Pensaments que vull compartir…

Archive for the ‘Biografies’


Paral·lelismes

Havien guanyat les eleccions i, amb el president al capdavant, van intentar fer efectius els canvis per millorar la vida dels ciutadans, canvis que havien proposat durant la campanya electoral.

L’oposició, que no havia guanyat les eleccions, amb el suport de la patronal i dels poders fàctics, a qui no havia votat ningú, van anar entrebancant tan com van poder la vida social i política del país fins que van propiciar que l’11 de setembre de 1973 les forces armades, encapçalades pel general Pinochet, fessin un cop d’estat i provoquessin la mort del president Allende.

Començava una cruenta dictadura, amb milers de detinguts, torturats i assassinats, que va durar uns quants anys i que va provocar un sofriment immens en la població xilena.

Victor Jara, director teatral, poeta, cantant i compositor, va ser detingut el dia 11 i portat, amb milers de persones més, a l’estadi de Xile, que els colpistes feien servir de gran presó.

Allà tancat, va escriure el seu últim poema. El va escriure en uns fulls de paper que va entregar a un amic seu, també detingut. Com van poder, en van fer còpies en uns paquets de tabac d’uns altres companys que anaven a sortir. La policia va interceptar algunes de les còpies i va torturar als que les portaven però una de les còpies va poder sortir de l’estadi i és així com es va salvar el llegat de Víctor Jara.

Víctor Jara va ser torturat (entre d’altres coses li van destrossar les mans a cops de culata) i va ser assassinat aquella mateixa nit del 15 de setembre de 1973.

A Víctor Jara el van matar perquè el volien fer callar, però segueix viu en el cor dels pobles i avui és aquí entre nosaltres.

Aquest darrer poema que va escriure es titula “Estadi Xile”. Aquesta és la traducció al català que en va fer el 1978 el poeta i rapsoda Celdoni Fonoll.

 

ESTADI XILE  (clicant aquí podreu escoltar el poema recitat per Celdoni Fonoll) 

Som cinc mil aquí

En aquesta petita part de la ciutat

Som cinc mil

Quants som en total a la ciutat i en tot el país?

Només aquí deu mil mans que sembren i fan anar les fàbriques

Quanta humanitat amb fam, fred, pànic, dolor, pressió moral, terror i follia

Sis dels nostres s’han perdut en l’espai de les estrelles

Un mort, un altre apallissat com mai no hauria cregut que es pogués apallissar a un ser humà

Els altres quatre volgueren treure’s tots els temors:

Un saltant al buit, un altre esberlant-se el cap contra el mur

Però tots amb la mirada fixa de la mort

Quin espant que produeix el rostre del feixisme !

Porten a terme els seus plans amb precisió artera, sense importar-los res

La sang per a ells és medalles, la matança un acte d’heroisme

És aquest el món que vares crear, Déu meu?

Per això els teus set dies de sorpresa i de treball?

En aquestes quatre muralles només existeix un nombre que no progressa

Que lentament s’estimarà més la mort…

Però de sobte em sotragueja la consciència

I veig aquesta marea sense batec i veig el pols de les màquines

I els militars mostrant el seu rostre de matrona plena de dolçor

¿I Mèxic i Cuba i el món? que cridin aquesta ignomínia !

Som deu mil mans menys que no produeixen

Quants som en tota la pàtria?

La sang del company president colpeja més fort que bombes i metralles

Així colpejarà el nostre puny novament.

Cant, quin mal gust que tens quan he de cantar espant,

Espant com el que visc, com el que moro

Espant de veure’m entre tants i tants moments de l’infinit

En què el silenci i el crit són les fites d’aquest cant

El que veig mai no ho havia vist

El que he sentit i el que sento farà brotar el moment…

La sang del company president colpeja més fort que bombes i metralles

Així colpejarà el nostre puny novament

 

En record de Patrícia Gabancho

El 2 de juliol de 2010 vaig tenir ocasió de compartir un sopar amb la Patrícia quan va venir a Sants amb motiu de la consulta sobre la independència (10A Barcelona Decideix). Vam xerrar tot el sopar, em va semblar una persona molt propera i que generosament participava en la campanya per la consulta a Barcelona. Al final ens va dirigir unes paraules d’ànim i per reforçar el missatge d’avançar cap a la independència.

