Pensaments que vull compartir…

No defallim, tenim esperança en el país


Durant el dinar de Nadal, tota la família reunida vam recordar els presos polítics, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, tancats injustament a la presó i utilitzats per l’Estat espanyol com a hostatges per intentar debilitar la nostra lluita per la llibertat, per la República.

Vam parar la taula amb estovalles grogues, vam deixar una cadira buida i els vam escriure entre tots una carta (que trobareu en aquest enllaç).

Ara hem rebut una resposta del Conseller d’Interior Joaquim Forn, tancat a la presó d’Estremera, que diu així:

“Benvolguda Mercè i família,

Gràcies per la vostra carta.

Hem passat el Nadal lluny de casa i de la família però ens hem sentit acompanyats per molta gent que ens ha donat el seu escalf i suport.

No defallim, tenim esperança en el país, en la seva gent i estem convençuts que entre tots revertirem aquesta injustícia.

Gràcies pel vostre compromís.

Amb el desig de veure’ns aviat, rebeu una forta abraçada,

Joaquim”

 

Em sento més unit que mai als polítics que ens representen. Estic segur que més aviat que tard viurem en llibertat i democràcia a la República catalana.

 

 

5 desitjos pel 2018


Portem des de l’any 2009 fent accions pacífiques a favor de la independència. Vam començar amb les consultes populars, hem fet grans manifestacions – tant pels Onzes de setembre com en altres ocasions- manifestacions multitudinàries amb centenars de milers de persones mobilitzades, sense que hi hagi hagut ni un sol incident, ni danys personals ni materials. També hem fet moltes altres accions, parades informatives i actes públics amb l’únic objectiu d’explicar-nos, de parlar i d’escoltar les opinions de la gent.

En canvi, a mesura que la majoria a favor de la independència ha anat creixent, l’Estat espanyol ha anat endurint les seves posicions i ha passat d’ignorar-nos a enriure-se’n (ens deien que acabaríem vagant per les galàxies), i finalment a atacar-nos i aplicar la violència i la repressió (ho hem vist de forma explícita des del 20 de setembre quan va començar el cop d’estat i especialment el dia 1 d’octubre)

Per això, és injust i és injustificat que hi hagi gent encausada, empresonada o a l’exili acusada d’exercir la violència. Diguem-ho alt i clar: SÓN REPRESALIATS POLÍTICS NOMÉS PER LA SEVA MANERA DE PENSAR,  QUI HA EXERCIT LA VIOLÈNCIA ÉS L’ESTAT ESPANYOL.

Ara que comencem un nou any és el moment de demanar uns desitjos pel 2018 que vull compartir amb tots vosaltres:

  1. Llibertat per Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras i Quim Forn
  2. Anul·lació de totes les causes polítiques que hi ha ara mateix en marxa
  3.  Retorn de l’exili del President Carles Puigdemont, dels consellers Toni Comín i Lluís Puig i de les conselleres Meritxell Serret i Clara Ponsatí
  4.  Que els nostres partits, JxCat, ERC i CUP, tinguin la generositat i l’alçada de mires necessària per arribar a un bon acord per fer una majoria sòlida al Parlament i per fer un govern que reprengui el camí començat el 27 d’octubre amb la declaració d’independència i que avanci decidit cap a la República catalana
  5. Que tothom tingui sempre present que aquest moviment el vam començar la gent, l’hem defensat la gent i l’acompanyarem i el seguirem defensant la gent fins al final.

 

Visca la República  catalana!

 

Carta als presos polítics


Aquest any, en el dinar familiar de Nadal, hem tingut molt present la situació que estem vivint a Catalunya i especialment el fet que tenim 4 persones a la presó per motius polítics: Jordi Sànchez i Jordi Cuixart per encarnar i representar la societat civil, pacífica, democràtica i valenta que tots aquests anys ha liderat el moviment cap a la independència. Oriol Junqueras vicepresident del govern, com a escarment al govern que ha declarat de independència i Joaquim Forn com a revenja ja que és el conseller d’interior que va resoldre amb molta professionalitat els atemptats terroristes del mes d’agost i que va posar de manifest davant el món que tenim capacitat d’actuar com a estat.

