Paral·lelismes
Havien guanyat les eleccions i, amb el president al capdavant, van intentar fer efectius els canvis per millorar la vida dels ciutadans, canvis que havien proposat durant la campanya electoral.
L’oposició, que no havia guanyat les eleccions, amb el suport de la patronal i dels poders fàctics, a qui no havia votat ningú, van anar entrebancant tan com van poder la vida social i política del país fins que van propiciar que l’11 de setembre de 1973 les forces armades, encapçalades pel general Pinochet, fessin un cop d’estat i provoquessin la mort del president Allende.
Començava una cruenta dictadura, amb milers de detinguts, torturats i assassinats, que va durar uns quants anys i que va provocar un sofriment immens en la població xilena.
Victor Jara, director teatral, poeta, cantant i compositor, va ser detingut el dia 11 i portat, amb milers de persones més, a l’estadi de Xile, que els colpistes feien servir de gran presó.
Allà tancat, va escriure el seu últim poema. El va escriure en uns fulls de paper que va entregar a un amic seu, també detingut. Com van poder, en van fer còpies en uns paquets de tabac d’uns altres companys que anaven a sortir. La policia va interceptar algunes de les còpies i va torturar als que les portaven però una de les còpies va poder sortir de l’estadi i és així com es va salvar el llegat de Víctor Jara.
Víctor Jara va ser torturat (entre d’altres coses li van destrossar les mans a cops de culata) i va ser assassinat aquella mateixa nit del 15 de setembre de 1973.
A Víctor Jara el van matar perquè el volien fer callar, però segueix viu en el cor dels pobles i avui és aquí entre nosaltres.
Aquest darrer poema que va escriure es titula “Estadi Xile”. Aquesta és la traducció al català que en va fer el 1978 el poeta i rapsoda Celdoni Fonoll.
ESTADI XILE (clicant aquí podreu escoltar el poema recitat per Celdoni Fonoll)
Som cinc mil aquí
En aquesta petita part de la ciutat
Som cinc mil
Quants som en total a la ciutat i en tot el país?
Només aquí deu mil mans que sembren i fan anar les fàbriques
Quanta humanitat amb fam, fred, pànic, dolor, pressió moral, terror i follia
Sis dels nostres s’han perdut en l’espai de les estrelles
Un mort, un altre apallissat com mai no hauria cregut que es pogués apallissar a un ser humà
Els altres quatre volgueren treure’s tots els temors:
Un saltant al buit, un altre esberlant-se el cap contra el mur
Però tots amb la mirada fixa de la mort
Quin espant que produeix el rostre del feixisme !
Porten a terme els seus plans amb precisió artera, sense importar-los res
La sang per a ells és medalles, la matança un acte d’heroisme
És aquest el món que vares crear, Déu meu?
Per això els teus set dies de sorpresa i de treball?
En aquestes quatre muralles només existeix un nombre que no progressa
Que lentament s’estimarà més la mort…
Però de sobte em sotragueja la consciència
I veig aquesta marea sense batec i veig el pols de les màquines
I els militars mostrant el seu rostre de matrona plena de dolçor
¿I Mèxic i Cuba i el món? que cridin aquesta ignomínia !
Som deu mil mans menys que no produeixen
Quants som en tota la pàtria?
La sang del company president colpeja més fort que bombes i metralles
Així colpejarà el nostre puny novament.
Cant, quin mal gust que tens quan he de cantar espant,
Espant com el que visc, com el que moro
Espant de veure’m entre tants i tants moments de l’infinit
En què el silenci i el crit són les fites d’aquest cant
El que veig mai no ho havia vist
El que he sentit i el que sento farà brotar el moment…
La sang del company president colpeja més fort que bombes i metralles
Així colpejarà el nostre puny novament
