Reescriure la història (o la força de la gent i l’ANC)

22 de gener de 2017

Últimament detecto una certa tendència a reescriure la història. Em refereixo a quan s’explica com va començar el procés i com hem arribat fins aquí. Segons els diferents opinadors i tertulians (i d’acord amb els seus interessos) hem arribat fins aquí gràcies a:

  • La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut (2010)
  • La manifestació organitzada per Òmnium contra la sentència del TC (2010)
  • L’Artur Mas que va convocar eleccions el 2012 (per salvar-se el cul)
  • ERC que són els indepes de tota la vida
  • La CUP que són els garants de la puresa del procés
  • Els partits que han fet un canvi i s’han posat al davant (per seguir a les poltrones)
  • Els líders, Artur Mas, Oriol Junqueras i David Fernàndez (per carisma personal)
  • Les cagades estratègiques d’Espanya (els hi haurem de fer uns quants monuments)
  • En Rajoy, en Garcia Albiol i el PP (sense un extrem no surt l’altre)
  • La crisi (sense la crisi tots seguiríem essent federalistes teòrics…)
  • etc..

Cadascú escombra cap al seu corral i de pas procura treure-li importància als corrals dels altres.

Per mi el fet cabdal va ser la consulta d’Arenys de Munt (13 de setembre de 2009). A Arenys van tenir una iniciativa en positiu, que no era reactiva contra res sinó que estava enfocada en positiu:  Votar per decidir el nostre futur. Va ser la xispa necessària (i oportuna) per encendre el foc (el material combustible ja hi era però faltava la xispa…)

Això tan senzill va aconseguir el que no passava normalment en els sectors independentistes, que anessin junts per un objectiu comú.

Després d’Arenys van fer consulta sobre la independència centenars més de pobles i ciutats. Va tancar el cicle la capital, Barcelona, el 10 d’abril de 2011. Això va ser un entrenament (necessari) perquè després sorgís, l’Assemblea Nacional Catalana (vegeu l’entrada La sinapsi).

Per tant, l’explicació bàsica de perquè hem arribat fins aquí és que la gent ho va voler, va anar creixent com una taca d’oli el desig de decidir el nostre futur i l’ANC va servir per cohesionar tota aquesta força i energia.

Així doncs, per posar les coses al seu lloc, estem a les portes de la independència -i aquest 2017 l’aconseguirem- gràcies:

  • en primer lloc a la gent que ens vam anar sentint cada cop més forts i més protagonistes (ens vam empoderar, com està de moda dir)
  • i en segon lloc a l’ANC, una entitat transversal i flexible, que ha sigut capaç de combinar uns objectius clars amb una pràctica política adaptable a interessos molts diversos però sempre al voltant de l’objectiu comú

Cada any quan anava a la Mostra d’Entitats de l’Arc de Triomf els Onze de Setembre, tenia una sensació contradictòria, per una banda pensava que estava bé que hi hagués tanta gent treballant pel país per diferents objectius (seleccions catalanes, DNI català, plataforma per la llengua, el català a Europa, i tants altres), però per altra banda pensava que seria millor que tota aquesta força la dirigíssim tots cap a un mateix objectiu (la independència), pensava que així seríem més forts i l’aconseguiríem (i de pas, com a benefici colateral, aconseguiríem el 80% d’aquelles lluites parcials i disperses).

I això és el que ha acabat passant, gràcies a la força de la gent i a la gestió de l’ANC que ha servit per canalitzar-la, estem a un pas de la independència.

 

YouTube Preview Image




Les festes de Nadal

18 de desembre de 2016

Per una banda m’agraden les festes de Nadal, dinars amb la família, menjars diferents, ens felicitem les festes, hi ha com una passa d’alegria i de valors positius, la Marató de TV3, les tradicions que hem viscut de petits, … Però per una altra banda arbre-de-nadal-copiarsón festes que m’embafen quan penso en la situació de tanta gent que que no arriba a final de mes, que no pot pagar el lloguer, que té fills que passen penúries i tanta gent que, en moltes parts del món, tenen la vida en perill a causa de les guerres i les injustícies i que en molts casos s’han de jugar la vida per arribar a un món que els han dit que és millor.