Vam celebrar el Nadal però en tot moment vam tenir present que la situació que vivim és excepcional. Vam deixar simbòlicament una cadira buida i després, mentre fèiem sobretaula vam redactar entre tots una carta per enviar als 4 empresonats.

“Sants, 25 de desembre de 2017

Benvolgut, 

Estem fent el dinar de Nadal amb tota la família i et tenim ben present a tu i a tots els teus.

Aquest any hem parat la taula de color groc, el mateix color que vesteixen carrers,  places i la gent de Catalunya. Us portem dins el nostre cor.

Estem segurs que aviat arribarà la llibertat per tots desitjada i junts acabarem consolidant la República. No ens aturarem fins aconseguir-ho.

Una forta abraçada de tota la família.”

 

L’ABC del 21D


Ja fa més de 2 mesos que tenim presos polítics. Quan escric aquestes línies encara estan a la presó Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. En ple segle  XXI, en un estat que s’autoanomena democràtic però que ara que s’ha tret la careta podem dir que s’acosta més a una dictadura.

Repassem uns quants fets que ens ajudaran a entendre com hem arribat fins aquí:

  1. El 17 d’agost hi va haver el cruel atemptat terrorista a Barcelona i Cambrils. El govern català amb el conseller Quim Forn (ara a la presó) i el major Trapero (ara destituït i encausat) fan una excel·lent feina i neutralitzen amb molta eficàcia i rapidesa l’escamot. Millora considerablement l’estima de la població cap a la nostra policia (recordem els clavells vermells). Catalunya demostra al món la seva capacitat d’actuar com un estat. Des d’Espanya es desferma una forta campanya de desprestigi cap als Mossos. Més endavant s’ha sabut que el cervell de l’atemptat, l’imam de Ripoll, era un confident de la policia espanyola. Casualitats?
  2. El 20 de setembre el govern espanyol fa, de facto, un cop d’estat, ja que empresona alts càrrecs de la Generalitat, incauta documents, fa escoltes telefòniques, registra impremtes buscant paperetes de votació, clausura webs, prohibeix actes,… comença la repressió.
  3. I l’1 d’octubre, el dia del referèndum d’autodeterminació, es desferma l’odi. La Guàrdia Civil i la policia espanyola exerceixen una violència brutal contra la gent que pacíficament es disposava a votar, sense mirar si hi havia gent gran o criatures. Havien dit que no hi hauria urnes ni cens, que el referèndum no es faria i hi va haver urnes i cens i el referèndum, malgrat ells, es va fer.
  4. El dia 3 d’octubre es va fer una vaga general, una aturada de país, per protestar pels fets de l’1 d’octubre. Aquesta vaga va deixar el país pràcticament paralitzat i va ser la vaga més massiva dels darrers decennis.
  5. El divendres 27 d’octubre el Parlament va proclamar la República catalana, per 70 vots a favor, 10 en contra i 2 abstencions (els 53 unionistes PP, C’S i PSC van abandonar l’hemicicle, seguint la seva al·lèrgia a votar, especialment quan saben que perdran).
  6. L’Audiència Nacional empresona en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez el 16 d’octubre i el 2 de novembre entren a presó els consellers Josep Rull, Jordi Turull, Raül Romeva, Carles Mundó, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, Meritxell Borràs i Dolors Bassa
  7. Recordem que des del 31 d’octubre estan exiliats a Brussel·les el president Carles Puigdemont, els consellers Toni Comín i Lluís Puig i les conselleres Meritxell Serret i Clara Ponsatí. Tots ells amenaçats de detenció per l’estat espanyol si trepitgen territori espanyol.
  8. El govern espanyol, amb el suport incondicional del PP, del PSOE i de C’s i, tot s’ha de dir, amb una oposició molt tova de Podemos, apliquen l’article 155, que a la pràctica equival a fer un cop d’estat ja que destitueixen el govern català legítim, dissolen el Parlament, ocupen totes les conselleries, pressionen els mitjans de comunicació públics catalans i prenen el comandament de la policia catalana. Pressionats per la UE convoquen eleccions pel dia 21 de desembre.
  9. Seria inacabable descriure totes i cadascuna de les decisions abusives, injustes i arbitràries que el govern espanyol ha pres aquest dies, emparant-se en el famós article 155 (que fan servir per tot allò que els convé). Han tancat les delegacions de la Generalitat a l’estranger i han acomiadat a tots els empleats, han propiciat el robatori de les obres de Sixena, han dissolt el Diplocat, han començat una guerra sense quarter contra els mitjans de comunicació públics catalans i contra l’escola catalana.
  10. Al mateix temps, la Junta Electoral, que en teoria és l’òrgan que ha de vetllar per la neutralitat de la campanya electoral només fa que prendre decisions perjudicials per les forces favorables a la república (prohibeix el color groc, fa retirar pancartes que demanen la llibertat dels presos o inclús que demanen llibertat d’expressió, determina quines paraules són permeses i quines són prohibides als mitjans de comunicació públic catalans, prohibeix la concentració diària d’uns avis a Reus, etc. etc.)
  11. A la vista de tot aquest panorama, i malgrat que són il·legítimes, les eleccions de dijous 21 de desembre es plantegen com un pas que ens pot permetre sortir d’aquesta situació. Estem vivint “de facto” una dictadura i volem consolidar la república ja proclamada. L’opció de tornar enrera i tornar a una zona de confort (autonòmica) simplement no existeix perquè l’estat ja ha travessat una línia vermella d’atac a la dignitat dels catalans i sembla que s’hi troba a gust.