El 21 de gener de 2012 va tornar a Sants en un interessant col·loqui amb la també escriptora Isabel-Clara Simó que vam titular “Parlem d’independència”

El 18 de desembre de 2012 vaig fer aquesta entrada al meu blog: Us imagineu què sentirem quan visquem això en directe?, amb un text del seu magnífic llibre “Crònica de la independència”

El 15 de març de 2014, vaig fer aquesta entrada al blog: Els tres llibres de capçalera com us podeu imaginar l’esmentat “Crònica de la independència” és un d’ells.

En una altra ocasió, el 17 d’abril de 2015, la vam convidar a Cassà de la Selva a fer una xerrada. Després vam anar a sopar tots plegats i la vaig acompanyar a Barcelona en cotxe. Molt agradable compartir aquell viatge, conversant.

Gràcies Pat per tot el que has aportat a les persones que hem tingut la sort de relacionar-nos amb tu i també per la teva excel·lent contribució al camí cap a la república que estem recorrent entre tots.

 

Pere Joan Barceló i Anguera, El Carrasclet

Guerriller nascut a Capçanes el 1682. Va emprendre accions contra l’exèrcit borbònic tant durant la guerra de Successió com després.

El seu pare, Francesc Barceló, va ser capità de fusellers de les forces de l’arxiduc Carles d’Àustria i va morir en una acció a Móra d’Ebre, durant la guerra de Successió. Pere Joan va participar en la lluita i va ser alferes de la companyia.

El 1714, en rendir-se Barcelona, va sol·licitar el perdó i es va retirar a Marçà. Empresonat dues vegades en el context de la repressió, Pere Joan va aconseguir fugir a la muntanya de Llaberia, immediata al seu poble, des d’on va dur a terme fets d’una gran audàcia contra l’exèrcit borbònic. Excel·lent estratega militar, va esdevenir el cap de lesxy 002 (Copiar) diverses guerrilles que van anar formant-se arreu del Principat. Així, d’altres caps guerrillers com Guardiola, Bernic, Tomeu de Pullina o Francesc Macià (Bac de Roda) van unir-se a les forces del Carrasclet.

Va actuar, des dels Pirineus a l’Ebre, efectuant múltiples accions, sempre coronades amb èxit, contra les forces borbòniques i els Mossos d’Esquadra (escamots creats entre la població autòctona, i dirigits pel vallenc Veciana, per perseguir la resistència austriacista i els bandolers). Així, el Carrasclet va alliberar temporalment Reus i d’altres localitats catalanes, així com a nombrosos presoners patriotes. El governador de Tarragona, en resposta, va fer empresonar la mare i diversos familiars de Barceló, però ell no va cedir en les seves accions.

El 1720, un cop acabades les hostilitats, va refusar la incorporació amb el grau de coronel a l’exèrcit francès i es va exiliar a Viena, on l’emperador Carles VI li va donar terres a Hongria i una paga de coronel.

El 1734 va mobilitzar una companyia de voluntaris catalans contra l’ocupació borbònica de Nàpols. Detingut per les forces borbòniques, va ser empresonat a Cadis. Alliberat el 1740, es va desplaçar a Viena, on va organitzar una nova companyia de voluntaris catalans en el context de la guerra de Successió d`Àustria.

Va morir en combat a Breisach el Vell el 1743, on va ser enterrat amb honors militars.

Pere Joan Barceló, el Carrasclet, com milers de catalans del seu temps, va morir exiliat, lluny del país pel que tant va lluitar fins a la fi dels seus dies, i ha esdevingut un digne i heroic representant de la resistència popular guerrillera contra l’ocupació borbònica de Catalunya.

