El blog d'en Papikol

Sempre s’ha de recórrer als clàssics. En aquest cas revisitem una lletra de l’Ovidi (el Montllor, és clar, que per mi és un clàssic).

De vegades ens preguntem què sentirem el dia que proclamem la independència. Segur que serà una barreja d’alegria i de satisfacció pel camí recorregut però també d’esperança i de lluita perquè ens quedarà molta feina a fer i tot el futur per endavant, per construir una societat millor.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=ZEDZaJPC-ik&feature=plcp[/youtube]

Apreta fort les dents
Apreta els punys
Infla't d'aire els pulmons
Obre bé els ulls
Fes treballar el cap
controla el cor
No tanques mai la boca
Crida ben fort
Deixa't anar
Dóna't tot tu.

Serà blava i tranquil·la la mar.
Serà espessa i verda la vall.
Serà gran i dolça la muntanya.
Serà un dia que durarà anys.

Gent de mar, de rius i de muntanyes,
Tindran mar i prats i rius i boscos.
Tindran tot. I es parlarà de vida.
Les ciutats seran rius plens de gent.

Floriran flors i cants i alegries.
Floriran crits i cors i paraules.
En el dia que durarà anys,
braços lliures i boques i mans.
En el dia que durarà anys,
braços lliures i boques i mans.

Apreta fort les dents
Apreta els punys
Infla't d'aire els pulmons
Obre bé els ulls
Fes treballar el cap
controla el cor
No tanques mai la boca
Crida ben fort
Deixa't anar
Dóna't tot tu.
Deixa't anar
Dóna't tot tu.

Tweet

Una sinapsi és un tipus d’unió especialitzada mitjançant la qual les neurones s’envien senyals entre elles i/o a les cèl·lules no neuronals com les dels músculs o les glàndules. Les sinapsis químiques permeten a les neurones formar circuits dins del sistema nerviós central. Són crucials pels processos biològics que determinen la percepció i el pensament. Permeten al sistema nerviós central connectar i controlar altres sistemes del cos. El procés cap a la independència fa temps que es va iniciar però es va concretar i va començar a agafar velocitat de creuer el 2009 amb la consulta d’Arenys de Munt i totes les que van venir després fins a la del 10A a Barcelona i tinc la sensació que s’ha accelerat a partir d’aquest Onze de Setembre.

L’Assemblea Nacional Catalana ha estat la sinapsi, l’element aglutinador, el catalitzador entre la societat civil, poc o gens polititzada -o inclús poc favorable als partits polítics-, i entre els propis grups i partits polítics independentistes que ja treballaven per la causa però cadascú en el seu món tancat. L’Assemblea, amb el seu full de ruta i la seva organització, ha servit per connectar tots aquests àmbits fins arribar a l’Onze de Setembre. A partir de la manifestació, l’Assemblea serveix també per establir les relacions entre aquesta societat civil en moviment i les nostres institucions.

Si seguim així, el futur és nostre.

Tweet

Deia l’Hèctor Lòpez Bofill el 2004 en el seu magnífic llibre La independència i la realitat: » La secessió de Catalunya de l’Estat espanyol i la seva integració com a membre de ple dret de la Unió Europea és una possibilitat real. La primera condició per avançar en aquest camí és que aquesta possibilitat entri en l’àmbit del discurs públic i que la proposta es nodreixi d’una formulació política i jurídica consistent. En la mesura que renunciem a teoritzar sobre la independència, estem destruint la seva realització» «Ha arribat el moment de començar a parlar, de parlar sense embuts. Assolir l’objectiu depèn molt d’entrar en els detalls, de defugir les vaguetats i les nebuloses pròpies de les utopies i formular el procediment concret per a la seva consecució. Pensar i discutir sobre la independència forma part del més elemental acte de llibertat individual i col·lectiu»

En aquests darrers 8 anys hem avançat molt, aquella utopia sense forma, aquella il·lusió difusa, ha agafat consistència, n’hem parlat, hem començat a dibuixar-ne els detalls, els colors, les formes. Estem fent allò que al 2004 ens recomanava l’Hèctor Lòpez Bofill, hem començat a entrar en els detalls, a deixar enrere les vaguetats.

Per això és tan important el que està aconseguint l’Assemblea Nacional Catalana, que la independència sigui el centre del debat polític i en conseqüència comenci a prendre forma en la ment de la gent com una situació possible i, ara més que mai, desitjable.

I també precisament per això , aquest Onze de Setembre hem de ser molta gent al carrer per la independència, sense ambigüitats ni matisos.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=cyqyx7Qqe6E&feature=plcp[/youtube]

Tweet

La Marxa de Torxes és un acte per reivindicar la independència del nostre poble. És l’expressió popular i col·lectiva de reivindicació nacional del poble català. És un acte que estimula el nostre caràcter col·lectiu, que ens mostra que el poble vol seguir essent. La Marxa de Torxes és un acte amb esperit unitari i transversal en què qualsevol persona s’hi pot sentir representada. A més a més és un espai de denúncia de tot allò que atempta contra les nostres llibertats nacionals i contra l’exercici de la democràcia.

