Els partits polítics i el procés

indepeL’Onze de Setembre de 2012, en la que va ser la primera manifestació massiva organitzada per l’ANC, els partits polítics hi van tenir un paper discret -em refereixo als partits com a estructura, no als militants de forma individual. Recordem, CiU encara estava pel pacte fiscal (que antic que sona, oi?) però tot i que la manifestació era clarament independentista hi van assistir dirigents de Convergència, en Duran d’Unió va tenir una bona escusa, aquells dies anava amb crosses… ERC va ser transparent (vull dir que hi va ser, només faltaria, però una mica a l’expectativa, sense posar-hi gaires ganes). La CUP va convocar a la mateixa hora la “seva” manifestació de cada any a un altre lloc (a la plaça Urquinaona), és a dir que com a partit van fer el pitjor paper de tots tres.

L’any 2013 vam fer la Via Catalana, els 400 kms donant-nos les mans. Davant l’èxit de la manifestació de l’any viaanterior i tenint en compte la força que estava agafant l’ANC, totes tres formacions hi van participar.

Els Onzes de Setembre de 2014 i de 2015 igual. L’ANC marcava la pauta i tots tres hi van participar (bé, Unió o millor dit, una part d’Unió eren els més reticents.).

Per resumir, durant aquests anys, aquestes tres organitzacions han passat del recel a l’expectació, han estat una temporada potser una mica descol·locats amb el fet que el poble s’organitzés i els empenyés a fer accions que o bé no volien (CiU, que volia el pacte fiscal) o bé que volien dirigir ells (ERC eren els independentistes de tota la vida, almenys de programa, i ara que hi anàvem no ho dirigien ells…) o bé amb companys de viatge incòmodes (la CUP preferien anar-hi sols encara fos d’aquí a 3 generacions que amb CIU…). Total que la societat civil, amb l’ANC al capdavant, els van fer fer coses que no volien fer cap del tres (encara que com hem vist, per motius diferents)

Des de 2012 fins ara, cada vegada més s’ha anat notant que els tres partits han intentat marcar perfil sempre que han pogut, discrepar els uns dels altres per diferenciar-se, sense tenir en compte el moment històric que estàvem vivint i l’esforç i la feina que la societat ja havia fet per avançar cap a la independència.

A les eleccions europees de la primavera de 2014, ERC i CiU van malbaratar l’oportunitat d’anar junts i dir al món conjuntament el que volíem fer.

La consulta del 9N de 29n014 es va acabar fent malgrat la posició dubtosa d’ERC que es va aixecar de la taula de negociació pocs dies abans. En aquest cas ho va salvar l’entesa d’Artur Mas (CiU) i David Fernàndez (CUP).

La consulta va ser un punt àlgid d’èxit del procés. Carme Forcadell va dir allò de “president, posi les urnes” per poder fer les eleccions al març del 2015, abans que comencés el cicle electoral diabòlic. Però CiU i ERC no es van posar d’acord i vam anar a les eleccions municipals al maig. L’ANC va fer campanya perquè es firmessin compromisos entre els candidats independentistes però el fet és que es van presentar per separat, altre cop a “marcar paquet”.

Les eleccions catalanes es van convocar finalment pel 27S. La perspectiva era que anaven per separat, fins que en Mas va fer una crida a l’ANC perquè fes alguna cosa, l’ANC, que ho portava en el full de ruta, s’hi va posar i com per art de màgia (potser algun dia 27Sen sabrem els detalls i els protagonistes…) CDC (ja sense Unió) i ERC acorden presentar-se junts, amb la candidatura de Junts pel Sí. Recuperàvem l’alè.

Tothom va entendre i disculpar que la CUP anés per separat, inclús la majoria de la gent opinava que pel procés era el mateix votar a uns que als altres perquè els vots anaven pel mateix projecte, només que amb matisos diferents en la part social. Els de la CUP, es van deixar estimar durant la campanya.

A partir del 27S vam començar a perdre avantatge en el relat, els unionistes repetien i repetien que la independència no havia guanyat (amb el 48,2% dels vots SI, el 39,3 % de NO i el 12,50% del SI/NO) i amb el més important, tenint en compte que no era un referèndum, amb una majoria absoluta de 72 diputats independentistes al Parlament. La mateixa nit de les eleccions, com un gerro d’aigua freda, l’Antonio Baños de la CUP va dir públicament que no havíem guanyat el plebiscit.

En les negociacions per la investidura es va anar veient que malgrat aquests números, sempre freds, no havíem guanyat amb una majoria sòlida i cohesionada. Per les qüestions d’aritmètica parlamentparlamentaria, la CUP, sent la força menys votada, es va convertir en la força clau i necessària per escollir president i per tant per començar el procés. Aquí ens vam adonar que els vots de la CUP no havien anat a parar al mateix lloc que els de JxS, no hi havia una diferència només de matisos. La CUP no havia entès que o hi anem tots junts (encara que discrepis del company de viatge) o no hi ha viatge.

Altre cop el procés va quedar supeditat -jo diria esclavitzat- per l’actuació dels partits, en aquest cas la CUP per una banda i Junts pel Sí per l’altra. La CUP volia el cap d’en Mas i el va tenir, aquest va ser el preu que es va pagar per poder tenir president i començar la legislatura -només el temps dirà si va ser útil aquest peatge-

La legislatura ha començat, però com era d’esperar, una vegada vista la realitat de la situació, està sent complicada. Dintre de Junts pel Sí hi ha tensions (entre ERC i CDC), i també n’hi ha entre Junts pel Sí i la CUP. Per agreujar tot això només ha faltat que, per la impossibilitat de formar un govern a Espanya, hi ha eleccions convocades el proper 26 de juny. I ja se sap, campanya electoral igual a tensions i declaracions fora de lloc.anc til·lers

Mentre tot això passava, però especialment a partir de maig de 2015, l’olla a pressió dels partits ha anat entrant -poc a poc però amb efectivitat- dintre del Secretariat Nacional de l’ANC i això ha portat a què durant el període de converses per formar govern després del 27S, l’ANC ha estat pràcticament paralitzada per obra i gràcia dels elements que des de dintre del Secretariat Nacional propugnaven que calia deixar fer als partits i impedien qualsevol tipus de pressió de l’ANC cap a aquests, oblidant que això és una de les funcions principals de l’Assemblea.

I aquí estem. Amb una esmena a la totalitat de la CUP als pressupostos de Junts pel Sí, és a dir, altre cop amb els partits portant el procés cap a zones pantanoses.

Això és un déjà vú, és un nou Trata de arrancarlo….  i ja en van molts…

YouTube Preview Image

 





Leave a Reply