Dietari 1: Tot és ara i és possible

18 de juny de 2017

Fa temps que a Cornellà veig una pintada que diu això: “Tot és ara i és possible”. No sé quin sentit li volia donar l’autor però per mi ara té tot el sentit: Ara ho podem fer, després de treballar aquests últims anys tenim tots els elements per portar-ho a terme i només podem perdre si en aquest temps que falta fins l’1 d’octubre fem les coses malament, cometem errors.

He començat a fer una mena de dietari, en el que destaco allò que crec que pot ser interessant de recordar una vegada ens haguem constituït com a estat independent. Ja sabem de la tendència a reescriure la història…

 

 

 

Diumenge 4 de juny de 2017: Anem a Verges a sentir en Llach. La temperatura indepe segueix alta. Hi ha la intervenció d’un “comú” que en Llach derrota per golejada.

Faig una entrada al blog http://papikol.blog.cat/preparats-llestos/

Dilluns 5 de juny de 2017: Per aquesta setmana que entrem s’espera que el President anunciï la data i la pregunta. Els unionistes estan neguitosos i no paren de dir que el referèndum no es farà…. els comuns han dit que encara que sigui unilateral ells promouran la participació en el referèndum. Poc a poc es van decantant…

Bon article de Germà Capdevila: http://www.naciodigital.cat/opinio/15597/rajoy/contra/cordes

Dimarts 6 de juny de 2017: El Col·lectiu Emma publica un comunicat en 8 llengües en el que explica les raons per les que Europa hauria de veure amb bons ulls un referèndum a Catalunya http://www.vilaweb.cat/noticies/per-que-europa-hauria-de-veure-amb-bons-ulls-un-referendum-a-catalunya/

Es reuneix el Pacte Nacional pel Referèndum, no es dissol per fer contents els Comuns però queda en hibernació http://www.vilaweb.cat/noticies/resum-el-pacte-pel-referendum-no-es-dissol-i-evita-opinar-sobre-la-via-unilateral/

Dimecres 7 de juny de 2017: El govern ha anunciat que el divendres 9 farà pública la data i la pregunta.

http://www.vilaweb.cat/noticies/lanunci-de-la-data-i-la-pregunta-del-referendum-sera-divendres-al-mati/

Avui hi ha hagut una roda de premsa de l’ANC (Jordi Sànchez), Òmnium (Jordi Cuixart) i l’AMI (Neus Lloveras) per explicar l’acte de diumenge convocat a Montjuïc “Referèndum és democràcia”, en el qual Josep Guardiola llegirà el manifest https://www.youtube.com/watch?v=l0yfKJh5dig (a partir del minut 43)

Dijous 8 de juny de 2017: Dia d’espera. Mentrestant llegeixo una interessant entrevista amb en Jordi Sànchez

https://www.racocatala.cat/entrevista/41713/lopinio-dels-comuns-molt-respectable-pero-ells-no-organitzen-referendum

 

 

 

 

Divendres 9 de juny de 2017: El president, en presència dels membres del govern ​i dels parlamentaris de JxS i la CUP, fa pública la data i la pregunta del referèndum.

Data: 1 d’octubre de 2017

Pregunta: Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?

http://www.vilaweb.cat/noticies/labracada-els-ulls-plorosos-i-un-visca-catalunya-que-ha-fet-tremer-el-pati-dels-tarongers-referendum-1-doctubre-independencia-puigdemont-junqueras/

Text íntegre del discurs del President: http://www.elnacional.cat/ca/politica/document-discurs-integre-data-pregunta-referendum_164790_102.html

Dissabte 10 de juny de 2017: Els Comuns segueixen amb les seves ambigüitats: el Cocubiela que diu que saber la data i la pregunta no serveix per a res, que han de saber tot com anirà (potser vol que destapem totes les cartes abans d’hora perquè el govern espanyol ho pugui aturar?). La Colau, diu que ells seguiran treballant per fer un referèndum que serveixi (com ho faran? Posant pals a les rodes com fins ara?). En Fachin és el que s’ha posat més en línia, diu que el referèndum serà vàlid si acaba sent una mobilització massiva. Espero que no tardin gaire a aclarir-se sobre aquesta qüestió.