I en aquests moments la sensació negativa s’agreuja pel drama que s’està vivint a Síria.

Aquí teniu el poema NADAL de Joan Salvat-Papasseit que m’agrada rellegir-lo per aquestes festes perquè em fa baixar l’eufòria nadalenca embafadora a la que em referia abans.

 

NADAL
Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d’homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l’empedrat recolza
i els altres qui l’avencen, tots d’adreça al mercat.

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m’apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.

Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar

 




El pianista

14 de desembre de 2016

Després de molts anys d’estudi, de dedicació i sacrificis, faltaven dos dies pel concert de la seva vida. Significaria un abans i un després, la seva carrera professional i per tant la seva vida, farien un canvi radical, de 180 graus. Tota la vida havia estat somniant i treballant dur per arribar a aquest moment i ara se li presentava una oportunitat única.

pianistaPerò què va fer dos dies abans del gran moment ? Una cosa que feia dies que volia fer però no trobava el moment, penjar un quadre al menjador (s’ha de dir que les persones del seu entorn el pressionaven amb el fet que el quadre seguís a terra des que li van regalar…). Va agafar el clau i el martell i es va posar a la feina. La tercera picada va ser la definitiva, es va esberlar el dit. Al cap de dos dies no podria fer el concert. Era la seva única oportunitat i l’havia perduda.

La decisió de penjar el quadre va ser totalment lliure i legítima, en tenia tot el dret, però va ser una decisió innecessària i inoportuna (el quadre portava moltes setmanes esperant ser penjat, es podia haver esperat 2 dies més), immadura i irreflexiva (només que ho hagués pensat una mica ho hagués ajornat fins després del concert) i imprudent (va posar en risc els seus plans, el seu somni de tota la vida, el fruit del seu esforç, total per tenir el quadre penjat al menjador o per acontentar el seu entorn…)

 

De què parlo?

Parlo de quan mirem els arbres i no veiem el bosc, de quan ens perdem en els detalls i no anem a allò important, de quan ens quedem mirant el dit i per això no veiem la lluna.
VilaWeb: Diputats de la CUP estripen fotografies del Rei al Parlament i demanen la dimissió del Conseller d’Interior
CCMA: Diputats de la CUP estripen fotos del Rei al Parlament
El Nacional: La CUP demana el cap al Conseller Jané per les detencions de l’Audiència Nacional




Serà un dia que durarà anys…

26 de novembre de 2016

L’any 2006 vaig enviar una carta als diaris per transmetre el que pensava en aquell moment sobre la independència de Catalunya (recordem que tot just s’havia començat a discutir en comissió el nou estatut, encara faltaven 4 anys per la famosa sentència del Tribunal Constitucional, encara havien de venir les consultes populars,urnes l’ANC, les grans mobilitzacions dels 11S, el 9N,….)

Vaig manllevar el títol d’una esplèndida cançó de l’Ovidi Montllor (Serà un dia que durarà anys). L’article valdria tot igual, excepte el que deia relatiu als partits, ara per mi estan fent un bon paper el PDCAT (antiga CDC), ERC i també (de vegades) la CUP.
Ara que tenim el referèndum a l’horitzó (recordem “referèndum o referèndum”) crec que val la pena rellegir-lo.

Aquí el teniu:

SERÀ UN DIA QUE DURARÀ ANYS…

“Dóna vostè el seu suport a la constitució d’un Estat català sobirà i independent de l’Estat espanyol?” Aquesta és la proposta de pregunta en un futur referèndum sobre la independència que fa H. López Bofill en el seu magnífic llibre “La independència i la realitat”.

Després de veure el llastimós espectacle que estant fent tots els partits catalans excepte ERC, crec que definitivament ha arribat l’hora de treballar per la plena sobirania. La independència de Catalunya no és una utopia, és un projecte amb possibilitats reals de poder-lo dur a terme. Això sí, hi hem de creure però sobretot hi hem de treballar d’una forma oberta, pragmàtica i des de tots els àmbits.

Hem de ser capaços de crear un corrent d’opinió favorable a la construcció d’un estat català propi, tenint en compte, com a principis bàsics la democràcia, la transparència i la participació de la ciutadania, la protecció de les minories. Tenint en compte, a més, que no seria un procés contra ningú sinó a favor de tots els ciutadans de Catalunya i de la integració de Catalunya dintre de la Unió Europea en peu d’igualtat amb la resta d’estats que en formen part.