Francesc Macià i Ambert (Bac de Roda)

Polític i guerriller català (Roda de Ter 1658 – Vic 1713). Pertanyia a la petita noblesa propietària rural vigatana. Va prendre partit per l’arxiduc Carles a la guerra de Successió. Va ser un dels vint personatges que amb la seva signatura van donar a Domènec Perera i a Antoni de Peguera el caràcter de delegats oficials de Catalunya per a signar el pacte de Gènova (1705) amb les potències aliades.

DBust de Bac de Roda 2urant la guerra va fustigar les guarnicions i l’exèrcit borbònic a la plana de Vic i al Lluçanès, va participar en la defensa de Montjuïc (1705) i en la de Barcelona d’uns quants anys després com a coronel de fusellers.

El 1710 va ser destinat a la Plana de Vic per mobilitzar noves milícies voluntàries.

Abandonada Catalunya pels seus aliats, va continuar a la resistència. En arribar el general borbònic Bracamonte a Vic (agost de 1713), malgrat la promesa d’amnistia, va continuar lluitant a la muntanya durant uns quants dies i després va llicenciar les tropes. Llavors es va refugiar al seu predi de Mas Colom (Roda de Ter), però va ser denunciat, detingut i penjat sense procés, malgrat la seva popularitat.

La seva personalitat va adquirir ben aviat un gran ressò popular que va quedar recollit a l’obra de teatre Bac de Roda que va escriure Francesc Pelagi Briz (1868) i al cançoner català amb la Cançó de Bac de Roda, del folklore popular, que acaba amb aquests versos:

“No em maten per ser traïdor,

ni tampoc per ser cap lladre.

Sinó perquè he volgut dir:

que visqui sempre la pàtria”

No us perdeu l’auca que podreu trobar en aquest enllaç http://www.auques.cat/tot.php?auca=bac

cançó bac 1

cançó bac 2

Teresa Claramunt, lluitadora obrera i feminista

Obrera tèxtil i destacada dirigent sindicalista i activista anarquista. Va organitzar grups anarquistes a Sabadell i va ser detinguda arran dels atemptats anarquistes que van conduir al Procés de Montjuïc (1897). Va ser deportada a Anglaterra aquell any, però va residir a França i elClaramunt 1898 va tornar a Barcelona.

Poc després va tenir un paper significatiu en la vaga general de Barcelona del febrer del 1902, i arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica (1909) va ser confinada a Saragossa, on també va promoure el moviment anarquista. De fet, s’hi va quedar fins a la dictadura, participant en l’organització de la CNT aragonesa.

Teresa Claramunt va destacar també en la seva militància feminista en defensa dels interessos de les dones obreres. El 1891 va impulsar la creació de la primera associació autònoma de treballadores de tots els oficis a fi de defensar-ne els interessos laborals. En els seus escrits denunciava l’opressió específica de l’obrera com a “esclava de l’esclau”, i reivindicava la dignificació del treball femení i la seva valoració social.

El 1903 va publicar un fulletó sobre la condició social de la dona des de la perspectiva del feminisme anarquista. Es titulava “La dona. Consideracions sobre el seu estat davant les prerrogatives de l’home”. En aquest i altres articles, com els que va publicar a la revista anglesa Freedom, va reivindicar el dret de les dones a participar en tots els nivells de la vida social i política, i va rebutjar tota pretensió del monopoli masculí en el camp del treball o la vida social.

Teresa Claramunt va morir a Barcelona el 12 d’abril del 1931, retirada de la vida pública a causa d’una paràlisi.

Antaviana !

En Pere Calders és un escriptor que admiro i que m’ha fet passar molt bones estones gaudint de les seves esplèndides històries. A manera de modest homenatge incloc uns contes curts. Digues la paraula màgica, antaviana, i gaudeix-ne !