Per aconseguir aquests objectius, s’han estat fent en els darrers mesos uns treballs de preparació de la 1ª Marxa de Torxes de Sants-Poble Sec. Hi han participat tots els partits i grups independentistes del barri, i les principals entitats i associacions. Penso que són tan importants aquestes reunions i converses com la pròpia marxa de torxes, perquè s’ha creat una bona dinàmica i els mecanismes de relació entre els diferents grups han quedat engreixats.

Quina gran feina que s’ha de fet de coneixença i de relació personal, de trencar tòpics i malentesos, quins exercicis de generositat i d’honestedat i quina demostració de maduresa per part de tothom. I quina gran satisfacció poder dir que hem deixat enrera aquella maleïda idea que els independentistes anàvem sempre separats i barallats i que per això no faríem mai res.

Ara ho veig clar, avancem amb pas ferm. Ho aconseguirem.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=tzCX-MJQS3E&feature=plcp[/youtube]

Tweet

En l’actual situació d’ofec econòmic i social (els rics cada cop són més rics i la resta «que se jodan»), de restricció de les llibertats (portar una bufanda que no agradi a la policia et pot costar tres mil euros) i d’atac obert a Catalunya per part d’Espanya, m’ha vingut al cap un excel·lent poema de Miquel Martí Pol, que ja fa uns anys va musicar en Ramon Muntaner (No demano gran cosa). És un cant a la llibertat.

No demano gran cosa:
poder parlar sense estrafer la veu,
caminar sense crosses,
fer l’amor sense haver de demanar permisos,
escriure en un paper sense pautes.

O bé, si sembla massa:
escriure sense haver d’estrafer la veu,
caminar sense pautes,
parlar sense haver de demanar permisos,
fer l’amor sense crosses.

O bé, si sembla massa:
fer l’amor sense haver d’estrafer la veu,
escriure sense crosses,
caminar sense haver de demanar permisos,
poder parlar sense pautes.

O bé, si sembla massa…

Tweet

És un quadre del pintor Ramon Casas que està exposat al Museu Comarcal de la Garrotxa, a Olot.

En un ambient emboirat i amb el rerefons de Santa Maria del Mar i les 3 xemeneies del Paral·lel, potser dos dels temes més candents de principi de segle –l’església  i l’obrerisme- es veu una multitud concentrada per una protesta (una vaga general) i una minoria –la guàrdia civil- reprimint violentament la gent que, en contraposició, mostra una actitud pacífica.

El centre del quadre és l’espai buit del mig causat per la repressió policial. Desplaçats a la dreta ens queden el personatges protagonistes, l’obrer que està sent atacat i el guàrdia civil a cavall, en posició dominant, quasi enfrontant-se també a l’espectador del quadre.

És una pintura que sempre m’ha agradat perquè si bé en  l’instant de l’acció la gent està sent dispersada, està sent vençuda momentàniament per la força, l’espectador del quadre pot intuir que la multitud es tornarà a concentrar i a ocupar l’espai buit, immediatament després. Malgrat episodis temporals de derrota, la força i la raó de la gent és imparable, la victòria serà sempre del poble que s’expressa pacíficament.

Més informació sobre La Càrrega a  http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=21375

Tweet

Hi ha qui diu que ja el 1694 existien documents on hi constava la capella del Sant Crist, una altra versió ens diu que l’antiga capella del Sant Crist va ser aixecada el 1763. En qualsevol dels casos, en aquests moments és l’espai de culte religiós més antic que conservem als nostres barris.

Aquesta capella va estar en funcionament fins el 1936 i des de llavors ha quedat abandonada i ara presenta l’estat llastimós que podem veure en la fotografia.

M’agradaria que es rehabilités aquest petit edifici i es posés al servei de la recuperació de la memòria històrica del barri de Sants.

Passeu a veure-la, està al carrer Sant Crist, 40 i envieu cartes, correus o el que vulgueu al regidor i als partits polítics del districte, per demanar que la salvin.

Si no estimem el nostre passat, no lluitarem amb prou força pel nostre futur.

Tweet

Cada vegada que veig aquesta fotografia penso que m’hagués agradat que la plaça de Sants hagués acabat així enlloc de com la tenim ara. Ep! I sort que els moviments veïnals -amb el Centre Social al capdavant- van aconseguir que no s’hi fes un pas elevat  perquè llavors si que hauria desaparegut del tot -recordo allò de «Salvem Sants dia a dia, ni pas elevat ni museu del tramvia»-

Però no puc evitar estar enamorat de la plaça tal i com la veig a la fotografia, potser no és per cap aspecte objectiu sinó per sensacions o records totalment subjectius. En primer terme, majestuosa, presidint la plaça, l’estació (per què la van haver d’enderrocar !!!!), avui dia ben restaurada seria l’orgull del barri. La seva posició ajuda a tancar el cercle de la plaça.