 Ara és un moment clau. Hem d’encarar el segle XXI amb les eines necessàries per fer del nostre país, Catalunya, un lloc més avançat, més lliure i socialment més just i equilibrat. Això només ho aconseguirem si som els amos de les nostres decisions, almenys tan amos de les nostres decisions com ho són els altres estats europeus.

 Ja tinc ganes que arribi el dia del referèndum…

 


El país que NO vull

5 de novembre de 2016

Fa un temps l’ANC va posar en marxa una acció que es deia “El país que volem”. Era una iniciativa molt interessant perquè permetia l’aportació de diferents maneres de veure la societat i de pensar la futura república catalana que aviat construirem. També diferents grups de juristes han començat a elaborar propostes sobre com podria ser la futura constitució catalana.

Tot això és molt complex i molt ple de matisos i inclús pot generar fortes discrepàncies entre les diverses opcions polítiques, així que de moment m’ha semblat oportú escriure unes reflexions sobre el país que NO vull, és a dir aquelles coses que, al meu entendre, en la república catalana no haurien de passar.  Crec que això en el moment actual generarà més consensos

no
– No vull que hi hagi persones que no tinguin on viure

– No vull que hi hagi pobresa energètica

– No vull que hi hagi ciutadans de primera i de segona (segons el seu orígen, color de la pell, orientació sexual, gènere, nivell econòmic, etc. etc.)

– No vull que els poderosos se saltin les lleis o tinguin unes lleis fetes a mida només per enriquir-se a costa dels altres

– No vull que ningú es quedi sense atenció sanitària

– No vull que les polítiques de reinserció de presos siguin nul·les (i que les presons siguin només un “magatzem”)

– No vull que els bancs siguin totpoderosos i no compleixin la funció social que haurien de fer

– No vull que els serveis bàsics (aigua, electricitat, gas i telefonia) estigui en mans privades i no compleixi la funció social que li correspon i només serveixi per enriquir a uns quants.

– No vull que hi hagi diferències abismals entre el que guanya més i el que guanya menys en una empresa (sigui pública o privada)

– No vull que l’educació no serveixi per aprendre a pensar

– No vull que l’educació no estigui adaptada a les capacitats de cadascú

– No vull que els polítics no passin comptes del que han promès i després quan governen no compleixen

– No vul un país en el que la llengua catalana no sigui la llengua comuna de relació, la llengua nacional

– No vull que el respecte als animals sigui un tema de segona categoria

– No vull que el respecte a la natura i al medi ambient no sigui una prioritat

– No vull que l’església catòlica (ni cap altra) es cregui amb el dret d’imposar el seu punt de vista al conjunt de la societat

– No vull un país on les dones no siguin considerades a tots els nivells en igualtat de condicions amb els homes

– No vull un país on la violència masclista no sigui rebutjada de forma clara i efectiva per tota la societat


Referèndum o referèndum

30 de setembre de 2016

335622-1-604x270

El mes de juny vaig fer una entrada al meu blog en la que detallava els 10 passos, per mi, indispensables per arribar a la independència.

Bé doncs, ja hem fet els 6 primers (el sisè amb el clar resultat de la qüestió de confiança). El setè punt, és anar fent una acció continuada que crec que s’està fent i molt bé, i s’haurà de continuar fent. Per tant estem ja al davant dels 3 darrers passos:

  • Pas 8 Aprovar les 3 lleis de desconnexió
  • Pas 9 Convocar oficialment el referèndum
  • Pas 10 Celebrar el referèndum (i guanyar-lo, és clar)

Jo situava els passos 8 i 9 en aquest mes d’octubre i el pas 10 al desembre, de 2016. Sembla que anem una mica més enllà (juliol i setembre de 2017, respectivament). Bé, ens caldrà doncs una mica més de paciència i de treball, de picar pedra i ja hi serem.

Després de l’enorme camí recorregut crec que podem estar contents i optimistes. A vista d’ocell, setembre de 2012 primera manifestació clarament independentista, setembre 2017 referèndum, victòria i independència.