Interessant article d’en Jofre Llompart sobre aquest tema. http://elmon.cat/opinio/21937/1-o-els-pero-si-jo-vull-que-es-voti

Diumenge 11 de juny de 2017: Avui hi ha hagut l’acte a Montjuïc. Molt ben organitzat, senzill però potent, especialment quan han sortit una sèrie de personalitats, transversals, totes a favor de votar, la lectura del manifest a càrrec d’en Guardiola i els discursos dels presidents de l’ANC, Òmnium i l’AMI. Hem carregat piles.

El manifest que ha llegit en Guardiola http://www.vilaweb.cat/noticies/manifest-pep-guardiola-referendum-1-octubre-catala-castella-angles-anc-omnium/

Dilluns 12 de juny de 2017: “La gran mentida” un bon article de Germà Capdevila en el que desmunta algunes de les mentides de l’unionisme: http://www.naciodigital.cat/opinio/15642/gran/mentida

Dimarts 13 de juny de 2017: Quan es va conèixer la data i la pregunta tan el govern espanyol com la fiscalia van dir que no farien res perquè no hi havia res escrit. Avui el fiscal general de l’estat ha dit que posarien una querella per l’anunci de la data i la pregunta. No s’aclareixen, sembla que no tinguin un pla per aturar-nos.

Interessant article de Pere Cardús sobre diferents aspectes de com es farà el referèndum: http://www.vilaweb.cat/noticies/que-cal-per-a-fer-un-referendum-manual-dinstruccions/

Dijous 15 de juny de 2017: El PSC dóna instruccions als seus alcaldes i regidors perquè no col·laborin amb la Generalitat en l’organització del referèndum (cedint locals, policia local, etc.) Han caigut molt baix, fan pena… Tot i que comencen a sortir veus dintre del partit que no hi estan d’acord.

http://www.directe.cat/noticia/615600/encara-queden-democrates-al-psc-no-soc-ningu-per-prohibir-el-vot

http://www.vilaweb.cat/noticies/el-psc-demana-als-seus-regidors-no-collaborar-amb-el-referendum/

Divendres 16 de juny de 2017: El president Puigdemont envia una carta a la presidenta del Congrés de Diputats per anar-hi a explicar el procés i el moment en què estem, però sense votacions. Molt bé, anar posant-los pressió…

http://www.vilaweb.cat/noticies/puigdemont-envia-una-carta-a-ana-pastor-per-a-explicar-el-referendum-al-congres-espanyol/

Dissabte 17 de juny de 2017: Els fa por la democràcia. Tot i que la carta de Puigdemont anava dirigida a la presidenta del Congrés de Diputats, l’ha contestada el govern espanyol (divisió de poders?)

http://www.vilaweb.cat/noticies/el-govern-espanyol-posa-pegues-a-la-peticio-de-puigdemont-dexplicar-el-referendum-al-congres/

Diumenge 18 de juny de 2017: Primera enquesta des que se sap la data i la pregunta, es preveu bona participació i victòria del SÍ

http://www.ara.cat/politica/referendum-independencia-enquesta-avantatge-si-intencio-vot_0_1816618387.html

 

 

 

 

 

 




Preparats! Llestos!…

4 de juny de 2017

Avui he anat a una xerrada que ha fet Lluís Llach al seu poble, Verges. Ha estat molt interessant (com sempre), ens ha explicat com veu la situació actual. M’agrada perquè no fa volar coloms, no ho pinta tot de color de rosa però sí que posa sobre la taula tots aquells elements positius que juguen al nostre favor, sense menysprear que l’estat espanyol té molta força i porta molts anys (segles) exercint-la.