Per tant, per mi l’objectiu a aconseguir el 21D per poder consolidar la república, la democràcia, la llibertat i la dignitat seria:

A – Que el conjunt de forces independentistes (JxCAT, ERC i CUP) tingui majoria d’escons

B – Que el president legítim, Carles Puigdemont, sigui revalidat com a president de Catalunya

C – Que el conjunt de forces independentistes (JxCAT, ERC i CUP) tingui majoria de vots

El punt A és indispensable si no volem que governi el tripartit del 155 (PSC, PP i C’s) amb la col·laboració -activa o passiva- dels de les crispetes (CeC).  Si això passés deixarien el país desfet -ja hem vist el que han fet en aquests 2 mesos que porten infiltrats a la Generalitat.

El punt B és per mantenir la dignitat com a país i demostrar al món (i també a Espanya) que el que ens han fet és il·legítim i no ho acceptem i que per això revalidem el president.

El punt C aniria bé per interpretar, per la nostra part, que hem guanyat un segon referèndum (el primer ja el vam guanyar l’1 d’octubre) i de pas que no ens donin la tabarra com va passar el 27S que el discurs de “no heu guanyat el plebiscit” ens el van posar fins a la sopa (i el van acabar “comprant” molts independentistes)

Per tant, amics i amigues, aquest és l‘ABC del 21D.

   

 

En record de Patrícia Gabancho


El 2 de juliol de 2010 vaig tenir ocasió de compartir un sopar amb la Patrícia quan va venir a Sants amb motiu de la consulta sobre la independència (10A Barcelona Decideix). Vam xerrar tot el sopar, em va semblar una persona molt propera i que generosament participava en la campanya per la consulta a Barcelona. Al final ens va dirigir unes paraules d’ànim i per reforçar el missatge d’avançar cap a la independència.

El 21 de gener de 2012 va tornar a Sants en un interessant col·loqui amb la també escriptora Isabel-Clara Simó que vam titular “Parlem d’independència”

El 18 de desembre de 2012 vaig fer aquesta entrada al meu blog: Us imagineu què sentirem quan visquem això en directe?, amb un text del seu magnífic llibre “Crònica de la independència”

El 15 de març de 2014, vaig fer aquesta entrada al blog: Els tres llibres de capçalera com us podeu imaginar l’esmentat “Crònica de la independència” és un d’ells.

