TUTORIAL: Com arribar a la independència en 10 (senzills) passos

22 de juny de 2016

PAS 1: Juny/juliol 2016, L’ANC desenvolupa les condicions concretes de la seva proposta de referèndum (que resumint crec que haurien de ser: pregunta clara, resposta binària, organitzat pel govern, emparat per una llei específica que el reguli, vinculant i pactat amb la comunitat internacional)

PAS 2: 15-07-16 L’ANC realitza la consulta interna entre els seus associats i surt per aclaparadora majoria pressionar als partits independentistes per fer un referèndum en les condicions indicades

PAS 3: Juny/juliol La CUP refà el seu secretariat nacional, es posa en línia amb el procés i es reconstrueix la unitat d’acció amb JxSí

PAS 4: 11-09-16. Fem altre cop una Diada històrica, multitudinària, unitària i combativa, aquest any a favor del referèndum

PAS 5: Mentrestant, JxSí i CUP refan el full de ruta i pacten –discretament- a favor de convocar un referèndum

PAS 6: Finals de setembre. Puigdemont supera clarament la moció de confiança amb els 72 vots (JxSí i CUP). Es mostra públicament que hi ha unitat d’acció entre els partits independentistes.

PAS 7: Mentrestant, discretament però amb intensitat, el govern prepara les institucions internacionals per les properes decisions que adoptarà el Parlament de Catalunya. Es tracta d’obtenir els suports internacionals necessaris perquè donin validesa al referèndum.

PAS 8: Principis d’octubre (immediatament després de la moció de confiança). El Parlament aprova les 3 lleis de desconnexió –la de la Seguretat Social, la d’Hisenda i la de Transitorietat Jurídica- i declara que es disposa a fer els darrers passos per esdevenir un estat.

PAS 9: Principis d’octubre (en la mateixa sessió que el pas 8 o immediatament després) el Parlament aprova una llei del referèndum i el convoca formalment per una data no superior als 60 dies

PAS 10: Mitjans de desembre. Es celebra el referèndum, guanya el SÍ. Immediatament després el Parlament proclama la independència.

 

pim-pam

 

 




El referèndum, el 9N i les consultes

19 de juny de 2016

Des de setembre de 2009, amb la consulta d’Arenys de Munt, hem avançat molt. Hem basat el nostre discurs en el dret que tenim els catalans a decidir el nostre futur. Segurament ha estat una bona estratègia per incrementar la majoria sobiranista. Una estratègia inqüestionable: tenim el dret de decidir i aquesta afirmació no la pot negar una persona que sigui demòcrata.

Vist en perspectiva hem anat apujant el to, primer van ser les consultes populars, després va ser el procés participatiu del 9N i ara ja toca fer un referèndum definitiu.

Però ja no pot ser com les consultes populars (organitzades per la societat civil, amb urnes fetes de caixes de cartró), ni el 9N que va ser “d’una mena de manera”, és a dir sota el paraigua del govern català però amb la participació de voluntaris. Ara ha de ser un referèndum organitzat pel govern i pel parlament, amb el cens, amb totes les garanties normals d’una contesa electoral, amb la participació, si cal, d’observadors internacionals, amb el vist-i-plau de les institucions europees i mundials i especialment, ha de ser vinculant, és a dir, el resultat ha de tenir efectes legals i polítics.

Així doncs, encarem la propera etapa (el referèndum vinculant) amb forces renovades i amb el convenciment que, malgrat alguns entrebancs, estem en el camí que ens ha de portar a la independència.

Us poso un enllaç amb els vídeos que vaig fer per la consulta de Barcelona i pel 9N a Cassà.

YouTube Preview Image YouTube Preview Image




Els partits polítics i el procés

1 de juny de 2016

indepeL’Onze de Setembre de 2012, en la que va ser la primera manifestació massiva organitzada per l’ANC, els partits polítics hi van tenir un paper discret -em refereixo als partits com a estructura, no als militants de forma individual. Recordem, CiU encara estava pel pacte fiscal (que antic que sona, oi?) però tot i que la manifestació era clarament independentista hi van assistir dirigents de Convergència, en Duran d’Unió va tenir una bona escusa, aquells dies anava amb crosses… ERC va ser transparent (vull dir que hi va ser, només faltaria, però una mica a l’expectativa, sense posar-hi gaires ganes). La CUP va convocar a la mateixa hora la “seva” manifestació de cada any a un altre lloc (a la plaça Urquinaona), és a dir que com a partit van fer el pitjor paper de tots tres.