Com ens ha dit en Llach, tenim 3 coses importants als nostre favor: 1) la força de la gent, indispensable per guanyar. Amb la gent va començar tot i amb la gent arribarem a la victòria. 2) Tenim un Parlament amb majoria independentista, preparat per fer les lleis i prendre les decisions que correspongui i 3) tenim un Govern i un President també independentistes que estan decidits a fer el que s’han compromès, un referèndum per poder portar democràticament aquest país a la independència.

Sabem que l’única manera que tenim de fer un país millor, més just, més social, que respecti més als ciutadans i a les persones en els seus drets individuals i socials és amb la independència. Això ens ha de donar la força necessària per entomar l’etapa final que s’acosta.

Vénen uns temps difícils que ens posaran a tots a prova. Hem de fer que aquests 3 factors positius que tenim siguin sòlids i puguin resistir i contrarestar les accions que porti a terme l’estat espanyol (que no sabem de quina intensitat seran però que poden arribar a “sobrepassar les costures de la democràcia” com molt bé va dir fa pocs dies el president Puigdemont)

Aquesta setmana coneixerem la data i la pregunta del referèndum i s’obrirà la caixa dels trons.

PREPARATS! LLESTOS! …

 




De Cassà de la Selva a Els Metges o l’intent de desconnexió

1 de maig de 2017

He sortit a fer una excursió per desconnectar una mica del tema de la independència. Després la intenció era fer una entrada al blog explicant l’excursió. No hi ha hagut manera. Jo ho veureu.

L’excursió ha consistit a anar de Cassà de la Selva a Els Metges (o Sant Cebrià de Lledó, que és el nom oficial). Popularment es coneix com Els Metges perquè a l’església de Sant Cebrià de Lledó es veneraven els sants metges – Sant Cosme i Sant Damià- (Viquipèdia dixit).

L’excursió la podem dividir en 4 etapes:

Etapa 1: Amb el cotxe des de Cassà fins al veïnat Refugis de les Gavarres. Aproximadament un quart d’hora, el primer tros és asfaltat i després és camí de terra però s’hi pot circular bé amb un turisme. Just quan s’acaba el veïnat, es pot aparcar en una clariana a mà dreta i allà mateix comença la pista cap als Metges i també una altra que va al Puig d’Arques.

 

Etapa 2: El camí comença planer i aviat va fent una lleugera baixada fins que ja es fa més pronunciada. La baixada s’acaba al passar pel costat d’una casa abandonada i quan es travessa un rierol (que avui estava pràcticament sec). Aproximadament ja hem fet 1,5 km

 

Etapa 3: Quan acabem de travessar el rierol comença una pujada, que després es converteix en una bona pujada. Aquí ja portem una bona suada… Fins que arribem a un pla, a la nostra dreta uns prats i una bona vista del paisatge. Portem fets en total uns 2,8 km

 

Etapa 4: Quan acabem de passar el pla el camí torna a fer baixada (no molt pronunciada) fins que ja arribem a Els Metges. Aproximadament uns 4 km des que hem començat a caminar.

El cas és que al començar l’etapa 4 he començat a sentir una ràdio molt forta, cada vegada més forta i he deduït que venia d’una casa que s’entreveia al darrera d’un bosquet -a la meva esquerra- El propietari de la casa tenia la ràdio tan forta que podia anar a buscar bolets (o cargols) o a caçar conills i segur que la seguia sentint… Quina passada!. Doncs bé, a la ràdio hi havia una tertúlia i precisament parlaven del procés i en aquell moment parlava un unionista. Deia una cosa així com que era legítim que hi hagués un govern independentista però que no podia executar la independència perquè era anticonstitucional, en tot cas s’hauria de canviar la constitució. Això sí, insistia en la legitimitat del govern independentista… He seguit caminant i la veu de l’unionista s’ha anat perdent fins a desaparèixer. Jo havia sortit a caminar per desconnectar però no hi ha manera. He anat pensant…