En una altra ocasió, el 17 d’abril de 2015, la vam convidar a Cassà de la Selva a fer una xerrada. Després vam anar a sopar tots plegats i la vaig acompanyar a Barcelona en cotxe. Molt agradable compartir aquell viatge, conversant.

Gràcies Pat per tot el que has aportat a les persones que hem tingut la sort de relacionar-nos amb tu i també per la teva excel·lent contribució al camí cap a la república que estem recorrent entre tots.

 

Per la Guàrdia Civil el temps no passa


Molta gent concentrada, en actitud pacífica. Amb posat seriós però ferm.

S’intueix un silenci pesant, només algun crit contingut en els moments més intensos de violència.

La gent està exercint un dret bàsic i la guàrdia civil li ho està impedint per la força.

Els efectius de la guàrdia civil estant intentant dispersar la concentració però la gent, de forma pacífica s’hi resisteix.

En primer pla veiem com un dels uniformats ha llençat una persona per terra i està en posició de continuar l’agressió.

El conjunt de la imatge denota, però, que malgrat la violència que exerceix el cos armat, la gent resisteix amb serenitat coneixedora que té la raó i que finalment vencerà.

No he descrit els fets ocorreguts el dia 1 d’octubre de 2017 en el referèndum d’autodeterminació sinó l’excel·lent pintura de Ramon Casas “La càrrega” que va pintar l’any 1899.

Ja es veu que per la Guàrdia Civil el temps no passa.

 

“La càrrega” de Ramon Casas

 

Les primeres hores de la República


 

Moment de la proclamació de la república que vam seguir per la pantalla gegant instal·lada al passeig de Pujades

Un altre dia èpic que haurem d’afegir als que ja hem viscut, el divendres 27 d’octubre el Parlament va proclamar la República catalana, per 70 vots a favor, 10 en contra i 2 abstencions (els 53 unionistes PP, C’S i PSC van abandonar l’hemicicle, seguint la seva al·lèrgia a votar, especialment quan saben que perdran).

La república ha començat. 

Escric aquest apunt el diumenge al vespre. Hem passat el cap de setmana i la vida ha continuat sense grans sobresalts. De moment no hi ha hagut crides a ocupar els carrers ni les places ni fer front als atacs de la policia espanyola o la guàrdia civil. Veurem si demà dilluns comença la “festa”.

El President, el Govern, JxSí, la CUP, i la gent, organitzada al voltant de l’ANC i d’Òmnium, junts hem arribat fins aquí -cadascú fent la seva part de la feina-. Crec que el Govern i les entitats estan coordinats, tinc confiança en tots ells i crec que la ciutadania hem de fer en aquest moment les accions que tots junts acordin.

M’imagino que el President, el Govern i el Parlament es mantindran al seu lloc per ser conseqüents amb el que es va proclamar, però crec que només guanyarem de manera efectiva la república si el comportament de la gent, de cadascú de nosaltres, és també conseqüent en la nostra vida quotidiana, canviem de xip, deixem de dependre mentalment del que fa o deixa de fer el govern espanyol i també, i sobretot, actuem en conseqüència en tot allò que estigui en la nostra mà. Hem de ser definitivament catalanocèntrics. Hem de fer totes les microdesobediències que calgui per tal de fer que la república sigui viable i per contra que no sigui viable el poder de l’estat espanyol a Catalunya.

Comença una setmana apassionant !

 

29 d’octubre de 2017

 

 

L’èpica i el match point


En el que portem de procés he viscut alguns dies que es podrien qualificar d’èpics:

