Pare nostre que esteu en el cel
sia augmentat sovint el nostre sou,
vingui a nosaltres la jornada de set ho
res,
faci’s un xic la nostra voluntat
així com la d’aquells que sempre manen.
El nostre pa de cada dia,
doneu-nos-el més fàcil que no pas el d’avui,
perdoneu els nostres pecats
així com nosaltres perdonem
els dels nostres encarregats
i no ens deixeu caure en les mans del director,
ans advertiu-nos si s’apropa,
amén.
Miquel Martí i Pol del llibre La fàbrica
Pensar en les coses que poden passar, preveure com pot reaccionar l’adversari, estudiar els diferents escenaris és molt positiu. Ho dic perquè l’article que Vilaweb ha publicat avui és excel·lent i va en aquesta línia.
Penso que si el procés cap a la independència ha avançat tant, ha madurat tant és perquè a partir d’un cert moment hem estat capaços de dibuixar un full de ruta i de pensar què havíem de fer i d’imaginar i escriure (negre sobre blanc) com havíem d’arribar a la independència i com voldrem la nova societat que construirem quan tinguem un estat.
Ara, ens aquests moments, que s’entreveu que hi haurà tensió (l’anunciat xoc de trens) està molt bé que tinguem molt ben perfilats els moviments possibles i en conseqüència tinguem clar com haurem d’actuar quan arribi el moment.És com quan preparem un viatge que mentre ho fem i anem dissenyant la ruta i preparem què farem a cada lloc, què visitarem, és a dir, per una banda ja estem fent -internament- el viatge, ja ens anem mentalitzant i per altra banda tota aquesta feina prèvia ens permet reaccionar davant de possibles inconvenients o de fets imprevistos.
Preparar-nos pel futur també ens serveix per anar esvaint dubtes i pors sobre el què passarà.
Per tant, no es tracta de fer volar coloms sinó de fer una bona reflexió i mentalitzar-nos que en un futur caldrà que tots actuem amb fermesa, tant els nostres governants com també la població.
Uns deien «Ja m’agradaria, ja, però jo no ho veuré, potser ho veuran els meus néts» («els meus fills» en versió dels més optimistes). «No ens deixaran» opinaven uns altres, fent-se els entesos. D’altres, els més cagats, deien, «ens enviaran els tancs !!» Aquest era el panorama entre els afiliats a un partit independentista l’any 2004. La utopia i el somni estaven lluny.
En aquest escenari l’Hèctor López Bofill va publicar el llibre La independència i la realitat. Quin canvi en el paradigma! Per fi algú concretava les etapes a seguir i els aspectes a tenir en compte per arribar a la independència i per fer-hi els primers passos com a estat lliure.
A mi em contrariaven molt els que es comportaven com he dit al principi, jo ja intuïa que havíem de fer passes clares cap al pragmatisme – cap allò que després hem anomenat «full de ruta»- per això quan vaig llegir aquest llibre se’m va obrir el cel. Era això, justament això el que tocava fer en aquell moment. El vaig nomenar el meu llibre de capçalera i des de llavors ençà l’he anat rellegint de tant en tant. Ara fa pocs dies que l’he tornat ha llegir i m’he decidit a fer-ne aquesta entrada al blog.
A l’inici del llibre en trobem la tesi principal: «La secessió de Catalunya de l’Estat espanyol i la seva integració com a membre de ple dret de la Unió Europea és una possibilitat real. La primera condició per avançar en aquest camí és que aquesta possibilitat entri en l’àmbit del discurs públic i que la proposta es nodreixi d’una formulació política i jurídica consistent. En la mesura que renunciem a teoritzar sobre la independència, estem destruint la seva realització.» i poc després afegeix: «Ha arribat el moment de començar a parlar, de parlar sense embuts. Assolir l’objectiu depèn molt d’entrar en els detalls, de defugir les vaguetats i les nebuloses pròpies de les utopies i formular el procediment concret per a la seva consecució. Pensar i discutir sobre la independència forma part del més elemental acte de llibertat individual i col·lectiu»
Aconsello a tothom que el llegeixi -són només 176 pàgines-, és totalment actual i serveix encara per reflexionar sobre el camí que encara ens queda per fer.