Per aquells que diuen que en tot cas s’ha de fer un referèndum a tot Espanya, o canviar la constitució (que implica referèndum a tot Espanya): si en una parella, composta pel membre A i el membre B, prenguessin les decisions per votació i hi hagués un total de 10 vots però estiguessin repartits de manera que el membre A en tingués 8 i el membre B en tingués 2, ja es veu que les decisions SEMPRE estarien en mans del membre A. Per tant una decisió com per exemple el divorci, el membre B l’hauria de prendre de forma unilateral, no la podria sotmetre a votació perquè el sistema aquest (tot i semblar democràtic perquè es vota) té un defecte estructural ja que està fet perquè les decisions estiguin sempre en mas del membre A. Bé doncs, això és el que passa a Espanya amb la cantarella aquesta de què cal canviar la Constitució.

Amb tot això, quan he acabat de pensar he arribat a Els Metges i he gaudit de les vistes i de l’esmorzar.

Us recomano l’excursió i a veure si teniu sort i aquell dia no tenen la ràdio engegada.

 

 

 

 




Les tres fases

12 de març de 2017

Ara que el procés cap a la independència ja es pot mirar amb una certa perspectiva, jo en distingeixo 3 fases.

FASE 1: del 13 de setembre de 2009 al 10 de març de 2012

El 13 de setembre de 2009 es va celebrar a Arenys de Munt una consulta  que preguntava als ciutadans per la independència de Catalunya. Era una acció en positiu, que va començar a ajuntar als independentistes. Es va demostrar que  podíem guanyar si anàvem junts, teníem un objectiu comú i destacàvem allò que ens unia enlloc de destacar el que ens separava. A Arenys de Munt vam començar a guanyar.

Després es van fer consultes en molts pobles i ciutats. També a Barcelona. De tot aquest moviment de les consultes vam aprendre a treballar junts, vam assajar el que després seria la base de l’ANC.

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) es va començar a gestar després de la consulta d’Arenys i es va fer pública el 30 d’abril de 2011. A partir d’aquesta data es va anar treballant per a fer efectiva la seva constitució que va tenir lloc el 10 de març de 2012.

Aquesta primera fase doncs és d’assaig, de preparació del que després vam fer. Els protagonistes d’aquesta fase és la gent. L’esforç i el treball desinteressat de les persones que vam muntar les paradetes, que vam parlar amb molta gent, que vam inocular el virus del referèndum, de la capacitat d’autodeterminació, de la democràcia.

Mentrestant, en aquesta fase, els partits polítics s’ho miraven des de la barrera. En tot el procés de les consultes pràcticament no hi van participar, tinc la sensació que estaven a l’expectativa, si sortia malament no volien sortir esquitxats.

Repeteixo doncs, aquesta primera fase va ser possible gràcies al treball i a l’organització de la gent.

 

FASE 2: del 10 de març de 2012 a mitjans de juliol de 2015

En aquesta fase l’ANC inicia el seu camí. El 2012 amb l’organització de la Marxa cap a la Independència i la primera gran manifestació de l’Onze de Setembre. L’ANC impulsa decididament el procés cap a la independència, la política catalana fa un gir i l’ANC comença a ser decisiva: el 2012 el president Mas convoca eleccions després de l’èxit de la manifestació, el 2013 els partits es posen d’acord en la data i la pregunta de la consulta (contra el pronòstic de molts que deien que no ho aconseguiríem), al 2014 es celebra la consulta (el 9N) que es pot realitzar gràcies a la participació decidida i activa de 40.000 voluntaris i als més de 2 milions de votants. Finalment a mitjans de juliol de 2015, gràcies entre d’altres a les gestions de l’ANC, es conforma la candidatura conjunta de Junts Pel Sí, amb la intenció d’aconseguir una majoria independentista al Parlament, a les eleccions convocades pel 27S.