“Només” hauran passat 5 anys. Per nosaltres, pels que estem dia a dia treballant en el tema, se’ns estan fent llargs però mirat en termes del conjunt de la història 5 anys no són res.

Com va dir el president, d’excepcionalitat en excepcionalitat avancem cap a la normalitat, la República Catalana.

 

 

 

 


TUTORIAL: Com arribar a la independència en 10 (senzills) passos

22 de juny de 2016

PAS 1: Juny/juliol 2016, L’ANC desenvolupa les condicions concretes de la seva proposta de referèndum (que resumint crec que haurien de ser: pregunta clara, resposta binària, organitzat pel govern, emparat per una llei específica que el reguli, vinculant i pactat amb la comunitat internacional)

PAS 2: 15-07-16 L’ANC realitza la consulta interna entre els seus associats i surt per aclaparadora majoria pressionar als partits independentistes per fer un referèndum en les condicions indicades

PAS 3: Juny/juliol La CUP refà el seu secretariat nacional, es posa en línia amb el procés i es reconstrueix la unitat d’acció amb JxSí

PAS 4: 11-09-16. Fem altre cop una Diada històrica, multitudinària, unitària i combativa, aquest any a favor del referèndum

PAS 5: Mentrestant, JxSí i CUP refan el full de ruta i pacten –discretament- a favor de convocar un referèndum

PAS 6: Finals de setembre. Puigdemont supera clarament la moció de confiança amb els 72 vots (JxSí i CUP). Es mostra públicament que hi ha unitat d’acció entre els partits independentistes.

PAS 7: Mentrestant, discretament però amb intensitat, el govern prepara les institucions internacionals per les properes decisions que adoptarà el Parlament de Catalunya. Es tracta d’obtenir els suports internacionals necessaris perquè donin validesa al referèndum.

PAS 8: Principis d’octubre (immediatament després de la moció de confiança). El Parlament aprova les 3 lleis de desconnexió –la de la Seguretat Social, la d’Hisenda i la de Transitorietat Jurídica- i declara que es disposa a fer els darrers passos per esdevenir un estat.

PAS 9: Principis d’octubre (en la mateixa sessió que el pas 8 o immediatament després) el Parlament aprova una llei del referèndum i el convoca formalment per una data no superior als 60 dies

PAS 10: Mitjans de desembre. Es celebra el referèndum, guanya el SÍ. Immediatament després el Parlament proclama la independència.

 

pim-pam

 

 


El referèndum, el 9N i les consultes

19 de juny de 2016

Des de setembre de 2009, amb la consulta d’Arenys de Munt, hem avançat molt. Hem basat el nostre discurs en el dret que tenim els catalans a decidir el nostre futur. Segurament ha estat una bona estratègia per incrementar la majoria sobiranista. Una estratègia inqüestionable: tenim el dret de decidir i aquesta afirmació no la pot negar una persona que sigui demòcrata.

Vist en perspectiva hem anat apujant el to, primer van ser les consultes populars, després va ser el procés participatiu del 9N i ara ja toca fer un referèndum definitiu.

Però ja no pot ser com les consultes populars (organitzades per la societat civil, amb urnes fetes de caixes de cartró), ni el 9N que va ser “d’una mena de manera”, és a dir sota el paraigua del govern català però amb la participació de voluntaris. Ara ha de ser un referèndum organitzat pel govern i pel parlament, amb el cens, amb totes les garanties normals d’una contesa electoral, amb la participació, si cal, d’observadors internacionals, amb el vist-i-plau de les institucions europees i mundials i especialment, ha de ser vinculant, és a dir, el resultat ha de tenir efectes legals i polítics.

Així doncs, encarem la propera etapa (el referèndum vinculant) amb forces renovades i amb el convenciment que, malgrat alguns entrebancs, estem en el camí que ens ha de portar a la independència.

Us poso un enllaç amb els vídeos que vaig fer per la consulta de Barcelona i pel 9N a Cassà.