Obcecació

Entre anar al cel o quedar-se a casa, va preferir això darrer, a desgrat del poder de la propaganda contrària, i del fet que a casa seva hi havia goteres i moltes i molt variades privacions.

L’exprés

Ningú no solia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació.

Miratge

L’altre dia, mentre m’afaitava, vaig descobrir-me una altra cara. I no m’era pas desconeguda, s’assemblava a la d’un veí meu que no puc veure, un home insuportable amb el qual ens barallem a cada pas. Des d’aleshores em tinc mania i m’odio, ja no em puc quedar sol amb mi mateix.

L’hora en punt

La mort es presentà quan no se l’esperava, i ell li digué que no li havia donat hora.

—És que l’hora la dono jo —va respondre-li la mort.

—No sempre, no sempre… —replicà ell—. Ara, per exemple, tinc l’agenda plena i a vós no us ve d’un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, i quedarem per una data.

—És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments —digué la gran senyora.

—Apa, bah! —es defensà ell, tot empenyent-la suaument cap a la porta—. Amb la feinada que teniu no em direu pas que depeneu d’un difunt puntual. En canvi, jo tinc compromisos inajornables.

I la mort se’n va anar amb la calavera entre les cames, sense saber-se’n avenir. No li havia passat mai.

ISABEL DE LES CINC HORES

És de justícia destacar aquelles persones que des de l’anonimat, amb un treball ple de conviccions, de fermesa i de generositat han contribuït a fer avançar el nostre país cap a uns nivells més alts de justícia social, de cultura i de benestar. A més a més, si es tracta d’una dona encara més ja que les dones són les grans oblidades de la història.

Isabel Vilà està considerada la primera dona sindicalista catalana. Va néixer a Calonge el 1843. Les seves inquietuds polítiques es van mostrar ben aviat, ja que el 1869, enmig dels republicans armats que feien front a les tropes del governador militar de Girona, va participar en l’esdeveniment conegut com el Foc de la Bisbal.

La Isabel ja de ben jove va participar en diferents iniciatives obreres, com ara l’any 1872 que va participar en el míting de proselitisme sindicalista que es va celebrar a Sant Feliu de Guíxols. En 1873 va esdevenir secretària de l’Associació Internacional de Treballadors i va participar de nou en un míting a Llagostera, en el qual va exigir una legislació que limités la jornada laboral de nens i nenes menors de 13 anys a les cinc hores diàries. Això va fer que fos coneguda popularment com “Isabel de les cinc hores”.

Va contribuir activament a la implantació de l’AIT a l’Empordà i va organitzar una campanya per tal que els obrers poguessin disposar d’una biblioteca a Llagostera. Però amb el cop d’Estat del general Pavía el 1874, les societats obreres es van veure obligades a passar a la clandestinitat, cosa que va empènyer l’Isabel a exiliar-se a Carcassona. De tornada a Barcelona el 1880, la seva vida va prendre un nou gir dedicant-se de ple a l’ensenyament, primer com professora de francès i més tard com directora d’un col·legi per a nenes.

El 24 de desembre de 1896 va morir a Sabadell, on va ser enterrada al cementiri dels dissidents. Tota la seva vida va ser exemplar, dedicada a la millora de les condicions socials dels treballadors i al foment de la cultura. La seva activitat va ser singular, ja que la seva implicació en la vida pública i cívica, ja fos en el republicanisme federal, ja fos en els sindicats, va ser avançada al seu temps.

En aquest enllaç trobareu una cançó popular sobre ella. També cada any s’organitza una caminada de Llagostera a La Bisbal en record de la Isabel Vilà.

 

 

 

Sarro Magallan

La reforma laboral actual està acabant de deteriorar els drets i la protecció laboral que tants anys i tants esforços i sacrificis personals i col·lectius havien costat d’aconseguir. Des dels inicis de la industrialització al segle XIX, molta gent, sotmesa al principi a una situació de quasi esclavisme, a base de lluita i resistència van anar aconseguint una societat més justa i equilibrada.