En aquesta fase segueix sent clau la feina de la gent, és el puntal. La feina de la gent que vam explicar que el somni de la independència podia convertir-se en realitat. De la gent que vam saber transmetre la il·lusió d’avançar cap a un nou estat en el que poguéssim repensar moltes coses.

Sense el treball de la gent i l’organització de l’ANC no s’hagués arribat a fer la candidatura de Junts Pel Sí. Va ser a mitjans de juliol de 2015.

Els partits en aquesta fase van començar a adonar-se que això anava de veritat, i que o s’hi afegien o la gent els passaria per sobre i s’hi van afegir. Cadascun al seu ritme i amb les seves circumstàncies però s’hi van afegir. Repassem-ho: Convergència va incloure la independència al seu programa, es va separar d’Unió. Unió es va partir en dos, i en va sorgir Demòcrates, totalment favorable a la independència. ERC va baixar del pedestal i es va acabar de convèncer que la independència no la farien ells sols, que necessitaven anar junts amb altres. La CUP va una mica més endarrerida en quant als canvis ja que no els ha començat a fer fins el 2016, quan amb la pressió de tenir els 10 diputats necessaris per fer la majoria al Parlament han hagut de modificar (matisar) els seus postulats.

 

FASE 3: de mitjans de juliol de 2015 al 28 de gener de 2017

27S 2015 majoria absoluta independentista al Parlament. Aquesta és la fase en què els partits i les institucions han de fer la seva part de feina, per tant l’ANC té menys protagonisme, tot i que ha seguit fent un treball indispensable per la continuïtat del procés, per exemple en les reunions decisives per desencallar la investidura, en posar el referèndum sobre la taula quan el procés es va tornar a encallar amb els pressupostos de 2016, o també en les diverses concentracions de protesta pels processos judicials contra independentistes. També va ser un element clau pel procés tornar a fer una manifestació de l’Onze de Setembre amb èxit el 2016 (hi havia qui deia que ens estàvem desinflant…)

Des de l’inici he sigut dels que ha pensat que la independència la proclamaria el Parlament, no la gent a les places, per tant crec que estem avançant correctament en aquesta línia, el Parlament està fent bé la seva feina (cal dir que la CUP ens ha donat algun ensurt, pel meu gust totalment innecessari…)

Per mi aquesta fase s’acaba en el moment que el 28 de gener de 2017 la CUP decideix donar suport als pressupostos de Junts pel Sí pel 2017. L’última oportunitat que tenia Espanya perquè el procés fracassés era que no ens entenguéssim i es convoquessin noves eleccions, això no va passar. Per Espanya i per nosaltres ha canviat l’escenari, ara ja anem sí o sí a la convocatòria del referèndum.

 

Segurament s’obriran ara noves fases (previsiblement la fase 4 des d’ara fins al referèndum i la fase 5 de la proclamació de la independència a l’aprovació de la nova constitució) però això ja ho analitzarem més endavant.

 


Reescriure la història (o la força de la gent i l’ANC)

22 de gener de 2017

Últimament detecto una certa tendència a reescriure la història. Em refereixo a quan s’explica com va començar el procés i com hem arribat fins aquí. Segons els diferents opinadors i tertulians (i d’acord amb els seus interessos) hem arribat fins aquí gràcies a:

  • La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut (2010)
  • La manifestació organitzada per Òmnium contra la sentència del TC (2010)
  • L’Artur Mas que va convocar eleccions el 2012 (per salvar-se el cul)
  • ERC que són els indepes de tota la vida
  • La CUP que són els garants de la puresa del procés
  • Els partits que han fet un canvi i s’han posat al davant (per seguir a les poltrones)
  • Els líders, Artur Mas, Oriol Junqueras i David Fernàndez (per carisma personal)
  • Les cagades estratègiques d’Espanya (els hi haurem de fer uns quants monuments)
  • En Rajoy, en Garcia Albiol i el PP (sense un extrem no surt l’altre)
  • La crisi (sense la crisi tots seguiríem essent federalistes teòrics…)
  • etc..

