Cada vegada que veig aquesta fotografia penso que m’hagués agradat que la plaça de Sants hagués acabat així enlloc de com la tenim ara. Ep! I sort que els moviments veïnals -amb el Centre Social al capdavant- van aconseguir que no s’hi fes un pas elevat perquè llavors si que hauria desaparegut del tot -recordo allò de «Salvem Sants dia a dia, ni pas elevat ni museu del tramvia»-
Però no puc evitar estar enamorat de la plaça tal i com la veig a la fotografia, potser no és per cap aspecte objectiu sinó per sensacions o records totalment subjectius. En primer terme, majestuosa, presidint la plaça, l’estació (per què la van haver d’enderrocar !!!!), avui dia ben restaurada seria l’orgull del barri. La seva posició ajuda a tancar el cercle de la plaça.
I els tramvies, ara són signe de modernitat i en els temps foscos del franquisme els van aniquilar per antiquats. Quan era petit i pujava a les jardineres (tramvies oberts, per l’estiu) era tota una festa.
També contribueix a la placidesa de la vista que no hi ha cap carrer amb trànsit que la travessa, com hi ha ara, i per tant tot el cercle central serveix de plaça.
I per acabar-ho d’arrodonir, l’alçada dels edificis ajuda a donar a tot plegat una dimensió més humana.
En fi, és allò que hagués pogut ser però no ha sigut però m’hagués agradat…
En Pere Calders és un escriptor que admiro i que m’ha fet passar molt bones estones gaudint de les seves esplèndides històries. A manera de modest homenatge incloc uns contes curts. Digues la paraula màgica, antaviana, i gaudeix-ne !
Obcecació
Entre anar al cel o quedar-se a casa, va preferir això darrer, a desgrat del poder de la propaganda contrària, i del fet que a casa seva hi havia goteres i moltes i molt variades privacions.
L’exprés
Ningú no solia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació.
Miratge
L’altre dia, mentre m’afaitava, vaig descobrir-me una altra cara. I no m’era pas desconeguda, s’assemblava a la d’un veí meu que no puc veure, un home insuportable amb el qual ens barallem a cada pas. Des d’aleshores em tinc mania i m’odio, ja no em puc quedar sol amb mi mateix.
L’hora en punt
La mort es presentà quan no se l’esperava, i ell li digué que no li havia donat hora.
—És que l’hora la dono jo —va respondre-li la mort.
—No sempre, no sempre… —replicà ell—. Ara, per exemple, tinc l’agenda plena i a vós no us ve d’un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, i quedarem per una data.
—És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments —digué la gran senyora.
—Apa, bah! —es defensà ell, tot empenyent-la suaument cap a la porta—. Amb la feinada que teniu no em direu pas que depeneu d’un difunt puntual. En canvi, jo tinc compromisos inajornables.
I la mort se’n va anar amb la calavera entre les cames, sense saber-se’n avenir. No li havia passat mai.
És de justícia destacar aquelles persones que des de l’anonimat, amb un treball ple de conviccions, de fermesa i de generositat han contribuït a fer avançar el nostre país cap a uns nivells més alts de justícia social, de cultura i de benestar. A més a més, si es tracta d’una dona encara més ja que les dones són les grans oblidades de la història.
Isabel Vilà està considerada la primera dona sindicalista catalana. Va néixer a Calonge el 1843. Les seves inquietuds polítiques es van mostrar ben aviat, ja que el 1869, enmig dels republicans armats que feien front a les tropes del governador militar de Girona, va participar en l’esdeveniment conegut com el Foc de la Bisbal.
La Isabel ja de ben jove va participar en diferents iniciatives obreres, com ara l’any 1872 que va participar en el míting de proselitisme sindicalista que es va celebrar a Sant Feliu de Guíxols. En 1873 va esdevenir secretària de l’Associació Internacional de Treballadors i va participar de nou en un míting a Llagostera, en el qual va exigir una legislació que limités la jornada laboral de nens i nenes menors de 13 anys a les cinc hores diàries. Això va fer que fos coneguda popularment com “Isabel de les cinc hores”.
Va contribuir activament a la implantació de l’AIT a l’Empordà i va organitzar una campanya per tal que els obrers poguessin disposar d’una biblioteca a Llagostera. Però amb el cop d’Estat del general Pavía el 1874, les societats obreres es van veure obligades a passar a la clandestinitat, cosa que va empènyer l’Isabel a exiliar-se a Carcassona. De tornada a Barcelona el 1880, la seva vida va prendre un nou gir dedicant-se de ple a l’ensenyament, primer com professora de francès i més tard com directora d’un col·legi per a nenes.
El 24 de desembre de 1896 va morir a Sabadell, on va ser enterrada al cementiri dels dissidents. Tota la seva vida va ser exemplar, dedicada a la millora de les condicions socials dels treballadors i al foment de la cultura. La seva activitat va ser singular, ja que la seva implicació en la vida pública i cívica, ja fos en el republicanisme federal, ja fos en els sindicats, va ser avançada al seu temps.
