Reescriure la història (o la força de la gent i l’ANC)

Últimament detecto una certa tendència a reescriure la història. Em refereixo a quan s’explica com va començar el procés i com hem arribat fins aquí. Segons els diferents opinadors i tertulians (i d’acord amb els seus interessos) hem arribat fins aquí gràcies a:

  • La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut (2010)
  • La manifestació organitzada per Òmnium contra la sentència del TC (2010)
  • L’Artur Mas que va convocar eleccions el 2012 (per salvar-se el cul)
  • ERC que són els indepes de tota la vida
  • La CUP que són els garants de la puresa del procés
  • Els partits que han fet un canvi i s’han posat al davant (per seguir a les poltrones)
  • Els líders, Artur Mas, Oriol Junqueras i David Fernàndez (per carisma personal)
  • Les cagades estratègiques d’Espanya (els hi haurem de fer uns quants monuments)
  • En Rajoy, en Garcia Albiol i el PP (sense un extrem no surt l’altre)
  • La crisi (sense la crisi tots seguiríem essent federalistes teòrics…)
  • etc..

Cadascú escombra cap al seu corral i de pas procura treure-li importància als corrals dels altres.

Per mi el fet cabdal va ser la consulta d’Arenys de Munt (13 de setembre de 2009). A Arenys van tenir una iniciativa en positiu, que no era reactiva contra res sinó que estava enfocada en positiu:  Votar per decidir el nostre futur. Va ser la xispa necessària (i oportuna) per encendre el foc (el material combustible ja hi era però faltava la xispa…)

Això tan senzill va aconseguir el que no passava normalment en els sectors independentistes, que anessin junts per un objectiu comú.

Després d’Arenys van fer consulta sobre la independència centenars més de pobles i ciutats. Va tancar el cicle la capital, Barcelona, el 10 d’abril de 2011. Això va ser un entrenament (necessari) perquè després sorgís, l’Assemblea Nacional Catalana (vegeu l’entrada La sinapsi).

Per tant, l’explicació bàsica de perquè hem arribat fins aquí és que la gent ho va voler, va anar creixent com una taca d’oli el desig de decidir el nostre futur i l’ANC va servir per cohesionar tota aquesta força i energia.

Així doncs, per posar les coses al seu lloc, estem a les portes de la independència -i aquest 2017 l’aconseguirem- gràcies:

  • en primer lloc a la gent que ens vam anar sentint cada cop més forts i més protagonistes (ens vam empoderar, com està de moda dir)
  • i en segon lloc a l’ANC, una entitat transversal i flexible, que ha sigut capaç de combinar uns objectius clars amb una pràctica política adaptable a interessos molts diversos però sempre al voltant de l’objectiu comú

Cada any quan anava a la Mostra d’Entitats de l’Arc de Triomf els Onze de Setembre, tenia una sensació contradictòria, per una banda pensava que estava bé que hi hagués tanta gent treballant pel país per diferents objectius (seleccions catalanes, DNI català, plataforma per la llengua, el català a Europa, i tants altres), però per altra banda pensava que seria millor que tota aquesta força la dirigíssim tots cap a un mateix objectiu (la independència), pensava que així seríem més forts i l’aconseguiríem (i de pas, com a benefici colateral, aconseguiríem el 80% d’aquelles lluites parcials i disperses).

I això és el que ha acabat passant, gràcies a la força de la gent i a la gestió de l’ANC que ha servit per canalitzar-la, estem a un pas de la independència.

 

YouTube Preview Image





Leave a Reply