L’any 2013 vam fer la Via Catalana, els 400 kms donant-nos les mans. Davant l’èxit de la manifestació de l’any viaanterior i tenint en compte la força que estava agafant l’ANC, totes tres formacions hi van participar.

Els Onzes de Setembre de 2014 i de 2015 igual. L’ANC marcava la pauta i tots tres hi van participar (bé, Unió o millor dit, una part d’Unió eren els més reticents.).

Per resumir, durant aquests anys, aquestes tres organitzacions han passat del recel a l’expectació, han estat una temporada potser una mica descol·locats amb el fet que el poble s’organitzés i els empenyés a fer accions que o bé no volien (CiU, que volia el pacte fiscal) o bé que volien dirigir ells (ERC eren els independentistes de tota la vida, almenys de programa, i ara que hi anàvem no ho dirigien ells…) o bé amb companys de viatge incòmodes (la CUP preferien anar-hi sols encara fos d’aquí a 3 generacions que amb CIU…). Total que la societat civil, amb l’ANC al capdavant, els van fer fer coses que no volien fer cap del tres (encara que com hem vist, per motius diferents)

Des de 2012 fins ara, cada vegada més s’ha anat notant que els tres partits han intentat marcar perfil sempre que han pogut, discrepar els uns dels altres per diferenciar-se, sense tenir en compte el moment històric que estàvem vivint i l’esforç i la feina que la societat ja havia fet per avançar cap a la independència.

A les eleccions europees de la primavera de 2014, ERC i CiU van malbaratar l’oportunitat d’anar junts i dir al món conjuntament el que volíem fer.

La consulta del 9N de 29n014 es va acabar fent malgrat la posició dubtosa d’ERC que es va aixecar de la taula de negociació pocs dies abans. En aquest cas ho va salvar l’entesa d’Artur Mas (CiU) i David Fernàndez (CUP).

La consulta va ser un punt àlgid d’èxit del procés. Carme Forcadell va dir allò de “president, posi les urnes” per poder fer les eleccions al març del 2015, abans que comencés el cicle electoral diabòlic. Però CiU i ERC no es van posar d’acord i vam anar a les eleccions municipals al maig. L’ANC va fer campanya perquè es firmessin compromisos entre els candidats independentistes però el fet és que es van presentar per separat, altre cop a “marcar paquet”.

Les eleccions catalanes es van convocar finalment pel 27S. La perspectiva era que anaven per separat, fins que en Mas va fer una crida a l’ANC perquè fes alguna cosa, l’ANC, que ho portava en el full de ruta, s’hi va posar i com per art de màgia (potser algun dia 27Sen sabrem els detalls i els protagonistes…) CDC (ja sense Unió) i ERC acorden presentar-se junts, amb la candidatura de Junts pel Sí. Recuperàvem l’alè.

Tothom va entendre i disculpar que la CUP anés per separat, inclús la majoria de la gent opinava que pel procés era el mateix votar a uns que als altres perquè els vots anaven pel mateix projecte, només que amb matisos diferents en la part social. Els de la CUP, es van deixar estimar durant la campanya.

A partir del 27S vam començar a perdre avantatge en el relat, els unionistes repetien i repetien que la independència no havia guanyat (amb el 48,2% dels vots SI, el 39,3 % de NO i el 12,50% del SI/NO) i amb el més important, tenint en compte que no era un referèndum, amb una majoria absoluta de 72 diputats independentistes al Parlament. La mateixa nit de les eleccions, com un gerro d’aigua freda, l’Antonio Baños de la CUP va dir públicament que no havíem guanyat el plebiscit.

En les negociacions per la investidura es va anar veient que malgrat aquests números, sempre freds, no havíem guanyat amb una majoria sòlida i cohesionada. Per les qüestions d’aritmètica parlamentparlamentaria, la CUP, sent la força menys votada, es va convertir en la força clau i necessària per escollir president i per tant per començar el procés. Aquí ens vam adonar que els vots de la CUP no havien anat a parar al mateix lloc que els de JxS, no hi havia una diferència només de matisos. La CUP no havia entès que o hi anem tots junts (encara que discrepis del company de viatge) o no hi ha viatge.