En aquest enllaç trobareu una cançó popular sobre ella. També cada any s’organitza una caminada de Llagostera a La Bisbal en record de la Isabel Vilà.
Aviat es complirà un any de la consulta sobre la independència a Barcelona. Hi havia qui deia que era un projecte impossible, que no sortiria bé, que Barcelona era molt gran, que si la gent de fora, que si…..I ho vam fer i amb èxit, la qual cosa ens demostra que SI VOLEM, PODEM.
Ara també ens diuen que la independència està molt lluny, que els espanyols no ens deixaran, que nosaltres no ho veurem (potser els nostres néts…), que el context internacional no és favorable, que…. però jo repeteixo SI VOLEM, PODEM !.
Els catalans som els únics amos del nostre destí i això ho hem d’exercir amb responsabilitat però també amb valentia.
Aquí podeu veure un vídeo sobre la consulta de Barcelona:
A tots aquells que diuen que no són «nacionalistes» i que basen el seu atac a la causa de Catalunya en la banalització dels nostres signes d’identitat (però mai dels seus) i a tots aquells que menyspreen la nostra lluita a favor de Catalunya, emparant-se en la globalitat, en la universalitat i en l’internacionalisme (aquells que diuen d’ells mateixos que són «ciutadans del món»), a tots aquests el diré una frase d’en Joan Fuster que em sembla genial, totalment oportuna i que comparteixo al cent per cent.
Joan Fuster deia que un món sense visques, banderes, ni himnes seria molt millor. Però afegia, ràpidament, que ‘provisionalment’ no ens tocarà més remei que tenir-ne, si més no mentre ells tinguen els seus visques, banderes o himnes i els facen servir contra nosaltres.
Joan Fuster (Sueca 1922, 1992), va ser l’assagista valencià més important de les generacions d’intel·lectuals sorgides després de la Guerra d’Espanya, amb una força que depassà l’àmbit literari i es projectà sobre la vida cultural i cívica dels Països Catalans. Va ser una figura clau en el nacionalisme valencià. El seu llibre més influent va ser «Nosaltres els valencians»
La nostra història està plena de trens que ens han passat i que per motius diversos els hem deixat escapar o simplement els hem perdut. L’Assemblea Nacional Catalana és l’oportunitat –potser l’última?- d’agafar el tren de la llibertat nacional. Possiblement mai com ara havíem tingut tants elements de cara per assolir l’estat propi. Per tant, treballem de valent, amb generositat i il·lusió de manera que quan arribi el tren ens trobi preparats – aquesta vegada sí- per pujar-hi. Aquí us presentem unes notes biogràfiques d’en Baldomer Lostau que la nit del 8 de març de 1873 va viure en primera persona un d’aquells moments històrics que cal conèixer precisament per no repetir.
Baldomer Lostau va ser un obrer català pertanyent al grup sindical dels teixidors a mà de Sants, que va destacar pels seus dots polítics i pel seu esperit de lluita.
Lostau va participar a l’alçament federal de setembre de 1869, que ell va dirigir personalment a Igualada, i també a la Junta Suprema Revolucionària amb Alsina i Clavé.
Va formar part de la Internacional Obrera, de la qual en va ser un dels seus primers afiliats catalans. El gran prestigi que tenia entre la classe obrera catalana li va valer l’elecció com a representant català al Congrés Internacional de la Haia el 1872.
Partidari radical de la formació d’un Estat català, sempre va mantenir-se fidel als postulats internacionalistes, tenint molt clar el seu arrelament a Catalunya i el seu compromís amb la classe obrera catalana.
Va ser elegit diputat a Corts diverses vegades, on protestà iradament pels nombrosos casos de repressió contra les classes populars dirigits pels governadors de l’època i on defensà la legalitat de l’Associació Internacional de Treballadors. Va participar en diferents projectes de la premsa obrera, com ara El Comunalista (amb Pompeu Gener) i La Avanzada.
Degut a la seva ingent tasca política, la nit del 8 de març de 1873, la Diputació de Barcelona li va atorgar poders per proclamar l’Estat català. Lostau va formar un govern provisional que convocaria eleccions per a les Corts catalanes, però davant les gestions de Pi i Margall (cap del govern i de la República, que finalment va cedir el poder a Salmeron) i després de molt discutir –per mitjà del telègraf– es va decidir ajornar aquell intent que ja mai es faria realitat.
Després d’aquest trist episodi va prendre el comandament de Guies de la Diputació per enfrontar-se als carlins. Un cop dissolts els Guies, va seguir el combat amb diferents partidaris internacionalistes i de l’Estat català.
Un cop va caure la República, es va haver d’exiliar a l’estranger. De retorn a Barcelona va prendre part activa en el Congrés Regional Federalista de Catalunya, que va aprovar el projecte de Constitució de l’Estat català el 1883.
