No demano gran cosa…
En l’actual situació d’ofec econòmic i social (els rics cada cop són més rics i la resta «que se jodan»), de restricció de les llibertats (portar una bufanda que no agradi a la policia et pot costar tres mil euros) i d’atac obert a Catalunya per part d’Espanya, m’ha vingut al cap un excel·lent poema de Miquel Martí Pol, que ja fa uns anys va musicar en Ramon Muntaner (No demano gran cosa). És un cant a la llibertat.
No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l’amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes.
O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d’estrafer la veu,
caminar sense pautes,
parlar sense haver de demanar permisos,
fer l’amor sense crosses.
O bé, si sembla massa:
fer l’amor sense haver d’estrafer la veu,
escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar permisos,
poder parlar sense pautes.
O bé, si sembla massa…