  • 2009: Arenys de Munt fa la primera consulta sobre la independència. Hi vaig ser, vaig viure aquell dia amb molta emoció i com un punt de partida cap al futur.
  • 2010: Primera gran manifestació per la independència (tot i que estava plantejada com a protesta per la sentència de l’estatut). La sensació que vaig tenir va ser que la demanda d’independència sortia dels amagatalls i floria amb molta força.
  • 2011: El 10A, el dia de la consulta sobre la independència a Barcelona. Després d’una intensa campanya de recollida de vots, el dia 10 d’abril va ser un dia d’emocions a flor de pell i alguna llàgrima. El recordaré tota la vida
  • 2012: Naixement de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Ho vaig viure amb molta esperança, per fi el moviment independentista era capaç de començar a avançar amb unitat d’acció, amb un full de ruta conjunt. Era una bona base, el futur era nostre.
  • 2013: La Via Catalana. Aquell Onze de Setembre que vam fer una cadena humana de punta a punta de Catalunya, el vaig viure amb la família a les terres de l’Ebre. Una jornada irrepetible plena d’il·lusió i d’emoció
  • 2014: La consulta del 9N. És veritat que no era un referèndum ni vinculant però va ser un dia inoblidable, només t’havies d’encomanar dels sentiments de la gent de totes les edats que venia a votar.
  • 2015: Les eleccions del 27S. Victòria per majoria absoluta dels partits favorables a la independència, en 18 mesos anàvem a fer realitat el somni de tenir un país lliure.
  • 2017: El referèndum de l’1 d’octubre. Amb moltes dificultats havia arribat el dia. Davant la brutal agressió de la policia espanyola i la guàrdia civil la gent va demostrar molta valentia, força i sobretot dignitat. Ho havíem aconseguit, el SÍ havia guanyat per una àmplia majoria. Les vivències d’aquella jornada no les oblidaré mai.

Entremig d’aquests moments hi ha molta feina, moltes parades, enganxades de cartells, reunions, recollida de firmes, actes públics, assemblees, converses amb la gent, entrebancs polítics, partidismes, però també generositat i confiança mútua. Moments alts en els que hem carregat piles i moments baixos en què tot semblava que anava malament. Com diu la cançó “hem rigut i hem plorat” però hem arribat forts fins aquí.

El dimarts 10 d’octubre tots esperàvem que el president Puigdemont fes la declaració d’independència i es posés en marxa la república catalana. No va ser exactament així ja que va fer la declaració, immediatament la va suspendre apel·lant a la possibilitat de diàleg i per tant la república no ha començat encara a caminar.

El futur dirà si va ser una bona decisió o no. La sensació que tinc ara mateix és la de caminar per un terreny poc sòlid, enfangat, per arenes movedisses (o sorramolls). Que qualsevol pas que fem ens pot portar a enfonsar-nos definitivament (si ens equivoquem) o a la llibertat, si l’encertem.

Des del dia 10 tinc la sensació que vivim en un match point.

 

1 d’octubre: Serà un dia que durarà anys…


Des de l’última entrada al blog (dietari 9) han passat moltes coses, han sigut uns dies molt i molt intensos i la veritat he optat per viure’ls i no m’ha quedat temps per cap reflexió al blog.

Avui que fa la impressió que la tempesta afluixa, que l’hem superada amb èxit i que anem decidits a arribar a port (vaja! ara m’ha sortit una frase marinera…), m’aturo un moment per agafar aire i viure amb la intensitat que es mereixen aquests 2 dies que falten pel referèndum i també el diumenge.

El 23 de setembre de 2012, al cap de poc d’estrenar aquest blog, vaig fer una entrada titulada “Serà un dia que durarà anys…”. Per una banda volia homenatjar l’Ovidi Montllor -mai ben acabat de valorar però que va aportar moltíssim a la cançó i a la lluita per la dignitat personal, social i nacional-. Per altra banda volia començar a imaginar com seria el dia en què esdevindríem un país lliure, un estat independent.

La cançó de l’Ovidi crec que ho descriu com està passant:

Aquests dies de repressió policial i judicial, potser d’incertesa sobre el que acabaria passant, al mateix temps de confiança en el Govern i també en la gent, dies intensos de mobilitzacions de protesta a Barcelona, aquests dies han estat també de fermesa, de confiança, de donar-ho tot perquè sabies que estaves jugant la final, també han estat dies de serenitat i de “fer treballar el cap i controlar el cor” com molt bé diu la cançó

Apreta fort les dents
Apreta els punys
Infla't d'aire els pulmons
Obre bé els ulls
Fes treballar el cap
controla el cor
No tanques mai la boca
Crida ben fort
Deixa't anar
Dóna't tot tu.

