en molts altres municipis catalans on tant ERC com JxCat i també la CUP (encara que en menor mesura) han fet pactes amb forces del 155 per desbancar una altra força independentista. La cirereta del pastís (o el castell de focs final, com vulgueu) ha estat el pacte de JxCat a la Diputació de Barcelona. Deplorable.

Ara estem en plena sessió d’investidura de Pedro Sánchez i les forces independentistes s’estan pensant si li faciliten la investidura (a canvi de res). Encara no sabem què passarà però només el fet que es plantegin la possibilitat d’ajudar-lo a ser president ja demostra fins a quin punt ens estem humiliant, tenint en compte tot el que ha passat en aquests darrers 2 anys. El PSOE n’ha sigut un col·laborador necessari i en ocasions -com ara que està al govern- n’ha sigut el responsable. Deplorable.

El panorama és desolador perquè cada vegada és més clar que les estratègies dels partits independentistes no passen per buscar un nou “moment” per continuar cap a la independència sinó que sota subterfugis infantils tals com eixamplar la base -amb qui no vol ser eixamplat- o buscar el diàleg -amb qui no vol dialogar- ens estan portant a una situació de retorn a la gestió de l’autonomia i de “qui dia passa any empeny”. Em recorda aquells temps -que ja pensava superats- en què el propis independentistes deien : “Jo no ho veuré això de la independència, ho veuran els meus néts!”. Deplorable.

Deien que volien anar separats per obrir més el ventall i així obtenir més vots i que ja després acordarien la unitat d’acció. Això no ha passat, es van presentar separats a les eleccions i després s’han separat encara més perquè s’han fet la punyeta tant com han pogut i això ha estat perjudicial pel país. Deplorable.

De tot això en trec algunes conclusions:

  • Quan els partits (o alguns dels dirigents dels partits) van veure que la revolució que estàvem començant potser l’acabaria liderant la gent i no ells (com a exemple la jornada del 3 d’octubre) van tenir por i van posar el fre (des del 3 d’octubre tinc la impressió que hem anat amb el fre de mà posat…)
  • A partir que hi va haver presos, tots plegats vam entrar en un període de confusió (i de dol pel que estava passant), ens vam centrar en els actes pels presos, llaços, sopars grocs, etc deixant bastant de banda el nostre objectiu, la independència
  • Finalment, el cicle electoral endimoniat que hem viscut aquests darrers mesos ha rematat la feina d’obrir esquerdes dintre de l’independentisme, especialment en aquelles persones i sectors més propers als partits polítics

Dit tot això, és veritat que són moments complicats però crec que ens en sortirem perquè continuarem la lluita sense defallir i persistirem tant com faci falta, si cal generant nous instruments polítics que ens permetin sortir del cul de sac en què ens trobem.

L’Estat espanyol té la força, les clavegueres, la violència, l’aparell judicial però nosaltres tenim paciència, coratge, constància i determinació.

Reflexions sobre els resultats de les eleccions municipals a Cassà de la Selva


La meva intenció és aportar una lectura no partidista del resultat de les eleccions municipals a Cassà, una lectura més en clau del procés cap a la independència. Per fer això analitzaré aquestes dues circumstàncies:

.

CIRCUMSTÀNCIA 1

Anem a veure primer el bloc independentista:

2015 (ERC+CiU): 3.591 vots

2019 (ERC+JxCat): 4.275 vots

Per tant el bloc independentista ha crescut de 684 vots.

Pel que fa al bloc unionista:

2015 (PP) 164 vots

2019 (PSC) 478 vots

Per tant el bloc unionista ha crescut de 314 vots.

Això vol dir que de l’increment que hi ha hagut de participació, un 68% s’ha decantat pel bloc independentista i només un 32% a favor del bloc unionista.

.

CIRCUMSTÀNCIA 2

Si mirem dintre el bloc independentista veiem que:

ERC ha crescut de 341 vots (2015 1.798 vots, 2019 2.139 vots)

JxCat ha crescut de 343 vots (2015 1.793 vots, 2019 2.136 vots)

Per tant, es constata que segueix el frec a frec entre els dos partits independentistes -també en el creixement- cosa que vol dir que ni la política municipal (amb uns al govern i els altres a l’oposició) ni la política general catalana i espanyola (ara mateix molt complexa amb presos, exiliats, repressió, govern bipartit a la Generalitat, eleccions, etc.) no ha fet decantar la balança cap a cap dels dos.