Des d’aquest modest blog vull donar les gràcies a l’Hèctor López Bofill per haver estat valent, per haver tingut la visió, el coratge i la intel·ligència d’escriure i publicar aquest llibre l’any 2004 i per haver contribuït de forma important a fer realitat el somni de molta gent, la independència.
LA INDEPENDÈNCIA I LA REALITAT (Bases per a la sobirania de Catalunya) Hèctor López Bofill – Editorial Moll, els llibres de Pròsper
M’ha costat uns dies posar-m’hi. Hem tingut tantes emocions i hi havia tanta informació que no trobava el moment de fer una nova entrada al blog.
Més d’un vint per cent de la població -segons xifres oficials- hem sortit al carrer, hem fet la Via Catalana, per dir ben alt i clar que volem la independència. Gent de dretes i d’esquerres, creients i ateus, grans i joves, del nord i del sud, en definitiva persones que volem fer un pas més cap a la plena sobirania de la nostra nació. Ara és l’hora dels polítics, esperem i confiem que estaran a l’alçada del que el poble ha fet.
Volem la independència, si ha de ser a través d’una consulta, doncs convoquem-la ja (cal una data dintre de l’any 2014 i una pregunta clara que es contesti amb un sí o amb un no).
Si no es pot fer la consulta, fem eleccions plebiscitàries però compte, que quedi clar que el resultat s’haurà d’interpretar en clau d’independència sí-independència no (els partits que vulguin la independència s’han de comprometre en el programa electoral que la declararan si tots els que en són favorables tenen majoria).
I si no podem fer cap de les dues coses, que el Parlament (o els nostres representants democràticament escollits) facin una declaració unilateral d’independència.
Mentrestant, l’Assemblea Nacional Catalana engega una nova iniciativa SIGNA UN VOT PER LA INDEPENDÈNCIA que servirà de suport als nostres polítics i mantindrà la societat mobilitzada. Participem-hi !
Imatges de la Via Catalana cap a la Independència – TRAM 100 EL PERELLÓ
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=ReQOscbB8f4&feature=c4-overview&list=UUs2NxGTnWLc49B8bbGv1Wkw[/youtube]
AQUEST BLOG ESTÀ ADHERIT A LA INICIATIVA «BLOG-VIA CAP A LA INDEPENDÈNCIA», CLICA AQUÍ PER ENLLAÇAR AMB EL SEGÜENT BLOG
—————————————————————————————————————-
Mentre preparàvem la marxa de torxes de Cassà de la Selva, aquest any la farem per primera vegada aquí a Cassà, algun company va dir mig en broma mig seriosament que potser seria la primera i l’última, almenys reivindicativa, perquè crec que tots plegats tenim la sensació que aquest any la diada serà diferent -és una cosa que flota en l’ambient- , no només perquè farem una cadena humana (la Via Catalana) enlloc d’una manifestació com s’ha fet sempre, sinó perquè el nostre estat d’ànim ja ens situa la diada d’aquest any com la darrera diada reivindicativa. La de l’any vinent ja ha de ser per celebrar la independència.
La iniciativa de l’ANC d’aq
uest d’any de fer una cadena humana és una gran idea que fomenta la participació de la gent i la solidaritat entre les diferents comarques del nostre país, que contribuirà, crec que de forma espectacular, a donar-nos a conèixer al món. Si l’any passat l’objectiu bàsic era «activar» als nostres polítics, que se n’adonessin que la societat els demanava que fessin passos endavant i ho vam aconseguir, aquest any el que es pretén és que el desig de ser independents es conegui arreu del món i crec que també ho aconseguirem.
El procés català cap a la independència és singular, el promou la societat, la gent, les entitats, les associacions, el poble, amb l’ANC al capdavant. Els partits polítics s’ho miren i prenen posicions, alguns amb entusiasme, altres amb estratègia, altres amb putaramonetisme, altres amb resignació o altres amb rebuig.
Però malgrat que qui està dirigint el procés és la societat civil, seran els nostres representants polítics, el nostre Parlament, el que haurà de materialitzar la independència, amb la declaració de sobirania, que ja han fet, amb la convocatòria del referèndum, que haurien de fer ja sense demores o amb una declaració d’independència, si és que no ens deixen cap més via. La força l’hem de seguir fent la societat, però els polítics han de fer allò que els correspon, que és representar-nos. Perquè ens reconeguin internacionalment cal que les nostres institucions facin els passos que cal (declaració d’independència del Parlament, sigui abans o sigui després d’un referèndum). A la vista de com està la mobilització de la societat catalana, crec que el 2014 (o abans) tindrem la independència.