Altre cop el procés va quedar supeditat -jo diria esclavitzat- per l’actuació dels partits, en aquest cas la CUP per una banda i Junts pel Sí per l’altra. La CUP volia el cap d’en Mas i el va tenir, aquest va ser el preu que es va pagar per poder tenir president i començar la legislatura -només el temps dirà si va ser útil aquest peatge-

La legislatura ha començat, però com era d’esperar, una vegada vista la realitat de la situació, està sent complicada. Dintre de Junts pel Sí hi ha tensions (entre ERC i CDC), i també n’hi ha entre Junts pel Sí i la CUP. Per agreujar tot això només ha faltat que, per la impossibilitat de formar un govern a Espanya, hi ha eleccions convocades el proper 26 de juny. I ja se sap, campanya electoral igual a tensions i declaracions fora de lloc.anc til·lers

Mentre tot això passava, però especialment a partir de maig de 2015, l’olla a pressió dels partits ha anat entrant -poc a poc però amb efectivitat- dintre del Secretariat Nacional de l’ANC i això ha portat a què durant el període de converses per formar govern després del 27S, l’ANC ha estat pràcticament paralitzada per obra i gràcia dels elements que des de dintre del Secretariat Nacional propugnaven que calia deixar fer als partits i impedien qualsevol tipus de pressió de l’ANC cap a aquests, oblidant que això és una de les funcions principals de l’Assemblea.

I aquí estem. Amb una esmena a la totalitat de la CUP als pressupostos de Junts pel Sí, és a dir, altre cop amb els partits portant el procés cap a zones pantanoses.

Això és un déjà vú, és un nou Trata de arrancarlo….  i ja en van molts…

YouTube Preview Image

 




Podries….

6 de maig de 2016

frontera

Una vergonya les decisions de la Unió Europea en relació als refugiats. Jo no vull formar part d’una Europa que mercadeja amb les persones d’aquesta manera sense importar-los la seva situació, les causes del desastre, ni res. Tampoc els ha importat fer pactes amb un estat que no respecta els més mínims principis democràtics (Turquia). Europa s’ha expulsat el problema a base de talonari i sense cap mena d’escrúpols.

Per altra banda, estic orgullós del govern català -el meu govern- que ha fet un pas endavant i s’ha ofert a acollir 4.500 refugiats. També el Parlament  ho ha aprovat i molts municipis, entre ells la capital Barcelona, han fet un pas decidit endavant per aportar un gra de sorra a la solució, que ha de ser global.

He trobat aquest poema de la Joana Raspall (Podries), us recomano llegir-lo, si pot ser en veu alta i si pot ser en grup, millor. Us posarà la pell de gallina.

PODRIES

Si haguessis nascut
      en una altra terra,
podries ser blanc,
      podries ser negre…
Un altre país
      fóra casa teva,
i diries “sí”
      en un altra llengua.
T’hauries criat
     d’una altra manera
més bona, potser;
     potser, més dolenta.
Tindries més sort
     o potser més pega…
Tindries amics
     i jocs d’una altra mena;
duries vestits
     de sac o de seda,
sabates de pell
     o tosca espardenya,
o aniries nu
     perdut per la selva.
Podries llegir
     contes i poemes,
o no tenir llibres
     ni saber de lletra.
Podries menjar
     coses llamineres
o només crostons
     eixuts de pa negre.

Podries ….podries…

      Per tot això pensa
que importa tenir
      LES MANS BEN OBERTES
i ajudar qui ve
      fugint de la guerra,
fugint del dolor
      i de la pobresa.

Si tu fossis nat
      a la seva terra,
la tristesa d’ell
      podria ser teva.

 

 


El 10A no va existir?

9 d'abril de 2016

El títol és una mica provocador però l’he posat perquè em fa molta ràbia que, d’un temps cap aquí, quan s’explica “el procés” no s’esmenten per res les consultes populars que es van fer entre el 13 de setembre de 2009 (Arenys de arenys 013 (Copiar)Munt) i el 10 d’abril de 2011 (Barcelona).

Fan un relat del “procés” que comença amb la sentència del tribunal constitucional i habitualment segueix amb la conversió de Mas a l’independentisme (com si un dia hagués caigut del cavall i hagués vist la llum), després es parla de la gran feina d’ERC com a pol d’atracció dels socialistes díscols, la CUP en el món dels anticapitalistes, etc. Amb una mica de sort, uns altres hi afegeixen algun comentari sobre la feina que han fet les anomenades “entitats sobiranistes”, posant al mateix nivell l’ANC, Òmnium, AMI, inclús Súmate. No es parla de la gent.