.

CONCLUSIONS

D’aquestes dues circumstàncies jo n’extrec aquestes dues conclusions:

  • PRIMERA: Cap de les dues formacions independentistes (ERC i JxCat) hauria fer acords d’alcaldia i de govern amb els unionistes (PSC), l’independentisme té el 90% dels vots; dependre dels unionistes per governar ens faria retrocedir.
  • SEGONA: Independentment de qui sigui l’alcalde (que serà ERC perquè té 3 vots més), ERC i JxCat haurien de consensuar molt més les polítiques municipals, tenint en compte l’empat tècnic que s’ha produït i que, tal com es veu, es va mantenint en el temps. I no permetre en cap cas que el vot del PSC pugui ser decisiu.

.

Les (micro)renúncies


Avui he llegit un interessant article de la lingüista Carme Junyent (el trobareu en aquest enllaç), que parla de la mort de les llengües. Com sempre, són unes reflexions molt encertades sobre la situació de les llengües que és aplicable també al català.

Una de les idees que diu l’article és: “les llengües moren perquè els seus parlants deixen d’usar-les”. Això m’ha fet reflexionar sobre un concepte que crec que en el cas de la llengua catalana és de vital importància per analitzar si la llengua va cap a la mort o no. Es tracta del que jo anomeno les (micro)renúncies.

Seguint amb el raonament de la Carme Junyent, si els parlants de català no deixéssim de parlar-lo la llengua catalana no moriria. Ara és quan algú, amb poques ganes d’entrar a fons en el tema, diria que la llengua està millor que mai perquè tenim la immersió lingüística, hi ha TV3, hi ha la llei de normalització lingüística, les estadístiques diuen que no sé quin percentatge de la població coneix el català, que no sé quin altre percentatge el té com a llengua materna, que….Jo el que dic és que hi ha un fet objectiu: mentre parles una llengua no en parles una altra. Sembla una tonteria però per mi és el principi bàsic del que anomeno la (micro)renúncia.

Cada vegada que tu renuncies a utilitzar el català en qualsevol de les situacions de la vida diària (quan demanes un tallat al bar, quan parles amb la caixera al supermercat, quan,..) , estàs utilitzant una altra llengua, per tant, l’espai que hagués ocupat el català l’ocupa una altra llengua. D’aquesta manera la llengua catalana va perdent espais reals en les comunicacions de la societat i va sent substituïda per una altra llengua. Això és la (micro)renúncia.

I això no ho fan (només) les persones políticament contraries a la llengua catalana sinó la població en general i inclús persones situades en l’àmbit del sobiranisme o independentisme. Tots podem posar exemples de persones conegudes (o potser nosaltres mateixos?) que duen a terme aquestes (micro)renúncies. Si a aquestes persones que actuen així els preguntéssim si renuncien a la llengua catalana segur que contestarien -potser escandalitzats- amb un rotund NO, en canvi en el dia a dia sí que porten a terme les (micro)renúncies que finalment, sumades i acumulades a la pràctica signifiquen una renúncia a la utilització de la llengua. I aquí és on tornem a la idea central de l’article de la Carme Junyent: “les llengües moren perquè els seus parlants deixen d’usar-les”

 

Reflexions sobre l’octubre de 2017


L’octubre de l’any passat va ser un mes que vam viure molt intensament.