També estem veient que si el procés ha estat un moviment transversal, aquests dies s’ha ampliat de forma notòria aquesta barreja dels diferents sectors de la nostra societat, mestres, bombers, estudiants, la gent del Liceu cridant independència, els impressors agrupats per imprimir el què calgui, els pagesos amb els seus tractors, els músics i els artistes, els estibadors negant-se a subministrar als vaixells “piolín” plens de policies nacionals i guàrdies civils,….

Gent de mar, de rius i de muntanyes,
Tindran mar i prats i rius i boscos.
Tindran tot. I es parlarà de vida.
Les ciutats seran rius plens de gent.

I ja parlant del diumenge, dia del referèndum d’autodeterminació, la il·lusió, l’alegria i l’esperança en un futur lluminós ens omplirà el cor:

Floriran flors i cants i alegries.
Floriran crits i cors i paraules.
En el dia que durarà anys,
braços lliures i boques i mans.
En el dia que durarà anys,
braços lliures i boques i mans.

El dia que el Parlament proclami la independència:

Serà blava i tranquil·la la mar.
Serà espessa i verda la vall.
Serà gran i dolça la muntanya.
Serà un dia que durarà anys.

 

Aquí podeu escoltar la cançó:

YouTube Preview Image

 

 

 

Dietari 9: Setmana de reflexions i mobilitzacions


Aquesta setmana hem anat digerint els fets de la setmana anterior i hem anat endreçant les nostres idees sobre què hem fet malament, tots plegats, perquè uns joves que semblaven integrats a la vida de Ripoll és radicalitzessin i pugessin cometre aquells brutals assassinats. Tots, també les comunitats musulmanes, hem estat fent passes per anar avançant i superant la situació. Molt significatiu és el gest del pare d’un nen mort a les Rambles que va fer una sentida abraçada amb l’imam de la seva població, Rubí.

 

Dilluns 21 d’agost de 2017 (falten 41 dies pel referèndum)

Passats 4 dies des de l’atemptat, podem fer un repàs de l’actuació de la nostra policia, dels serveis d’emergències, dels hospitals i també del nostre Govern i del President i veiem que les coses s’han fet bé. Malgrat la desgràcia, hem constatat que com a país hem actuat amb responsabilitat i amb efectivitat i amb una cosa per mi molt important, pensant en el ciutadà, i ara em refereixo a la política informativa del Govern però especialment dels Mossos. Un deu.

http://www.elnacional.cat/ca/editorial/72-hores-despres-recopilem_184227_102.html

 

Dimarts 22 d’agost de 2017 (falten 40 dies pel referèndum)

Interessant entrevista amb en Jordi Sànchez, president de l’ANC, com ell diu molt bé: “Per unes hores vam ser un estat”

http://elmon.cat/noticia/221548/jordi-sanchez-per-unes-hores-vam-ser-un-estat

 

Dimecres 23 d’agost de 2017 (falten 39 dies pel referèndum)

Aquests dies hi està havent una sèrie d’atacs en contra dels Mossos, per intentar desprestigiar la bona feina que van fer el dia dels atemptats i els següents dies mentre treballaven per desarticular la cèl·lula jihadista. Segons els propis sindicats de la policia espanyola, ells (la policia espanyola) sabien que l’iman de Ripoll era perillós però no ho van comunicar als Mossos. Amb diferents excuses, el Govern espanyol ha vetat l’entrada dels Mossos a l’Europol (que és l’òrgan de coordinació a nivell europeu) però tampoc ha admès els Mossos en l’òrgan de coordinació a nivell espanyol, així que com a mínim podríem acusar el Govern espanyol de negligència (si no fos que algú podria arribar a pensar que tot això està fet amb mala intenció)

 

Un altre tema que aquests dies ens ha fet reflexionar és el dels negocis de venda d’armes de la Casa Reial amb l’Aràbia Saudita. Tot porta a pensar que la posició dels reis és, com a mínim, molt hipòcrita ja que per una banda ven armes a aquests països que són els promotors i finançadors del terrorisme islamista a nivell mundial i per altra banda fan declaracions en contra del terrorisme i es fan fotos a l’hospital amb les criatures ferides .