Per mi la història va precisament a l’inrevés: tot comença en la societat civil. La gent d’Arenys de Munt decideix fer una consulta, l’estat s’hi posa en contra, els fatxes s’hi presenten i fan el ridícul i la gent d’Arenys i de tot el país s’empodera, ens n’adonem que no hi ha impediments per exercir la democràcia, que si ens hi posem ho podrem fer. Els partits polítics s’ho miren tots a una certa distància i no hi participen (sempre fent càlculs estratègics) i les consultes les organitza la gent, majoritàriament persones no afiliades (també algunes de partit però a nivell personal).

Es fan consultes populars en més de 500 municipis, això crea una xarxa de persones organitzades i ens entrena per treballar amb aquells que pensen diferent que tu però amb qui comparteixes un objectiu, la independència. Ens entrena per la transversalitat i per la unitat d’acció.

IMG_5641 (Copiar)Les consultes acaben a Barcelona el 10A (ara fa 5 anys). Contràriament al que es pensava -inclús en el món independentista-, la capital de Catalunya va estar a l’alçada i, després de treballar fort durant un any, a Barcelona s’aconsegueix una participació del 21,37% (per sobre de la mitjana de tot Catalunya).

Els partits no hi van ser, s’ho miraven a distància.

La xarxa territorial que va organitzar les consultes és l’inici indispensable de les assemblees territorials de l’ANC. I sense l’ANC no seríem aquí.

Per això em queixo de la lectura interessada del procés que fan alguns:  el procés sense les consultes populars i amb l’ANC diluïda en “les entitats sobiranistes”… Ara que ho tenim recent, no hem de permetre que ningú no ens re-escrigui la història.

IMG_4816 (Copiar)

En un aspecte més personal, treballar en l’organització del 10A -jo ho vaig fer a Sants- va significar molt per mi. Vaig conèixer gent molt maca, gent honesta, gent generosa, amb idees diferents de les meves però que em van enriquir. Amb caràcters i maneres de fer diferents dels meus però que vam saber compaginar per aconseguir els objectius. Amb interessos personals, familiars i socials diferents però que vam saber compartir i respectar per sumar.

Treballant pel 10A vaig conèixer persones molt maques que m’han aportat molt i que no oblidaré mai.

 

ENLLAÇOS INTERESSANTS SOBRE LA CONSULTA DE BARCELONA

  • En aquest enllaç un excel·lent article de Txell Partal publicat a Vilaweb amb motiu dels 5 anys del 10A
  • Aquí l’entrada al blog que vaig fer en el quart aniversari del 10A
  • Aquí en el segon aniversari, hi ha uns quants vídeos que us poden interessar
  • Aquí en el primer aniversari del 10A, “Si volem, podem”

 

 


Unes reflexions sobre la llengua… (3)

2 d'abril de 2016

Aquesta setmana Vilaweb ha entrevistat a José María Clavero, el nou president de Súmate. En aquest enllaç podreu trobar tota l’entrevista.

El que jo deia en les entrades anteriors, l’efecte Súmate avança i es va ampliant, ara ja gosen marcar el camí de com han de dirigir-se els polítics als ciutadans del cinturó de Barcelona. En el fragment de l’entrevista que reprodueixo més avall es veu el tarannà.

Per comprovar-ne el to féu una prova, substitutiu la paraula “castellà” per “català” i viceversa i us en podreu adonar de la barbaritat que està dient aquest senyor. Si algun català gosés dir que els polítics que vagin a parlar, per exemple, al Pla de l’Estany, no parlin en castellà perquè “crea rebuig en l’audiència”,  aquesta persona seria acusada com a mínim de racista.

En fi, hauríem de posar una mica de seny i de serenitat en aquest debat de la llengua si no volem prendre mal.

 

—Però penseu que els polítics independentistes han pecat de paternalisme?
—Sí, desgraciadament, més d’un partit polític. I una de les coses que des de Súmate critiquem és que alguns grans polítics –i no donarem noms– no vagin al cinturó roig parlant en castellà.