YouTube Preview Image YouTube Preview Image


Els partits polítics i el procés

1 de juny de 2016

indepeL’Onze de Setembre de 2012, en la que va ser la primera manifestació massiva organitzada per l’ANC, els partits polítics hi van tenir un paper discret -em refereixo als partits com a estructura, no als militants de forma individual. Recordem, CiU encara estava pel pacte fiscal (que antic que sona, oi?) però tot i que la manifestació era clarament independentista hi van assistir dirigents de Convergència, en Duran d’Unió va tenir una bona escusa, aquells dies anava amb crosses… ERC va ser transparent (vull dir que hi va ser, només faltaria, però una mica a l’expectativa, sense posar-hi gaires ganes). La CUP va convocar a la mateixa hora la “seva” manifestació de cada any a un altre lloc (a la plaça Urquinaona), és a dir que com a partit van fer el pitjor paper de tots tres.

L’any 2013 vam fer la Via Catalana, els 400 kms donant-nos les mans. Davant l’èxit de la manifestació de l’any viaanterior i tenint en compte la força que estava agafant l’ANC, totes tres formacions hi van participar.

Els Onzes de Setembre de 2014 i de 2015 igual. L’ANC marcava la pauta i tots tres hi van participar (bé, Unió o millor dit, una part d’Unió eren els més reticents.).

Per resumir, durant aquests anys, aquestes tres organitzacions han passat del recel a l’expectació, han estat una temporada potser una mica descol·locats amb el fet que el poble s’organitzés i els empenyés a fer accions que o bé no volien (CiU, que volia el pacte fiscal) o bé que volien dirigir ells (ERC eren els independentistes de tota la vida, almenys de programa, i ara que hi anàvem no ho dirigien ells…) o bé amb companys de viatge incòmodes (la CUP preferien anar-hi sols encara fos d’aquí a 3 generacions que amb CIU…). Total que la societat civil, amb l’ANC al capdavant, els van fer fer coses que no volien fer cap del tres (encara que com hem vist, per motius diferents)

Des de 2012 fins ara, cada vegada més s’ha anat notant que els tres partits han intentat marcar perfil sempre que han pogut, discrepar els uns dels altres per diferenciar-se, sense tenir en compte el moment històric que estàvem vivint i l’esforç i la feina que la societat ja havia fet per avançar cap a la independència.

A les eleccions europees de la primavera de 2014, ERC i CiU van malbaratar l’oportunitat d’anar junts i dir al món conjuntament el que volíem fer.

La consulta del 9N de 29n014 es va acabar fent malgrat la posició dubtosa d’ERC que es va aixecar de la taula de negociació pocs dies abans. En aquest cas ho va salvar l’entesa d’Artur Mas (CiU) i David Fernàndez (CUP).

La consulta va ser un punt àlgid d’èxit del procés. Carme Forcadell va dir allò de “president, posi les urnes” per poder fer les eleccions al març del 2015, abans que comencés el cicle electoral diabòlic. Però CiU i ERC no es van posar d’acord i vam anar a les eleccions municipals al maig. L’ANC va fer campanya perquè es firmessin compromisos entre els candidats independentistes però el fet és que es van presentar per separat, altre cop a “marcar paquet”.

Les eleccions catalanes es van convocar finalment pel 27S. La perspectiva era que anaven per separat, fins que en Mas va fer una crida a l’ANC perquè fes alguna cosa, l’ANC, que ho portava en el full de ruta, s’hi va posar i com per art de màgia (potser algun dia 27Sen sabrem els detalls i els protagonistes…) CDC (ja sense Unió) i ERC acorden presentar-se junts, amb la candidatura de Junts pel Sí. Recuperàvem l’alè.

Tothom va entendre i disculpar que la CUP anés per separat, inclús la majoria de la gent opinava que pel procés era el mateix votar a uns que als altres perquè els vots anaven pel mateix projecte, només que amb matisos diferents en la part social. Els de la CUP, es van deixar estimar durant la campanya.

A partir del 27S vam començar a perdre avantatge en el relat, els unionistes repetien i repetien que la independència no havia guanyat (amb el 48,2% dels vots SI, el 39,3 % de NO i el 12,50% del SI/NO) i amb el més important, tenint en compte que no era un referèndum, amb una majoria absoluta de 72 diputats independentistes al Parlament. La mateixa nit de les eleccions, com un gerro d’aigua freda, l’Antonio Baños de la CUP va dir públicament que no havíem guanyat el plebiscit.