A un pam de la independència, nou llibre d’en Vicent Partal, el podríem qualificar d’imprescindible si volem entendre què ha passat al nostre país en els darrers anys, què ha canviat en la política catalana i que ens està portant cap a la independència. El mateix subtítol del llibre -«com hi arribarem i com la viurem»- ja ens dóna una pista del seu plantejament.
El llibre està dividit en 3 parts, les dues primeres basades en les editorials que escriu l’autor al Vilaweb. En la primera part -«com hem arribat fins aquí»- fa un repàs dels esdeveniments des del final de la transició, passant per les peripècies del nou estatut i fins a l’auge actual de l’independentisme. En la segona part tracta més en detall aspectes de l’actual procés que poden ja anar donant forma a la independència, és a dir esbossa o dibuixa temes que formen part (o formaran part) de la nostra societat tant en el camí cap a la independència, com quan ja hi haguem arribat-. Per exemple, ens parla dels Països Catalans, de la pretesa disjuntiva entre les qüestions socials i les nacionals, de la democràcia, de les relacions amb Espanya, etc. També té una especial dedicació a la política internacional en relació a l’actual procés cap a la independència.
Finalment, en la tercera part, en l’epíleg i amb el títol de «El país que vull», desgrana tots aquells aspectes que haurem de tenir en compte en la nova societat que podrem crear quan siguem independents, per poder fer una societat millor que l’actual. Hi tracta tots aquells temes que a la majoria de gent ens causen inquietud, per exemple una democràcia més transparent i participativa, un país sense corrupció, Europa si o no, Barcelona capital del país, la Vall d’Aran, el català llengua nacional, Països Catalans, l’economia, l’educació, … En aquesta part l’autor posa de manifest la gran importància de tenir un estat propi, independent, un estat que ens permetrà fer el país que voldrem.
La gran experiència en política internacional d’en Partal -ha viscut molt d’a prop els darrers processos d’independència que hi ha hagut a Europa- i la tremenda capacitat d’anàlisi política que té, fan que aquest llibre, com dèiem a l’inici, sigui imprescindible per entendre com hem arribat fins aquí i com podrem viure la independència.
Com a curiositat assenyalar que a la fotografia de la portada hi surt gent de Sants-Montjuïc per la Independència, portant les lletres gegants, a la manifestació de l’Onze de Setembre de 2012.
Per acabar, un parell de cites (pàgines 104 i 306) que resumeixen l’esperit positiu i il·lusionant que transmet el llibre. La primera parlant del procés: Ho he escrit de temps ençà i ho repetesc amb molt de goig aquesta nit: només podem perdre nosaltres, si ho fem malament, perquè ells ja no ens poden derrotar. Aquesta és, doncs l’hora que fa segles que esperàvem. La segona parlant de la construcció de la nova societat una vegada ja siguem independents: Caldrà, necessàriament, molta generositat per a acceptar l’altre. Però no ens equivoquem: ara tenim una ocasió única de tornar a modelar la societat. La vam perdre al final del franquisme, però no és forçós que la tornem a perdre ara. “Tot està per fer i tot és possible”, efectivament. Però les primeres decisions pesaran, i molt, en el futur.
He fet aquestes postres, m’han sortit bé i m’agradaria compartir-ho amb vosaltres. Us puc assegurar que no és difícil de fer i que queden boníssimes. Que vagi de gust !
INGREDIENTS (per a 4 persones)
150 grs de melindros o galetes maria
100 grs de xocolata en pols
50 grs de mantega
1 cullerada sopera de conyac
Sucre
Motlles de paper arrissat
PREPARACIÓ
Trinxeu els melindros o les galetes maria a trossos ben petits, barregeu-los amb la xocolata, el conyac i, després, la mantega fosa. Si calgués hi podríeu afegir una mica d’aigua: ha de quedar una pasta amb la qual pugueu fer les boletes. Tal com les aneu formant, passeu-les per sucre i, si voleu, col·loqueu-les en motlles de paper.
Days like this és una excel.lent cançó de Van Morrison.