—Digueu-me noms.
—No, no. Però el fet és que som en una situació de bilingüisme. El carrer és bilingüe, som bilingües, Súmate és bilingüe. Jo sóc immigrant, nascut a la província d’Osca, tinc el nivell de suficiència de català, però la meva llengua materna és el castellà. I és el que passa a molta gent, a milers o potser milions de persones immigrades que hi ha al voltant de Barcelona, que els agradaria escoltar el discurs en castellà. És el que no han fet moltes vegades polítics de Catalunya: adreçar-se a ells amb la seva llengua materna. Al cap i a la fi, a Catalunya el bilingüisme existeix sense cap problema.

—Critiqueu que els polítics no parlin en castellà quan van a segons quins barris i ciutats?
—Sí, que només hi participin en català. I això d’entrada crea rebuig entre l’audiència.

—Això sabeu del cert que és així?
—Sí. Tota aquesta massa que no és favorable al sobiranisme, o que és indecisa –tot i que jo en diria desinformats, perquè no sabem la veritat de les coses– moltes vegades reben millor el missatge en castellà que no en català. Això ho hem pogut comprovar, els de Súmate. A nosaltres ens veuen més pròxims perquè ens veuen amb la seva llengua materna. Els grans polítics, per tant, haurien de fer actes i adreçar-s’hi en la seva llengua pròpia. Si veiem que hi ha polítics que s’adrecen al parlament europeu, i ho deuen fer en anglès.

—Però aquí tothom l’entén, el català.
—Sí, però amb ells no és igual parlar-hi en català que en castellà.

—No? Ni per als nascuts aquí?
—Moltes vegades tampoc. Perquè han rebut aquesta cultura a casa i costa de canviar el xip. Jo ho he viscut. He treballat en un lloc molt gran on hi havia molts immigrats que, a més, es negaven a entendre el català. Ara ja no, però fa uns quants anys hi havia immigrats així.

—La gent que pensi així ja deu ser impermeable del tot al discurs sobiranista.
—De vegades no. He parlat en els actes amb gent castellanoparlant de tots els estils. De vegades és una qüestió de mandra; també és cert que és gent gran, a qui costa més d’aprendre les coses.

—Però una cosa és parlar el català i una altra és entendre’l.
—Sí, però entendre’l vol dir que has de parlar amb gent que el parla, has de llegir en català… I aquest és l’esforç que no fan. Però després, políticament, en canvi, poden trobar-se dins d’aquests centenars de milers d’indecisos, que no saben què votar. Són gent a qui podem fer veure que una república catalana sí que serà un país millor que el que tenim, i que no es refiïn del famós referèndum ni de la reforma de la constitució. Hi podem continuar insistint.

—I tota la gent que és castellanoparlant en aquests barris i que vol que li parli en català qui habitualment ho fa en català? A aquests no els sabrà greu?
—Doncs amb ells hi parlarem en català. Tots els de Súmate som bilingües. Sí, he conegut gent que em diu que no pot aprendre català si no l’hi parlen. Però en aquests barris serà una minoria. La majoria prefereix la seva llengua materna.


Unes reflexions sobre la llengua… (2)

28 de març de 2016

Segueixo ambUtilitza la llengua el tema de la llengua

En aquest enllaç hi trobareu un clar exemple de la situació anormal que vivim en relació a la llengua catalana. L’anècdota comença així: “De la mateixa manera que Josep Pla, servidor de vostès creu més en la força de les anècdotes que en la de les categories, i és per això que confio que el lector tindrà la paciència de llegir aquesta anècdota sobre els problemes que hom pot tenir si s’entesta a expressar-se en català amb empreses de serveis que, a pesar que operen a Catalunya, gasten a casa nostra una política lingüística idèntica a la que utilitzen a Jaén o a Bogotà —encara que saben que aquest capteniment les situa al marge de la llei.”

Ja es veu per on va el cas, és el que en la meva entrada anterior en deia LA SITUACIÓ ACTUAL.

PER UN VERITABLE PROCÉS DE NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA A LA CATALUNYA INDEPENDENT

Una espurna d’esperança. Ara ha sorgit una iniciativa molt interessant impulsada per filòlegs, lingüistes, estudiosos de la llengua, docents, escriptors, en general treballadors de la llengua, que surt en defensa de la llengua catalana en la futura República catalana. Ja era hora! La veritat és que em sentia molt sol amb les tesis que mantenia sobre el paper del català en la nostra societat.

