Reflexions sobre l’octubre de 2017
L’octubre de l’any passat va ser un mes que vam viure molt intensament.
El diumenge dia 1, des de molt aviat del matí (abans de les 5) ja estava el davant del meu col·legi electoral. Hi havia gent que hi havia passat la nit. De seguida van venir veïns que portaven coques i begudes…Després van arribar les urnes, esclat d’emoció. Poc després d’obrir vam començar a rebre notícies de la violència de la Policia espanyola i la Guàrdia Civil. La gent, sense por, va continuar als seus llocs. Cues per votar durant tot el dia. Al migdia, que va afluixar una mica la cua, vam fer pinya davant del col·legi per protegir-lo. A la tarda, tractors al principals carrers d’accés a la plaça principal per tal d’evitar l’entrada de les forces espanyoles. S’acaben les votacions, comença el recompte. 2 o 3 mil persones a la plaça esperant els resultats i fent-nos costat els uns als altres, la pell de gallina. S’anuncien els resultats del poble i després per televisió veiem els resultats de tot Catalunya, malgrat la violència exercida per l’estat espanyol, el referèndum s’ha fet, el Parlament va aprovar les lleis, el Govern va posar-hi els mitjans però va ser el poble el que amb la seva lluita, resistència i valentia el va dur a terme. Aquell mateix vespre em vaig fer la reflexió que malgrat que havíem fet el referèndum i l’havíem guanyat ara caldria veure com serien capaços de traduir-ho en accions concretes els nostres representants polítics. Ni em podia imaginar el que passaria els dies següents.
El dimarts dia 3, vam fer vaga general. I tant que va ser general, després del que havia passat 2 dies abans inclús els sindicats dits majoritaris s’hi van adherir. A la tarda una manifestació multitudinària a Girona, amb columnes que venien de tots els pobles de la comarca. Altre cop el poble valent, amb força i en marxa.
El dimarts dia 10, cap a Barcelona, ple del Parlament, es preveia que s’havia de declarar la independència i jo no m’ho volia perdre. Finalment el President la va declarar però la va deixar en suspens pocs segons després. Una galleda d’aigua freda.
El dilluns dia 16, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van ser empresonats. La repressió començava a agafar unes altres dimensions. Manifestacions massives, actes per demanar la llibertat, enganxada de cartells…
El divendres dia 27, finalment el Parlament de Catalunya atenent el resultat del referèndum, vota i declara la independència. Molta gent ha anat als voltants del Parlament amb la disposició a passar-hi la nit o el que calgués per protegir-lo. En l’ambient es respira alegria però amb un cert recel (serà veritat que ja tenim la república?). Cap al vespre ens comença a pujar la mosca al nas quan rebem missatges de l’ANC convocant-nos a una festa de celebració a la plaça Sant Jaume (és a dir demanant-nos que marxem del Parlament). La gent marxa cap a casa. No hi ha crides a protegir res (de fet hi ha un atac feixista a Catalunya Ràdio que no estava ni vigilada pels Mossos), no hi ha declaracions del govern, no es publica res al diari de sessions del Parlament, no es baixen les banderes espanyoles del Palau de la Generalitat. Alguna cosa no va bé.
El mateix divendres l’estat espanyol amb l’acord del PP, el PSOE i C’s posa en marxa l’article 155
El dilluns 30 es coneix que el president i alguns consellers es queden exiliats a Bèlgica. En els propers dies bona part de la resta dels membres del govern seran també empresonats.
Tot això vam viure l’octubre de l’any passat.
Ara, un any després i veient com han anat les coses, em pregunto si no serà que els nostres representants polítics tenen por del poble i no els agrada que la gent tinguem el protagonisme com vam tenir durant aquell mes d’octubre de 2017.