I els tramvies, ara són signe de modernitat i en els temps foscos del franquisme els van aniquilar per antiquats. Quan era petit i pujava a les jardineres (tramvies oberts, per l’estiu) era tota una festa.

També contribueix a la placidesa de la vista que no hi ha cap carrer amb trànsit que la travessa, com hi ha ara, i per tant tot el cercle central serveix de plaça.

I per acabar-ho d’arrodonir, l’alçada dels edificis ajuda a donar a tot plegat una dimensió més humana.

En fi, és allò que hagués pogut ser però no ha sigut però m’hagués agradat…

Tweet

En Pere Calders és un escriptor que admiro i que m’ha fet passar molt bones estones gaudint de les seves esplèndides històries. A manera de modest homenatge incloc uns contes curts. Digues la paraula màgica, antaviana, i gaudeix-ne !

Obcecació

Entre anar al cel o quedar-se a casa, va preferir això darrer, a desgrat del poder de la propaganda contrària, i del fet que a casa seva hi havia goteres i moltes i molt variades privacions.

L’exprés

Ningú no solia dir-li a quina hora passaria el tren. El veien tan carregat de maletes, que els feia pena explicar-li que allí no hi havien hagut mai ni vies ni estació.

Miratge

L’altre dia, mentre m’afaitava, vaig descobrir-me una altra cara. I no m’era pas desconeguda, s’assemblava a la d’un veí meu que no puc veure, un home insuportable amb el qual ens barallem a cada pas. Des d’aleshores em tinc mania i m’odio, ja no em puc quedar sol amb mi mateix.

L’hora en punt

La mort es presentà quan no se l’esperava, i ell li digué que no li havia donat hora.

—És que l’hora la dono jo —va respondre-li la mort.

—No sempre, no sempre… —replicà ell—. Ara, per exemple, tinc l’agenda plena i a vós no us ve d’un dia. Però a mi sí. Telefoneu-me dimarts que ve, a quarts de cinc, i quedarem per una data.

—És irregular, no puc fer-ho. Va contra els reglaments —digué la gran senyora.

—Apa, bah! —es defensà ell, tot empenyent-la suaument cap a la porta—. Amb la feinada que teniu no em direu pas que depeneu d’un difunt puntual. En canvi, jo tinc compromisos inajornables.

I la mort se’n va anar amb la calavera entre les cames, sense saber-se’n avenir. No li havia passat mai.

Tweet

És de justícia destacar aquelles persones que des de l’anonimat, amb un treball ple de conviccions, de fermesa i de generositat han contribuït a fer avançar el nostre país cap a uns nivells més alts de justícia social, de cultura i de benestar. A més a més, si es tracta d’una dona encara més ja que les dones són les grans oblidades de la història.

Isabel Vilà està considerada la primera dona sindicalista catalana. Va néixer a Calonge el 1843. Les seves inquietuds polítiques es van mostrar ben aviat, ja que el 1869, enmig dels republicans armats que feien front a les tropes del governador militar de Girona, va participar en l’esdeveniment conegut com el Foc de la Bisbal.

La Isabel ja de ben jove va participar en diferents iniciatives obreres, com ara l’any 1872 que va participar en el míting de proselitisme sindicalista que es va celebrar a Sant Feliu de Guíxols. En 1873 va esdevenir secretària de l’Associació Internacional de Treballadors i va participar de nou en un míting a Llagostera, en el qual va exigir una legislació que limités la jornada laboral de nens i nenes menors de 13 anys a les cinc hores diàries. Això va fer que fos coneguda popularment com “Isabel de les cinc hores”.

Va contribuir activament a la implantació de l’AIT a l’Empordà i va organitzar una campanya per tal que els obrers poguessin disposar d’una biblioteca a Llagostera. Però amb el cop d’Estat del general Pavía el 1874, les societats obreres es van veure obligades a passar a la clandestinitat, cosa que va empènyer l’Isabel a exiliar-se a Carcassona. De tornada a Barcelona el 1880, la seva vida va prendre un nou gir dedicant-se de ple a l’ensenyament, primer com professora de francès i més tard com directora d’un col·legi per a nenes.

El 24 de desembre de 1896 va morir a Sabadell, on va ser enterrada al cementiri dels dissidents. Tota la seva vida va ser exemplar, dedicada a la millora de les condicions socials dels treballadors i al foment de la cultura. La seva activitat va ser singular, ja que la seva implicació en la vida pública i cívica, ja fos en el republicanisme federal, ja fos en els sindicats, va ser avançada al seu temps.

En aquest enllaç trobareu una cançó popular sobre ella. També cada any s’organitza una caminada de Llagostera a La Bisbal en record de la Isabel Vilà.

Tweet