En aquest enllaç hi trobareu el manifest, que acaba així: “Manifestem la necessitat, en definitiva, que s’incorpori al procés constituent la voluntat d’articular la llengua catalana com a eix integrador de la nostra ciutadania en un marc d’assumpció pública del multilingüisme com a riquesa individual i social, amb totes les mesures necessàries per a garantir que tothom se senti reconegut i inclòs en la construcció d’un país normal, també pel que fa a la llengua.”

 

 


Unes reflexions sobre la llengua…

5 de febrer de 2016

Ara que estem a punt de començar el període constituent, vaig a fer la meva aportació pel que fa a la llengua (encara que ja tinc feta alguna entrada sobre el tema)

llengua 1

UNES CONSTATACIONS (sobre l’oficialitat del castellà):

El tema de l’oficialitat de la llengua castellana sempre porta una certa polèmica.

Tothom es veu amb cor d’opinar sobre la llengua quan –com passa en tants altres temes- seria bo que n’opinessin principalment els especialistes, el que hi entenen.

Lingüistes de prestigi com Carme Junyent o Pau Vidal afirmen que el bilingüisme porta a la desaparició de la llengua feble, en aquest cas el català.

UNES CONSIDERACIONS (n’hi hauria més):

Des del punt de vista polític, hi ha un corrent, jo diria que encapçalat per l’Oriol Junqueras i ERC, que proclama, sempre que pot i encara que ningú li ho pregunti, que el castellà serà també oficial en el futur Estat català.

Estaria molt bé que, com es fa amb d’altres temes conflictius, hi hagués en aquest tema una distancia que permetés abordar-lo –en el moment que toqui, és a dir una vegada constituïda la nova República catalana- d’una manera el màxim d’objectiva possible.

Hi ha altres corrents d’opinió -entre les quals m’hi compto- que opinen que no seria positiu pel català que el castellà fos oficial exactament al mateix nivell que el català, que es poden trobar altres fórmules per tal que el usuaris de castellà –i altres llengües parlades a Catalunya- se sentin respectats.

Algú creu que els que lluiten activament contra el català, la inmmersió lingüística, etc. deixaran de fer-ho només perquè siguem un estat independent? No us sembla que l’estat espanyol continuarà la seva guerra (de vegades bruta) contra la llengua catalana? Especialment si tenim en compte que quedaran dintre de l’estat espanyol territoris de parla catalana…

Hi ha qui afirma que en el nou estat no s’han de perdre drets que ara ja tenim (referint-se a l’oficialitat del castellà). I jo em pregunto, volem fer un nou Estat català més just i que suposi una defensa de la llengua i la cultura catalanes? si la resposta és sí hem d’actuar en conseqüència.

També hi ha qui afirma, d’una manera solemne i contundent, com si estiguessin llegint algun dels deu manaments, que no farem amb els castellanoparlants el mateix que han fet amb els catalanoparlants. I això ho he sentit en persones cultes i intel·ligents….

LA SITUACIÓ ACTUAL (molt resumida):

De vegades se sent -en aquest cas en castellà-  allò de …” en Catalunya no hay problema lingüístico, se puede hablar siempre castellano y no pasa nada, no hay discriminación…” i això ho diuen –segurament de bona fe- amb l’ànim de defensar Catalunya davant dels espanyols però jo els diria, “pots afirmar el mateix del català?”, és a dir es pot afirmar que és possible parlar sempre català i no passa res? En altres paraules, es pot viure només en català? Es pot ser monolingüe català?  Si responem amb sinceritat hem de contestar que no, que no es pot viure només en català, per tant hi ha un problema lingüístic però no amb el castellà sinó amb el català.

L’EFECTE SÚMATE  (perdoneu, però algú ho havia de dir):

Després hi ha el que jo en dic l’efecte Súmate. S’està donant un gran valor al fet que hi hagi un col·lectiu de castellanoparlants (és a dir, de monolingües del castellà) que es declari a favor de la independència i que hi treballi organitzadament a favor. I sí, té valor i està molt bé.

Ara bé, sembla que tingui més valor que no que hi lluitin els catalanoparlants (siguin de tota la vida, siguin d’una generació, etc.). Dit d’una altra manera, i aquí rau la contradicció, hi ha molts fills o néts d’immmigrants espanyols que han adoptat el català com a llengua social, i ho han fet amb normalitat (els que resumint diem que “s’han integrat”, parlen català i/o castellà a casa però socialment parlen català amb naturalitat) i per contra amb l’efecte Súmate es dóna un gran valor als fills o néts d’immigrants espanyols que no ha fet aquest pas i es mantenen monolingües en castellà (socialment, perquè a casa seva òbviament cadascú fa el que vol).