El diumenge dia 1, des de molt aviat del matí (abans de les 5) ja estava el davant del meu col·legi electoral. Hi havia gent que hi havia passat la nit. De seguida van venir veïns que portaven coques i begudes…Després van arribar les urnes, esclat d’emoció. Poc després d’obrir vam començar a rebre notícies de la violència de la Policia espanyola i la Guàrdia Civil. La gent, sense por, va continuar als seus llocs. Cues per votar durant tot el dia. Al migdia, que va afluixar una mica la cua, vam fer pinya davant del col·legi per protegir-lo. A la tarda, tractors al principals carrers d’accés a la plaça principal per tal d’evitar l’entrada de les forces espanyoles. S’acaben les votacions, comença el recompte. 2 o 3 mil persones  a la plaça esperant els resultats i fent-nos costat els uns als altres, la pell de gallina. S’anuncien els resultats del poble i després per televisió veiem els resultats de tot Catalunya, malgrat la violència exercida per l’estat espanyol, el referèndum s’ha fet, el Parlament va aprovar les lleis, el Govern va posar-hi els mitjans però va ser el poble el que amb la seva lluita, resistència i valentia el va dur a terme. Aquell mateix vespre em vaig fer la reflexió que malgrat que havíem fet el referèndum i l’havíem guanyat ara caldria veure com serien capaços de traduir-ho en accions concretes els nostres representants polítics. Ni em podia imaginar el que passaria els dies següents.

El dimarts dia 3, vam fer vaga general. I tant que va ser general, després del que havia passat 2 dies abans inclús els sindicats dits majoritaris s’hi van adherir. A la tarda una manifestació multitudinària a Girona, amb columnes que venien de tots els pobles de la comarca. Altre cop el poble valent, amb força i en marxa.

El dimarts dia 10, cap a Barcelona, ple del Parlament, es preveia que s’havia de declarar la independència i jo no m’ho volia perdre. Finalment el President la va declarar però la va deixar en suspens pocs segons després. Una galleda d’aigua freda.

El dilluns dia 16, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van ser empresonats. La repressió començava a agafar unes altres dimensions. Manifestacions massives, actes per demanar la llibertat, enganxada de cartells…

El divendres dia 27, finalment el Parlament de Catalunya atenent el resultat del referèndum, vota i declara la independència. Molta gent ha anat als voltants del Parlament amb la disposició a passar-hi la nit o el que calgués per protegir-lo. En l’ambient es respira alegria però amb un cert recel (serà veritat que ja tenim la república?). Cap al vespre ens comença a pujar la mosca al nas quan rebem missatges de l’ANC convocant-nos a una festa de celebració a la plaça Sant Jaume (és a dir demanant-nos que marxem del Parlament). La gent marxa cap a casa. No hi ha crides a protegir res (de fet hi ha un atac feixista a Catalunya Ràdio que no estava ni vigilada pels Mossos), no hi ha declaracions del govern, no es publica res al diari de sessions del Parlament, no es baixen les banderes espanyoles del Palau de la Generalitat. Alguna cosa no va bé.

El mateix divendres l’estat espanyol amb l’acord del PP, el PSOE i C’s posa en marxa l’article 155

El dilluns 30 es coneix que el president i alguns consellers es queden exiliats a Bèlgica. En els propers dies bona part de la resta dels membres del govern seran també empresonats.

Tot això vam viure l’octubre de l’any passat.

Ara, un any després i veient com han anat les coses, em pregunto si no serà que els nostres representants polítics tenen por del poble i no els agrada que la gent tinguem el protagonisme com vam tenir durant aquell mes d’octubre de 2017. 

Avui Onze de Setembre, unes reflexions sobre l’ANC


Avui és l’Onze de Setembre de 2018, al matí.

Tot apunta que la manifestació d’aquesta tarda serà igual de multitudinària o més que les d’anys anteriors. Novament demostrarem que la bombolla no s’ha punxat. Avui tornarem a demostrar que seguim sent molts i amb molta força.

L’estat espanyol (sigui conduit per Rajoy o per Sánchez) no sap fer una altra cosa que intentar frenar-ho tot amb la violència (verbal, judicial o inclús física), sense aportar cap argumentació a favor de la seva posició. Els seus actes, especialment tot el que fa referència als presos polítics i exiliats, semblen només actes de venjança.

Avui vull destacar el paper que ha tingut l’ANC en la canalització i organització de les ànsies de llibertat i d’independència que aquests darrers anys ha anat agafant força entre la gent. Primer amb la Carme Forcadell al capdavant, després amb en Jordi Sànchez i actualment amb l’Elisenda Paluzié. Tots tres independentistes de pedra picada i grans persones. Amb diferents estils i maneres de fer han liderat l’ANC i l’han portat a ser una entitat molt important, amb més de 80.000 socis.