Cadascú escombra cap al seu corral i de pas procura treure-li importància als corrals dels altres.

Per mi el fet cabdal va ser la consulta d’Arenys de Munt (13 de setembre de 2009). A Arenys van tenir una iniciativa en positiu, que no era reactiva contra res sinó que estava enfocada en positiu:  Votar per decidir el nostre futur. Va ser la xispa necessària (i oportuna) per encendre el foc (el material combustible ja hi era però faltava la xispa…)

Això tan senzill va aconseguir el que no passava normalment en els sectors independentistes, que anessin junts per un objectiu comú.

Després d’Arenys van fer consulta sobre la independència centenars més de pobles i ciutats. Va tancar el cicle la capital, Barcelona, el 10 d’abril de 2011. Això va ser un entrenament (necessari) perquè després sorgís, l’Assemblea Nacional Catalana (vegeu l’entrada La sinapsi).

Per tant, l’explicació bàsica de perquè hem arribat fins aquí és que la gent ho va voler, va anar creixent com una taca d’oli el desig de decidir el nostre futur i l’ANC va servir per cohesionar tota aquesta força i energia.

Així doncs, per posar les coses al seu lloc, estem a les portes de la independència -i aquest 2017 l’aconseguirem- gràcies:

  • en primer lloc a la gent que ens vam anar sentint cada cop més forts i més protagonistes (ens vam empoderar, com està de moda dir)
  • i en segon lloc a l’ANC, una entitat transversal i flexible, que ha sigut capaç de combinar uns objectius clars amb una pràctica política adaptable a interessos molts diversos però sempre al voltant de l’objectiu comú

Cada any quan anava a la Mostra d’Entitats de l’Arc de Triomf els Onze de Setembre, tenia una sensació contradictòria, per una banda pensava que estava bé que hi hagués tanta gent treballant pel país per diferents objectius (seleccions catalanes, DNI català, plataforma per la llengua, el català a Europa, i tants altres), però per altra banda pensava que seria millor que tota aquesta força la dirigíssim tots cap a un mateix objectiu (la independència), pensava que així seríem més forts i l’aconseguiríem (i de pas, com a benefici colateral, aconseguiríem el 80% d’aquelles lluites parcials i disperses).

I això és el que ha acabat passant, gràcies a la força de la gent i a la gestió de l’ANC que ha servit per canalitzar-la, estem a un pas de la independència.

 

YouTube Preview Image


Les festes de Nadal

18 de desembre de 2016

Per una banda m’agraden les festes de Nadal, dinars amb la família, menjars diferents, ens felicitem les festes, hi ha com una passa d’alegria i de valors positius, la Marató de TV3, les tradicions que hem viscut de petits, … Però per una altra banda arbre-de-nadal-copiarsón festes que m’embafen quan penso en la situació de tanta gent que que no arriba a final de mes, que no pot pagar el lloguer, que té fills que passen penúries i tanta gent que, en moltes parts del món, tenen la vida en perill a causa de les guerres i les injustícies i que en molts casos s’han de jugar la vida per arribar a un món que els han dit que és millor.

I en aquests moments la sensació negativa s’agreuja pel drama que s’està vivint a Síria.

Aquí teniu el poema NADAL de Joan Salvat-Papasseit que m’agrada rellegir-lo per aquestes festes perquè em fa baixar l’eufòria nadalenca embafadora a la que em referia abans.

 

NADAL
Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar

 


El pianista

14 de desembre de 2016

Després de molts anys d’estudi, de dedicació i sacrificis, faltaven dos dies pel concert de la seva vida. Significaria un abans i un després, la seva carrera professional i per tant la seva vida, farien un canvi radical, de 180 graus. Tota la vida havia estat somniant i treballant dur per arribar a aquest moment i ara se li presentava una oportunitat única.

pianistaPerò què va fer dos dies abans del gran moment ? Una cosa que feia dies que volia fer però no trobava el moment, penjar un quadre al menjador (s’ha de dir que les persones del seu entorn el pressionaven amb el fet que el quadre seguís a terra des que li van regalar…). Va agafar el clau i el martell i es va posar a la feina. La tercera picada va ser la definitiva, es va esberlar el dit. Al cap de dos dies no podria fer el concert. Era la seva única oportunitat i l’havia perduda.