L’efecte Súmate, a més a més de prestigiar els qui no parlen català després d’anys de viure a Catalunya també va fent entrar el missatge –de manera molt subtil- que quasi serà un fet natural i de justícia que el castellà sigui oficial en el futur estat.

continuarà…

 


Comencem el procés constituent

3 de febrer de 2016

Poques hores després d’haver fet l’última entrada al blog (El càstig preventiu) es va desencallar la situació i finalment ja tenim president i ja tenim govern (i sembla que també tenim una majoria parlamentària relativament estable per portar endavant el full de ruta).

Sincerament, me n’alegro molt i molt que finalment s’arribés a una solució. Tot i això em refermo que cadascú haurà de fer l’anàlisi del què va passar, de les posicions de cada partit i de quin paper hi van jugar els actors polítics involucrats (no només els partits sinó també les entitats i les persones). Només fent una autocrítica sincera podrem evitar repetir aquesta situació que hem viscut des del 27S fins el 9G.

la_constitucio_catalanaI ara toca concentrar-se en el procés constituent. Un avís, només perquè no ens encallem ara amb això, no anem a fer una constitució que respongui al model de societat que cadascú imagina sinó que el que anem a fer és un marc de pilars bàsics amb els que les diferents opcions polítiques, quan guanyin les eleccions, puguin anar desenvolupant les seves polítiques. No és el mateix fer el marc que fer el contingut, així que avís a navegants.

 


El càstig preventiu

9 de gener de 2016

classeTots recordem que a l’escola, quan el mestre marxava a mitja classe per alguna cosa i tornava i trobava que a la classe hi havia merder, normalment castigava a tota la classe. Decisió totalment injusta perquè normalment dels 30 que érem n’hi havia pocs que feien el merder i uns altres pocs que feien de comparsa però la immensa majoria es portaven bé i això el mestre ho sabia però no volia problemes i feia taula rasa. Tots castigats. Càstig preventiu. A mi això sempre m’havia fet molta ràbia, no perquè tingués uns grans ideals de justícia sinó perquè jo era dels que em portava bé i acabava castigat com els que s’havien “divertit”.

M’ha vingut al cap aquesta reflexió perquè ara em fa la impressió que estem fent el mateix amb JxS i la CUP. Si volem aprendre i madurar del que ha passat no val fer “bonisme” i dir que tothom ho ha fet malament, com feia el mestre de l’exemple. Crec que val la pena que diguem les coses clares, no per ferir ni per fer mal sinó per aclarir el què ha passat i mirar de no tornar-ho a repetir.

Hi ha una formació (JxS) que té el 86% dels escons independentistes i l’altra (la CUP) en té el 14%. És veritat que per l’aritmètica parlamentària (aritmètica diabòlica, com deia en Baños) els segons són indispensables per la investidura però no haguessin hagut d’oblidar que la majoria independentista d’aquest país ha votat JxS i un candidat a president, l’Artur Mas. Quan hi ha un govern amb majoria absoluta sempre demanem que malgrat això escolti a les minories, ¿no seria lògic doncs, demanar a la minoria (CUP) que respecti el vot de la majoria (JxS)?

En la meva manera de veure-ho JxS s’ha mogut, ha fet propostes que acostaven posicions (govern compartit, moció de censura i pla de xoc potent) i la CUP s’ha mantingut des del principi amb l’obsessió per no fer a l’Artur Mas president.

Seria injust no dir que dins la CUP hi ha sectors que no pensen així (ho hem vist en les assemblees i en les declaracions dels darrers dies) però si exceptuem la digna decisió de dimitir del cap de llista, Antonio Baños, no he vist encara cap fet que em permeti pensar que de veritat aquests sectors qüestionen la posició oficial de la CUP.

Per tant, amb tots els matisos que calgui, la decisió final de la CUP presa el diumenge 3 de gener va ser NO a continuar el procés.

Escric això el dissabte dia 9, a poques hores que s’esgoti el termini per poder arribar a un acord. Tant de bo ens sorprenguin en les pròximes hores i JxS i la CUP arribin finalment a un acord de govern i puguem començar la legislatura. Si és així me n’alegraré però de totes maneres crec que aquestes reflexions ens han de servir igualment pel futur.