El blog d'en Papikol

L’última entrada que vaig fer eren unes reflexions sobre el resultats de les eleccions municipals a Cassà. La vaig escriure abans que es fessin públiques les reunions entre els partits cassanencs i el pacte final de JxCat amb el PSC. Com després hem sabut, ni ERC ni JxCat van tenir cap intenció real de pactar un govern municipal de coalició i això va acabar en el pacte esmentat. Deplorable.

Això que va passar a Cassà només és un petit exemple del que ha passat en molts altres municipis catalans on tant ERC com JxCat i també la CUP (encara que en menor mesura) han fet pactes amb forces del 155 per desbancar una altra força independentista. La cirereta del pastís (o el castell de focs final, com vulgueu) ha estat el pacte de JxCat a la Diputació de Barcelona. Deplorable.

Ara estem en plena sessió d’investidura de Pedro Sánchez i les forces independentistes s’estan pensant si li faciliten la investidura (a canvi de res). Encara no sabem què passarà però només el fet que es plantegin la possibilitat d’ajudar-lo a ser president ja demostra fins a quin punt ens estem humiliant, tenint en compte tot el que ha passat en aquests darrers 2 anys. El PSOE n’ha sigut un col·laborador necessari i en ocasions -com ara que està al govern- n’ha sigut el responsable. Deplorable.

El panorama és desolador perquè cada vegada és més clar que les estratègies dels partits independentistes no passen per buscar un nou «moment» per continuar cap a la independència sinó que sota subterfugis infantils tals com eixamplar la base -amb qui no vol ser eixamplat- o buscar el diàleg -amb qui no vol dialogar- ens estan portant a una situació de retorn a la gestió de l’autonomia i de «qui dia passa any empeny». Em recorda aquells temps -que ja pensava superats- en què el propis independentistes deien : «Jo no ho veuré això de la independència, ho veuran els meus néts!». Deplorable.

Deien que volien anar separats per obrir més el ventall i així obtenir més vots i que ja després acordarien la unitat d’acció. Això no ha passat, es van presentar separats a les eleccions i després s’han separat encara més perquè s’han fet la punyeta tant com han pogut i això ha estat perjudicial pel país. Deplorable.

De tot això en trec algunes conclusions:

• Quan els partits (o alguns dels dirigents dels partits) van veure que la revolució que estàvem començant potser l’acabaria liderant la gent i no ells (com a exemple la jornada del 3 d’octubre) van tenir por i van posar el fre (des del 3 d’octubre tinc la impressió que hem anat amb el fre de mà posat…)
• A partir que hi va haver presos, tots plegats vam entrar en un període de confusió (i de dol pel que estava passant), ens vam centrar en els actes pels presos, llaços, sopars grocs, etc deixant bastant de banda el nostre objectiu, la independència
• Finalment, el cicle electoral endimoniat que hem viscut aquests darrers mesos ha rematat la feina d’obrir esquerdes dintre de l’independentisme, especialment en aquelles persones i sectors més propers als partits polítics

Dit tot això, és veritat que són moments complicats però crec que ens en sortirem perquè continuarem la lluita sense defallir i persistirem tant com faci falta, si cal generant nous instruments polítics que ens permetin sortir del cul de sac en què ens trobem.

L’Estat espanyol té la força, les clavegueres, la violència, l’aparell judicial però nosaltres tenim paciència, coratge, constància i determinació.

Tweet