L’ANC té una estructura molt descentralitzada cosa que permet que cada assemblea territorial organitzi les accions que consideri oportunes, a més a més de les campanyes generals que proposa el Secretariat Nacional. Això ha permès mantenir el poble actiu i reivindicatiu. També ha estat important la feina de negociació feta amb el partits polítics en moments clau com la formació de Junts Pel Sí, o la investidura de Mas/Puigdemont.

L’ANC, tot i ser una entitat civil, fa política, de fet va néixer per influir en la política -sense ser un partit polític- Aquesta situació l’ha portat a ser de vegades criticada, menystinguda o lloada pels propis partits independentistes, en funció del moment polític. No passa res, quan se segueixen uns objectius s’està exposat a la crítica i s’ha d’assumir.

També s’han comès errors, al meu entendre el més greu va ser que el 27 d’octubre del 2017, després de la declaració d’independència feta pel Parlament, l’ANC es va replegar com després hem sabut que havien decidit els partits. Molta gent de l’ANC estavem esperant instruccions per donar suport a la declaració.

L’ANC ha facilitat que molta gent s’hagi mobilitzat i que hagi pogut agafar el protagonisme de la història.

 

KKK = C’s


Les matemàtiques no fallen, la realitat actual de Catalunya comença a tendir cap a la fórmula de la TUS (Teoria Universal del Supremacisme)      KKK= C’s

Que en altres paraules seria: els supremacistes (en un cas racistes blancs i en el nostre cas espanyols) volen imposar per la força i si cal amb violència, la seva ideologia amb total menyspreu cap a la democràcia, la societat i les persones.

Si l’estat espanyol fos una democràcia, les forces de seguretat, l’aparell judicial, el parlament i el govern actuarien en contra d’aquests grups.

No calen gaires comentaris més:

Operació contra els llaços grocs al Baix Empordà

Arrimadas i Rivera (C’s) retiren llaços grocs

 

MEMBRES DEL KU-KLUX-KLAN

GRUP DE MILITANTS UNIONISTES

Però qui mana realment a Catalunya?


D’uns dies ençà he començat a sentir un neguit per coses que han anat passant i finalment l’altre dia vaig identificar i ordenar mentalment quin era l’origen d’aquest neguit: tenim majoria al Parlament i tenim un govern independentista (republicà) però no exercim, no manem. Sembla que ens agradi més defensar-nos i fer grans declaracions que manar i això és el que m’ha preocupat i m’ha posat en alerta: si no sabem manar, sabrem començar i consolidar la república?

Posaré uns exemples.

A TV3 i a Catalunya Ràdio encara és hora que parlin de “presos polítics”, sempre fan giragonses lingüístiques per no haver-ho de dir. Quan estàvem sota el 155 potser es podia entendre (havien amenaçat de tancar els mitjans públics) però se suposa que ara ja s’hauria de poder parlar amb llibertat.

El dimecres passat, que el President Puigdemont va fer la roda de premsa a Alemanya abans de marxar cap a Bèlgica, en el telenotícies nit no van donar la notícia fins al cap de 25 minuts d’haver començat i després de moltes altres notícies, pràcticament abans dels esports. Semblava que volguessin donar la impressió que la notícia tenia poc interès…

Això sí, amb l’argument de la pluralitat portem als programes de màxima audiència personatges feixistes que no mereixerien ni ser esmentats (VOX, Fundación F. Franco, etc.). Vergonyós. I a sobre ens acusen d’adoctrinar…El director de la Corporació va ser escollit pel Parlament en el que hi ha majoria independentista. Per tant jo em pregunto: Qui mana a TV3?