L’actual crisi, com sabem provocada precisament per la impunitat i l’especulació financera, ha donat l’excusa perfecta per acabar de rematar els drets dels assalariats.

Vull fer un petit homenatge a tantes i tantes persones que amb la seva lluita i amb el seu esforç havien aconseguit que la situació laboral i en conseqüència la situació social de molt gent millorés.

Sarro Magallan, pseudònim d’Antoni Marsal i Anglora, maquinista, va representar per primera vegada els obrers de l’Estat espanyol en les reunions de la Primera Internacional (congrés de Brussel·les, setembre del 1868). Posteriorment va ser un dels fundadors de la Direcció Central de Societats Obreres de Barcelona (octubre del 1868), i va assistir al Congrés Obrer del juny del 1870. Alineat amb els anarcocol·lectivistes, va intervenir també en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (1881-88).

En el congrés de la Primera Internacional l’any 1868 presentà el següent informe:

“Informe de les associacions obreres de Catalunya: Encadenades després de molt temps  per un poder despòtic, les societats obreres d’Espanya envien una salutació cordial als seus germans de la resta d’Europa. El moment present no és molt favorable per les associacions. No obstant, sotto voce, a Catalunya i a Andalusia les associacions obreres van desenvolupant-se a poc a poc. S’arresta als obrers que estan al capdavant d’aquestes societats, però cada dia se anomenen dotzenes de delegats nous. Per més que els poders volguessin detenir-los, no poden seguir aquesta via i han de deixar-los lliures. Els obrers espanyols estan disposats a lluitar amb els seus germans contra aquesta formidable associació de l’exèrcit, la monarquia i l’altar, per establir, per fi, sobre bases sòlides, la pau, la justícia i el treball”

Ovidi Montllor: Sempre et recordarem

 

Avui, 4 de febrer de 2012, l’Ovidi faria 70 anys.

Ovidi, gràcies per tot. Gràcies per la teva ironia, per la teva claredat i contundència, per la teva sensibilitat, per mantenir-te fidel als teus orígens, socials i nacionals. Gràcies per les teves cançons, desgraciadament, avui més actuals que mai. Gràcies per tot. Sempre et recordarem.

“Ja no ens alimenten molles,
ja volem el pa sencer.
Vostra raó es va desfent,
la nostra és força, creixent.
Les molles volen al vent,
diuen: “si no et donen, pren”.
No és de lladres dir amén,
quan la suor del que fem,
no l’eixuga el que rebem.
Mullem d’hora al qui ens la pren”.

 

Manuel de Pedrolo

Manuel de Pedrolo va néixer el primer d’abril de 1918 al llogarret de l’Aranyó, a la Segarra i va morir el 26 de juny de 1990. Va ser un dels escriptors catalans més importants del segle XX.

Va ser molt llegit i, tot i que va destacar com a novel·lista, va cultivar tots els gèneres: poesia, narrativa, teatre, periodisme, assaig… Tots li interessaven, tots li servien per explicar el seu pensament i per a recrear nous mons, que o bé retrataven una societat complexa i reprimida —políticament, sexualment, socialment—, o n’imaginaven una de nova amb unes altres possibilitats, sobretot d’alliberament, personal o col•lectiu.

Respecte al fet nacional, Pedrolo va tenir consciència clara de pertànyer a una comunitat nacional –els Països Catalans- i no va acceptar mai la situació de sotmetiment a la qual aquesta nació està subjecta. En els seus articles va glossar la voluntat històrica d’opressió de l’Estat espanyol i es va declarar independentista.

No us perdeu l’interessant muntatge basat en la composició poeticomusical MAI NO ÉS DE NIT de Jaume Calatayud i Vicente Morera (Fundació Pedrolo)


css.php