La decisió de penjar el quadre va ser totalment lliure i legítima, en tenia tot el dret, però va ser una decisió innecessària i inoportuna (el quadre portava moltes setmanes esperant ser penjat, es podia haver esperat 2 dies més), immadura i irreflexiva (només que ho hagués pensat una mica ho hagués ajornat fins després del concert) i imprudent (va posar en risc els seus plans, el seu somni de tota la vida, el fruit del seu esforç, total per tenir el quadre penjat al menjador o per acontentar el seu entorn…)

 

De què parlo?

Parlo de quan mirem els arbres i no veiem el bosc, de quan ens perdem en els detalls i no anem a allò important, de quan ens quedem mirant el dit i per això no veiem la lluna.
VilaWeb: Diputats de la CUP estripen fotografies del Rei al Parlament i demanen la dimissió del Conseller d’Interior
CCMA: Diputats de la CUP estripen fotos del Rei al Parlament
El Nacional: La CUP demana el cap al Conseller Jané per les detencions de l’Audiència Nacional


Serà un dia que durarà anys…

26 de novembre de 2016

L’any 2006 vaig enviar una carta als diaris per transmetre el que pensava en aquell moment sobre la independència de Catalunya (recordem que tot just s’havia començat a discutir en comissió el nou estatut, encara faltaven 4 anys per la famosa sentència del Tribunal Constitucional, encara havien de venir les consultes populars,urnes l’ANC, les grans mobilitzacions dels 11S, el 9N,….)

Vaig manllevar el títol d’una esplèndida cançó de l’Ovidi Montllor (Serà un dia que durarà anys). L’article valdria tot igual, excepte el que deia relatiu als partits, ara per mi estan fent un bon paper el PDCAT (antiga CDC), ERC i també (de vegades) la CUP.
Ara que tenim el referèndum a l’horitzó (recordem “referèndum o referèndum”) crec que val la pena rellegir-lo.

Aquí el teniu:

SERÀ UN DIA QUE DURARÀ ANYS…

“Dóna vostè el seu suport a la constitució d’un Estat català sobirà i independent de l’Estat espanyol?” Aquesta és la proposta de pregunta en un futur referèndum sobre la independència que fa H. López Bofill en el seu magnífic llibre “La independència i la realitat”.

Després de veure el llastimós espectacle que estant fent tots els partits catalans excepte ERC, crec que definitivament ha arribat l’hora de treballar per la plena sobirania. La independència de Catalunya no és una utopia, és un projecte amb possibilitats reals de poder-lo dur a terme. Això sí, hi hem de creure però sobretot hi hem de treballar d’una forma oberta, pragmàtica i des de tots els àmbits.

Hem de ser capaços de crear un corrent d’opinió favorable a la construcció d’un estat català propi, tenint en compte, com a principis bàsics la democràcia, la transparència i la participació de la ciutadania, la protecció de les minories. Tenint en compte, a més, que no seria un procés contra ningú sinó a favor de tots els ciutadans de Catalunya i de la integració de Catalunya dintre de la Unió Europea en peu d’igualtat amb la resta d’estats que en formen part.

 Ara és un moment clau. Hem d’encarar el segle XXI amb les eines necessàries per fer del nostre país, Catalunya, un lloc més avançat, més lliure i socialment més just i equilibrat. Això només ho aconseguirem si som els amos de les nostres decisions, almenys tan amos de les nostres decisions com ho són els altres estats europeus.