La reforma laboral actual està acabant de deteriorar els drets i la protecció laboral que tants anys i tants esforços i sacrificis personals i col·lectius havien costat d’aconseguir. Des dels inicis de la industrialització al segle XIX, molta gent, sotmesa al principi a una situació de quasi esclavisme, a base de lluita i resistència van anar aconseguint una societat més justa i equilibrada.
L’actual crisi, com sabem provocada precisament per la impunitat i l’especulació financera, ha donat l’excusa perfecta per acabar de rematar els drets dels assalariats.
Vull fer un petit homenatge a tantes i tantes persones que amb la seva lluita i amb el seu esforç havien aconseguit que la situació laboral i en conseqüència la situació social de molt gent millorés.
Sarro Magallan, pseudònim d’Antoni Marsal i Anglora, maquinista, va representar per primera vegada els obrers de l’Estat espanyol en les reunions de la Primera Internacional (congrés de Brussel·les, setembre del 1868). Posteriorment va ser un dels fundadors de la Direcció Central de Societats Obreres de Barcelona (octubre del 1868), i va assistir al Congrés Obrer del juny del 1870. Alineat amb els anarcocol·lectivistes, va intervenir també en la Federació de Treballadors de la Regió Espanyola (1881-88).
En el congrés de la Primera Internacional l’any 1868 presentà el següent informe:
“Informe de les associacions obreres de Catalunya: Encadenades després de molt temps per un poder despòtic, les societats obreres d’Espanya envien una salutació cordial als seus germans de la resta d’Europa. El moment present no és molt favorable per les associacions. No obstant, sotto voce, a Catalunya i a Andalusia les associacions obreres van desenvolupant-se a poc a poc. S’arresta als obrers que estan al capdavant d’aquestes societats, però cada dia se anomenen dotzenes de delegats nous. Per més que els poders volguessin detenir-los, no poden seguir aquesta via i han de deixar-los lliures. Els obrers espanyols estan disposats a lluitar amb els seus germans contra aquesta formidable associació de l’exèrcit, la monarquia i l’altar, per establir, per fi, sobre bases sòlides, la pau, la justícia i el treball”
Ovidi, gràcies per tot. Gràcies per la teva ironia, per la teva claredat i contundència, per la teva sensibilitat, per mantenir-te fidel als teus orígens, socials i nacionals. Gràcies per les teves cançons, desgraciadament, avui més actuals que mai. Gràcies per tot. Sempre et recordarem.
«Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer. Vostra raó es va desfent, la nostra és força, creixent. Les molles volen al vent, diuen: “si no et donen, pren”. No és de lladres dir amén, quan la suor del que fem, no l’eixuga el que rebem. Mullem d’hora al qui ens la pren».
Manuel de Pedrolo va néixer el primer d’abril de 1918 al llogarret de l’Aranyó, a la Segarra i va morir el 26 de juny de 1990. Va ser un dels escriptors catalans més importants del segle XX.
Va ser molt llegit i, tot i que va destacar com a novel·lista, va cultivar tots els gèneres: poesia, narrativa, teatre, periodisme, assaig… Tots li interessaven, tots li servien per explicar el seu pensament i per a recrear nous mons, que o bé retrataven una societat complexa i reprimida —políticament, sexualment, socialment—, o n’imaginaven una de nova amb unes altres possibilitats, sobretot d’alliberament, personal o col•lectiu.
Respecte al fet nacional, Pedrolo va tenir consciència clara de pertànyer a una comunitat nacional –els Països Catalans- i no va acceptar mai la situació de sotmetiment a la qual aquesta nació està subjecta. En els seus articles va glossar la voluntat històrica d’opressió de l’Estat espanyol i es va declarar independentista.
No us perdeu l’interessant muntatge basat en la composició poeticomusical MAI NO ÉS DE NIT de Jaume Calatayud i Vicente Morera (Fundació Pedrolo)
Hi ha un abans i un després del procés de Consultes sobre la Independència que va començar a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009 i va acabar a Barcelona el 10 d’abril de 2011.
Probablement, mai abans els catalans que volem un estat propi havíem estat capaços de tirar endavant un projecte tan engrescador, tan transversal, tan aglutinador i tan ben traçat.
Però si el fer les consultes ja té molt valor en sí mateix, el procés que hem viscut a més a més ha servit per mobilitzar molta gent arreu del país i per crear els engranatges necessaris per continuar treballant però ja no des de la resistència o la reacció sinó des de l’autoestima i des de la convicció d’estar començant a construir un projecte engrescador que ens portarà a la independència de Catalunya.
Crec que aquest és el projecte de l’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA i animo a tothom a participar-hi.
Aquí teniu un enllaç amb un vídeo que fa un repàs del procés de consultes des de l’òptica del districte de Sants-Montjuïc.
Però no puc evitar estar enamorat de la plaça tal i com la veig a la fotografia, potser no és per cap aspecte objectiu sinó per sensacions o records totalment subjectius. En primer terme, majestuosa, presidint la plaça, l’estació (per què la van haver d’enderrocar !!!!), avui dia ben restaurada seria l’orgull del barri. La seva posició ajuda a tancar el cercle de la plaça.