Els Mossos són la nostra policia, ens la vam sentir nostra quan van resoldre amb molta professionalitat i rapidesa els atemptats de l’agost de l’any passat i també per la política informativa de l’atemptat que va ser transparent i seriosa. També aquí fa la impressió que el 155 ha deixat petjada. No s’està actuant amb la professionalitat i la diligència que esperaríem per exemple en els continuats atacs feixistes que hi està havent per tot Catalunya (l’últim ha estat l’entrada d’un cotxe a tota velocitat a la plaça major de Vic per destrossar les creus grogues o els atacs a casals de Nou Barris de Barcelona). Els feixistes estan actuant amb total impunitat. Els Mossos haurien de demostrar que defensen la llibertat i la democràcia en l’espai públic i no ho estan fent. El president Torra ha fet declaracions dient que això no pot ser, que si tal que si qual. Tenim un conseller d’Interior independentista. És per això que jo em pregunto: Realment, qui mana als Mossos? 

Igualment els Mossos sembla que han tornat a pràctiques poc democràtiques -que recordem d’èpoques passades i que pensàvem que ja havien passat a la història- encerclant i gravant en vídeo la manifestació legal que els CDR van convocar a Barcelona en suport a uns membres detinguts. No pot ser que  la policia, que és qui ha de defensar els drets sigui qui els vulnera.

Finalment l’espectacle del Parlament que és de vergonya aliena: tenim majoria de diputats, tenim majoria a la Mesa i tenim la Presidència del Parlament i resulta que una funcionària obeint al jutge Llarena i sense encomanar-se a ningú suspèn de sou als diputats que estan a la presó i a l’exili. I ERC i JxCAT només van fent declaracions dient que “intentaran”, que “faran el possible”, que “revisaran la situació”. No hi ha cap actuació contundent per revertir la situació. Veient aquest panorama jo em pregunto: Qui mana al Parlament? 

A l’ANC fem política


L’objectiu de l’ANC és la independència i per arribar-hi, a més a més d’explicar els avantatges, fer paradetes, fer groc, fer…., també cal fer política (influir en qüestions polítiques i no deixar-les exclusivament en mans dels partits).
Està clar que hem de buscar al màxim la unitat d’acció (i crec que així s’ha fet i per això hem avançat tant) però això no vol dir no poder criticar aquelles polítiques que al nostre parer no serveixin per avançar. Ho podem dir i ho hem dir quan convingui.
Ho vam fer quan governava en Mas i el pressionàvem (“president posi les urnes”). Ho vam fer quan pressionàvem la CUP per la investidura del 2015 (l’anomenat pressing cup). Ara és ERC que arrufa el nas amb els nostres plantejaments polítics…
Nosaltres no som una entitat cultural (com per exemple Òmnium), nosaltres fem política i de vegades pot agradar més a uns sectors i de vegades a uns altres.
Sempre des del respecte més absolut a tots els sectors (simplificant JxC, Pdecat, ERC i CUP). Mai en clau d’herois ni de traïdors.
L’ANC ha de tenir (crec que ja el té) respecte per tots però ha de  transmetre amb claredat en cada moment les seves posicions.

Ja és hora de treure els peus del fang!


El 21 de febrer de 1919 es va iniciar a Barcelona la vaga de la Canadenca que va ser el moviment vaguístic pacífic més important de la primera part del segle XX. La protesta va significar per als treballadors l’obtenció d’una concessió que ha marcat la història moderna: la jornada laboral de vuit hores. Tot un exemple de lluita obrera, autoorganització, solidaritat i fermesa.

Ara, a la primera meitat del segle XXI, estem vivint temps molt durs per bona part de la població, treballs precaris, especulació immobiliària, pobresa, corrupció, … El poder dels bancs i de l’IBEX35 està ficat per tots els racons.

En paraules de Miquel Martí i Pol, ja és hora de treure els peus del fang.

 

ARA, MIQUEL

Ara, Miquel, torna a ser el temps

del fil gruixut i les paraules dures

Escasseja el diner

i ja és sabut que els poderosos, planye’ls Miquel,

només poden permetre certes efusions sentimentals

amb la butxaca plena

 

A coll-i-be dels pobres,

alternen xurriaques i caramel

segons el vent que bufa

però no descavalquen mai

 

Miquel, recorda-ho,

únicament pegant sacsades tots plegats

ens els traurem de sobre

 

Les canyes només es tornen llances

si hom les empunya amb esperit de lluita.