 Ja tinc ganes que arribi el dia del referèndum…

 


El país que NO vull

5 de novembre de 2016

Fa un temps l’ANC va posar en marxa una acció que es deia “El país que volem”. Era una iniciativa molt interessant perquè permetia l’aportació de diferents maneres de veure la societat i de pensar la futura república catalana que aviat construirem. També diferents grups de juristes han començat a elaborar propostes sobre com podria ser la futura constitució catalana.

Tot això és molt complex i molt ple de matisos i inclús pot generar fortes discrepàncies entre les diverses opcions polítiques, així que de moment m’ha semblat oportú escriure unes reflexions sobre el país que NO vull, és a dir aquelles coses que, al meu entendre, en la república catalana no haurien de passar.  Crec que això en el moment actual generarà més consensos

no
– No vull que hi hagi persones que no tinguin on viure

– No vull que hi hagi pobresa energètica

– No vull que hi hagi ciutadans de primera i de segona (segons el seu orígen, color de la pell, orientació sexual, gènere, nivell econòmic, etc. etc.)

– No vull que els poderosos se saltin les lleis o tinguin unes lleis fetes a mida només per enriquir-se a costa dels altres

– No vull que ningú es quedi sense atenció sanitària

– No vull que les polítiques de reinserció de presos siguin nul·les (i que les presons siguin només un “magatzem”)

– No vull que els bancs siguin totpoderosos i no compleixin la funció social que haurien de fer

– No vull que els serveis bàsics (aigua, electricitat, gas i telefonia) estigui en mans privades i no compleixi la funció social que li correspon i només serveixi per enriquir a uns quants.

– No vull que hi hagi diferències abismals entre el que guanya més i el que guanya menys en una empresa (sigui pública o privada)

– No vull que l’educació no serveixi per aprendre a pensar

– No vull que l’educació no estigui adaptada a les capacitats de cadascú

– No vull que els polítics no passin comptes del que han promès i després quan governen no compleixen

– No vul un país en el que la llengua catalana no sigui la llengua comuna de relació, la llengua nacional

– No vull que el respecte als animals sigui un tema de segona categoria

– No vull que el respecte a la natura i al medi ambient no sigui una prioritat

– No vull que l’església catòlica (ni cap altra) es cregui amb el dret d’imposar el seu punt de vista al conjunt de la societat

– No vull un país on les dones no siguin considerades a tots els nivells en igualtat de condicions amb els homes

– No vull un país on la violència masclista no sigui rebutjada de forma clara i efectiva per tota la societat


Referèndum o referèndum

30 de setembre de 2016

335622-1-604x270

El mes de juny vaig fer una entrada al meu blog en la que detallava els 10 passos, per mi, indispensables per arribar a la independència.

Bé doncs, ja hem fet els 6 primers (el sisè amb el clar resultat de la qüestió de confiança). El setè punt, és anar fent una acció continuada que crec que s’està fent i molt bé, i s’haurà de continuar fent. Per tant estem ja al davant dels 3 darrers passos:

  • Pas 8 Aprovar les 3 lleis de desconnexió
  • Pas 9 Convocar oficialment el referèndum
  • Pas 10 Celebrar el referèndum (i guanyar-lo, és clar)

Jo situava els passos 8 i 9 en aquest mes d’octubre i el pas 10 al desembre, de 2016. Sembla que anem una mica més enllà (juliol i setembre de 2017, respectivament). Bé, ens caldrà doncs una mica més de paciència i de treball, de picar pedra i ja hi serem.

Després de l’enorme camí recorregut crec que podem estar contents i optimistes. A vista d’ocell, setembre de 2012 primera manifestació clarament independentista, setembre 2017 referèndum, victòria i independència.

“Només” hauran passat 5 anys. Per nosaltres, pels que estem dia a dia treballant en el tema, se’ns estan fent llargs però mirat en termes del conjunt de la història 5 anys no són res.

Com va dir el president, d’excepcionalitat en excepcionalitat avancem cap a la normalitat, la República Catalana.