El pianista
Després de molts anys d’estudi, de dedicació i sacrificis, faltaven dos dies pel concert de la seva vida. Significaria un abans i un després, la seva carrera professional i per tant la seva vida, farien un canvi radical, de 180 graus. Tota la vida havia estat somniant i treballant dur per arribar a aquest moment i ara se li presentava una oportunitat única.
Però què va fer dos dies abans del gran moment ? Una cosa que feia dies que volia fer però no trobava el moment, penjar un quadre al menjador (s’ha de dir que les persones del seu entorn el pressionaven amb el fet que el quadre seguís a terra des que li van regalar…). Va agafar el clau i el martell i es va posar a la feina. La tercera picada va ser la definitiva, es va esberlar el dit. Al cap de dos dies no podria fer el concert. Era la seva única oportunitat i l’havia perduda.
La decisió de penjar el quadre va ser totalment lliure i legítima, en tenia tot el dret, però va ser una decisió innecessària i inoportuna (el quadre portava moltes setmanes esperant ser penjat, es podia haver esperat 2 dies més), immadura i irreflexiva (només que ho hagués pensat una mica ho hagués ajornat fins després del concert) i imprudent (va posar en risc els seus plans, el seu somni de tota la vida, el fruit del seu esforç, total per tenir el quadre penjat al menjador o per acontentar el seu entorn…)
De què parlo?