Ja m’agradava quan no m’havia fixat en la lletra però fa pocs dies vaig fer una traducció -amateur, tot s’ha de dir- i me’n vaig adonar que ens transmet confiança en la vida, una visió positiva, especialment interessant en aquests moments en que sembla que tot el que gira al nostre voltant vagi malament. Ens ve a dir que estiguem segurs que hi ha dies que les coses surten bé, que hi confiem en això, que segur que és així («que la seva mare ja li deia»).
En fi, tinguem confiança i pensem que a més a més del que ens pugui dir Van Morrison hem de creure fermament que les coses ens aniran bé.
Aquí teniu la traducció ( perdoneu, els entesos) i l’enllaç amb un vídeo per gaudir del tema:
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=BteIwbKU_iQ[/youtube]
Que no sempre plogui,
hi haurà dies així.
Que no hi hagi ningú queixant-se,
hi haurà dies així.
Que tot funcioni bé com en un interruptor,
hi haurà dies així.
Ma mare ja m’ho deia,
hi haurà dies així.
Que no tinguis de què preocupar-te,
hi haurà dies així.
Que ningú tingui pressa,
hi haurà dies així.
Que no siguis traït pel petó de Judes,
hi haurà dies així.
Ma mare ja m’ho deia,
hi haurà dies així.
Que no necessitis una resposta,
hi haurà dies així
Que no coneguis cap oportunista,
hi haurà dies així.
Que sembli que totes les peces del puzzle
comencen a encaixar,
Llavors recordaré que hi haurà dies així.
Que tothom vagi de cara i no hi hagi trucs.
Que no hi hagi aprofitats que et vulguin mal.
Que ningú es fiqui amb tu per la manera com vius.
T’haig de recordar que hi haurà dies així
Que ningú es coli en els meus somnis,
hi haurà dies així.
Que la gent entengui tot el que dic,
hi haurà dies així.
Que canviïs en les coses com són,
Hi haurà dies així.
Ma mare ja m’ho deia,
hi haurà dies així.
Ma mare ja m’ho deia,
hi haurà dies així.
Ma mare ja m’ho deia,
hi haurà dies així.
Ma mare ja m’ho deia,
hi haurà dies així.
Ma mare ja m’ho deia,
hi haurà dies així.
Es diran moltes coses d’aquest concert que per mi ha sigut memorable, d’aquells actes que amb el temps es recordaran col·lectivament i que els que hi hem estat podrem dir (amb un cert orgull) «jo hi era»
En aquest apunt al meu blog vull destacar un dels discursos més clars i amb més força que es van pronunciar, el d’en Francesc Ribera «Titot»:
Jo era molt jovenet i vaig venir al concert que va fer Lluís Llach aquí al Camp Nou. Aquell dia vaig conèixer un noi del País Valencià que em va dir: ‘No ens exclogueu del vostre somni. No podem permetre que Espanya i França decideixin quins són els límits de les terres catalanes.’
Fa un mes, parlant a Mallorca amb un amic, em deia: ‘Si podeu fer un estat, feu-lo, però feu-lo ample i llarg i deixeu les portes obertes. La llibertat no serà completa si no és lliure la nació completa.’
Una nació està per damunt de resultats electorals concrets, d’analfabets que legislen sobre la llengua i de corruptes que saquegen el treball del poble. I la nostra nació, la de Ramon Llull, la d’Ausiàs March, va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar.
Tenim un exèrcit. Un exèrcit que fa tres-cents anys que ens defensa i que gràcies a ell no hem estat destruïts com a poble. Aquest exèrcit es diu cultura i els nostres soldats són mestres, actors, escriptors, científics, investigadors, i els milers de milicians voluntaris de la cultura popular de cada poble i de cada barri. I aquest exèrcit és arreu, desplegat, a punt i armat, arreu dels Països Catalans. I amb aquest exèrcit farem d’aquesta nació una terra lliure!’.
[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=FNVFoRfZ8nE[/youtube]
Organitzada per Sants-Montjuïc per la Independència (ANC), avui, 26 de maig de 2013, hem fet una caminada des de la plaça d’Espanya fins als jardins de Can Farrero, a La Marina de Sants. Al final de la caminada, la Carme Forcadell ens ha fet un discurs que, com sempre, ens ha omplert d’optimisme i de força. Us el recomano. Són 14 minuts imprescindibles. No us el perdeu !
[youtube]http://youtu.be/qNrMSwbkI-s[/youtube]
ANEM MOLT BÉ ! JUNTS HO ACONSEGUIREM !