 

Miquel, aquest llevant

fa molt de temps que dura i el terra és xop

i se’ns podreix la sola de les sabates

 

¿No trobes que ja és hora de treure els peus del fang

i espolsar-se el clatell i fer bugada?

 

Paral·lelismes


Havien guanyat les eleccions i, amb el president al capdavant, van intentar fer efectius els canvis per millorar la vida dels ciutadans, canvis que havien proposat durant la campanya electoral.

L’oposició, que no havia guanyat les eleccions, amb el suport de la patronal i dels poders fàctics, a qui no havia votat ningú, van anar entrebancant tan com van poder la vida social i política del país fins que van propiciar que l’11 de setembre de 1973 les forces armades, encapçalades pel general Pinochet, fessin un cop d’estat i provoquessin la mort del president Allende.

Començava una cruenta dictadura, amb milers de detinguts, torturats i assassinats, que va durar uns quants anys i que va provocar un sofriment immens en la població xilena.

Victor Jara, director teatral, poeta, cantant i compositor, va ser detingut el dia 11 i portat, amb milers de persones més, a l’estadi de Xile, que els colpistes feien servir de gran presó.

Allà tancat, va escriure el seu últim poema. El va escriure en uns fulls de paper que va entregar a un amic seu, també detingut. Com van poder, en van fer còpies en uns paquets de tabac d’uns altres companys que anaven a sortir. La policia va interceptar algunes de les còpies i va torturar als que les portaven però una de les còpies va poder sortir de l’estadi i és així com es va salvar el llegat de Víctor Jara.

Víctor Jara va ser torturat (entre d’altres coses li van destrossar les mans a cops de culata) i va ser assassinat aquella mateixa nit del 15 de setembre de 1973.

A Víctor Jara el van matar perquè el volien fer callar, però segueix viu en el cor dels pobles i avui és aquí entre nosaltres.

Aquest darrer poema que va escriure es titula “Estadi Xile”. Aquesta és la traducció al català que en va fer el 1978 el poeta i rapsoda Celdoni Fonoll.

 

ESTADI XILE  (clicant aquí podreu escoltar el poema recitat per Celdoni Fonoll) 

Som cinc mil aquí

En aquesta petita part de la ciutat

Som cinc mil

Quants som en total a la ciutat i en tot el país?

Només aquí deu mil mans que sembren i fan anar les fàbriques

Quanta humanitat amb fam, fred, pànic, dolor, pressió moral, terror i follia

Sis dels nostres s’han perdut en l’espai de les estrelles

Un mort, un altre apallissat com mai no hauria cregut que es pogués apallissar a un ser humà

Els altres quatre volgueren treure’s tots els temors:

Un saltant al buit, un altre esberlant-se el cap contra el mur

Però tots amb la mirada fixa de la mort

Quin espant que produeix el rostre del feixisme !

Porten a terme els seus plans amb precisió artera, sense importar-los res

La sang per a ells és medalles, la matança un acte d’heroisme

És aquest el món que vares crear, Déu meu?

Per això els teus set dies de sorpresa i de treball?

En aquestes quatre muralles només existeix un nombre que no progressa

Que lentament s’estimarà més la mort…

Però de sobte em sotragueja la consciència

I veig aquesta marea sense batec i veig el pols de les màquines

I els militars mostrant el seu rostre de matrona plena de dolçor

¿I Mèxic i Cuba i el món? que cridin aquesta ignomínia !

Som deu mil mans menys que no produeixen

Quants som en tota la pàtria?

La sang del company president colpeja més fort que bombes i metralles

Així colpejarà el nostre puny novament.

Cant, quin mal gust que tens quan he de cantar espant,

Espant com el que visc, com el que moro

Espant de veure’m entre tants i tants moments de l’infinit

En què el silenci i el crit són les fites d’aquest cant

El que veig mai no ho havia vist

El que he sentit i el que sento farà brotar el moment…

La sang del company president colpeja més fort que bombes i metralles

Així colpejarà el nostre puny novament

 


css.php