L’èpica i el match point

En el que portem de procés he viscut alguns dies que es podrien qualificar d’èpics:

  • 2009: Arenys de Munt fa la primera consulta sobre la independència. Hi vaig ser, vaig viure aquell dia amb molta emoció i com un punt de partida cap al futur.
  • 2010: Primera gran manifestació per la independència (tot i que estava plantejada com a protesta per la sentència de l’estatut). La sensació que vaig tenir va ser que la demanda d’independència sortia dels amagatalls i floria amb molta força.
  • 2011: El 10A, el dia de la consulta sobre la independència a Barcelona. Després d’una intensa campanya de recollida de vots, el dia 10 d’abril va ser un dia d’emocions a flor de pell i alguna llàgrima. El recordaré tota la vida
  • 2012: Naixement de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). Ho vaig viure amb molta esperança, per fi el moviment independentista era capaç de començar a avançar amb unitat d’acció, amb un full de ruta conjunt. Era una bona base, el futur era nostre.
  • 2013: La Via Catalana. Aquell Onze de Setembre que vam fer una cadena humana de punta a punta de Catalunya, el vaig viure amb la família a les terres de l’Ebre. Una jornada irrepetible plena d’il·lusió i d’emoció
  • 2014: La consulta del 9N. És veritat que no era un referèndum ni vinculant però va ser un dia inoblidable, només t’havies d’encomanar dels sentiments de la gent de totes les edats que venia a votar.
  • 2015: Les eleccions del 27S. Victòria per majoria absoluta dels partits favorables a la independència, en 18 mesos anàvem a fer realitat el somni de tenir un país lliure.
  • 2017: El referèndum de l’1 d’octubre. Amb moltes dificultats havia arribat el dia. Davant la brutal agressió de la policia espanyola i la guàrdia civil la gent va demostrar molta valentia, força i sobretot dignitat. Ho havíem aconseguit, el SÍ havia guanyat per una àmplia majoria. Les vivències d’aquella jornada no les oblidaré mai.

Entremig d’aquests moments hi ha molta feina, moltes parades, enganxades de cartells, reunions, recollida de firmes, actes públics, assemblees, converses amb la gent, entrebancs polítics, partidismes, però també generositat i confiança mútua. Moments alts en els que hem carregat piles i moments baixos en què tot semblava que anava malament. Com diu la cançó “hem rigut i hem plorat” però hem arribat forts fins aquí.

El dimarts 10 d’octubre tots esperàvem que el president Puigdemont fes la declaració d’independència i es posés en marxa la república catalana. No va ser exactament així ja que va fer la declaració, immediatament la va suspendre apel·lant a la possibilitat de diàleg i per tant la república no ha començat encara a caminar.

El futur dirà si va ser una bona decisió o no. La sensació que tinc ara mateix és la de caminar per un terreny poc sòlid, enfangat, per arenes movedisses (o sorramolls). Que qualsevol pas que fem ens pot portar a enfonsar-nos definitivament (si ens equivoquem) o a la llibertat, si l’encertem.

Des del dia 10 tinc la sensació que vivim en un match point.

 





Leave a Reply