En aquest enllaç un bon informe sobre el tema dels negocis del rei amb l’Aràbia Saudita:

http://www.vilaweb.cat/noticies/els-interessos-de-felipe-vi-amb-larabia-saudita-malgrat-la-complicitat-amb-estat-islamic/

 

Dijous 24 d’agost de 2017 (falten 38 dies pel referèndum)

Hem de començar a parlar seriosament de com enfoquem a partir d’ara la convivència a Catalunya. Ens ha sorprès a tots que els nois que formaven part de la cèl·lula jihadista, excepte l’imam, eren joves i semblaven ben integrats a la societat (anaven a escola, algun jugava a futbol,…). Crec que és important que reflexionem sobre com ho estem fent tots plegats i mirar de corregir allò que fem malament.

En David Garriga, criminòleg i expert en jihadisme ens en dóna algunes pistes:

http://www.vilaweb.cat/noticies/david-garriga-aqui-hi-ha-dhaver-un-reclutador-que-es-el-fort-i-encara-no-ha-sortit/

 

Divendres 25 d’agost de 2017 (falten 37 dies pel referèndum)

En aquest enllaç interessant (i llarg) article que aprofundeix en el tema d’ahir. Un concepte que introdueix és el de “Radicalització de l’islam o islamització del radicalisme?” 

http://blocs.mesvilaweb.cat/jbadia/2017/08/25/que-hem-fet-malament/

 

Dissabte 26 d’agost de 2017 (falten 36 dies pel referèndum)

Dia de mobilitzacions en solidaritat amb les víctimes, d’agraiment a les forces policials (Mossos i guàrdies urbanes) i als serveis en general, i també de denúncia de les dificultats que el Govern espanyol porta temps posant als Mossos i la campanya de descrèdit que aquesta setmana ha començat la premsa espanyola i finalment per posar de manifest la hipocresia del rei que fa negocis d’armes amb els països que promouen el terrorisme jihadista. Per moltes d’aquestes raons, més de 500.000 persones ens hem manifestat al Passeig de Gràcia. El rei i el Govern espanyol han estat xiulats i esbroncats, ha quedat clar que no són benvinguts.

Dos apunts més:

  • En acabar la manifestació, molta gent ha saludat i ha donat les gràcies als Mossos i ha omplert les furgones amb les roses que s’havien repartit. Molta gent, també mossos, molt emocionats
  • Una estona abans de començar la manifestació s’ha fet un acte convocat per 170 entitats que pretenia ser el contrapunt a la manifestació principal, per desacord amb la presència del rei. Haig de dir que l’acte m’ha decebut, estava mal organitzat, els parlaments eren totalment descontextualitzats, semblava que cadascú venia a parlar del “seu llibre” – ha parlat un representant del sindicat de manters, un sobre el tancament del CIE, …- Els diputats de la CUP hi eren, però s’han passat tota l’estona parlant entre ells sense escoltar (ni deixar escoltar) els que parlaven, la veritat m’ha semblat una falta de respecte pels organitzadors. Si no t’interessa marxes (que és el que he fet jo) però no et quedes a enredar. Només arribar a la zona de l’acte repartien uns cartells que deien “ Ni atropellos ni bombardeos”, home, dir-li “atropello” al que va passar a les Rambles trobo que no és encertat, per mi un “atropello” s’entén més com un accident de trànsit, això que va passar van ser brutals assassinats. Si diem les coses pel seu nom avançarem…

 

Diumenge 27 d’agost de 2017 (falten 35 dies pel referèndum)

Per mi la foto més impactant de la manifestació d’ahir és la d’en David Minoves, president del CIEMEN, que es va encarar amb el rei amb una pancarta que deia “Felipe, qui vol la pau no trafica amb armes”.

“El rei va nu” és l’article que ha fet en David Minoves sobre el tema.

http://www.naciodigital.cat/opinio/16060

 

 

 


css.php