En les negociacions per la investidura es va anar veient que malgrat aquests números, sempre freds, no havíem guanyat amb una majoria sòlida i cohesionada. Per les qüestions d’aritmètica parlamentparlamentaria, la CUP, sent la força menys votada, es va convertir en la força clau i necessària per escollir president i per tant per començar el procés. Aquí ens vam adonar que els vots de la CUP no havien anat a parar al mateix lloc que els de JxS, no hi havia una diferència només de matisos. La CUP no havia entès que o hi anem tots junts (encara que discrepis del company de viatge) o no hi ha viatge.

Altre cop el procés va quedar supeditat -jo diria esclavitzat- per l’actuació dels partits, en aquest cas la CUP per una banda i Junts pel Sí per l’altra. La CUP volia el cap d’en Mas i el va tenir, aquest va ser el preu que es va pagar per poder tenir president i començar la legislatura -només el temps dirà si va ser útil aquest peatge-

La legislatura ha començat, però com era d’esperar, una vegada vista la realitat de la situació, està sent complicada. Dintre de Junts pel Sí hi ha tensions (entre ERC i CDC), i també n’hi ha entre Junts pel Sí i la CUP. Per agreujar tot això només ha faltat que, per la impossibilitat de formar un govern a Espanya, hi ha eleccions convocades el proper 26 de juny. I ja se sap, campanya electoral igual a tensions i declaracions fora de lloc.anc til·lers

Mentre tot això passava, però especialment a partir de maig de 2015, l’olla a pressió dels partits ha anat entrant -poc a poc però amb efectivitat- dintre del Secretariat Nacional de l’ANC i això ha portat a què durant el període de converses per formar govern després del 27S, l’ANC ha estat pràcticament paralitzada per obra i gràcia dels elements que des de dintre del Secretariat Nacional propugnaven que calia deixar fer als partits i impedien qualsevol tipus de pressió de l’ANC cap a aquests, oblidant que això és una de les funcions principals de l’Assemblea.

I aquí estem. Amb una esmena a la totalitat de la CUP als pressupostos de Junts pel Sí, és a dir, altre cop amb els partits portant el procés cap a zones pantanoses.

Això és un déjà vú, és un nou Trata de arrancarlo….  i ja en van molts…

YouTube Preview Image

 


Podries….

6 de maig de 2016

frontera

Una vergonya les decisions de la Unió Europea en relació als refugiats. Jo no vull formar part d’una Europa que mercadeja amb les persones d’aquesta manera sense importar-los la seva situació, les causes del desastre, ni res. Tampoc els ha importat fer pactes amb un estat que no respecta els més mínims principis democràtics (Turquia). Europa s’ha expulsat el problema a base de talonari i sense cap mena d’escrúpols.

Per altra banda, estic orgullós del govern català -el meu govern- que ha fet un pas endavant i s’ha ofert a acollir 4.500 refugiats. També el Parlament  ho ha aprovat i molts municipis, entre ells la capital Barcelona, han fet un pas decidit endavant per aportar un gra de sorra a la solució, que ha de ser global.

He trobat aquest poema de la Joana Raspall (Podries), us recomano llegir-lo, si pot ser en veu alta i si pot ser en grup, millor. Us posarà la pell de gallina.

PODRIES

Si haguessis nascut
      en una altra terra,
podries ser blanc,
      podries ser negre…
Un altre país
      fóra casa teva,
i diries “sí”
      en un altra llengua.
T’hauries criat
     d’una altra manera
més bona, potser;
     potser, més dolenta.
Tindries més sort
     o potser més pega…
Tindries amics
     i jocs d’una altra mena;
duries vestits
     de sac o de seda,
sabates de pell
     o tosca espardenya,
o aniries nu
     perdut per la selva.
Podries llegir
     contes i poemes,
o no tenir llibres
     ni saber de lletra.
Podries menjar
     coses llamineres
o només crostons
     eixuts de pa negre.

Podries ….podries…

      Per tot això pensa
que importa tenir
      LES MANS BEN OBERTES
i ajudar qui ve
      fugint de la guerra,
fugint del dolor
      i de la pobresa.

Si tu fossis nat
      a la seva terra,
la tristesa d’ell
      podria ser teva.