El blog d'en Papikol

Sembla que les ambigüitats es van poc a poc acabant. De moment Unió està a punt d’aclarir si està per la independència  i per tant per concórrer el 27S amb aquest objectiu al programa o no. Per la banda esquerra també s’està aclarint el panorama, la CUP ja ha dit que no va amb el conglomerat Podemos+Procés Constituent+ICV, perquè no comparteixen l’objectiu -que la CUP sí que té clar, de la independència.

Veurem què passa aquests propers dies però era necessari un panorama més definit per poder encarar el que falta pel 27S amb més seguretat. El 27S és una gran oportunitat per fer realitat la independència de Catalunya i no el podem desaprofitar.

Tweet

El 10 d’abril de 2011 vam fer a Barcelona la consulta sobre la independència. Aquesta és una de les dates claus que haurem de recordar en el futur quan expliquem com vam arribar a la independència. Podrem dir, amb orgull, que el dia 10 d’abril de 2011, Barcelona, la capital de Catalunya, va demostrar que estava al costat del país i que avançava al mateix ritme i amb la mateixa il·lusió. 

Es va trencar el tòpic que Barcelona era un fre al sobiranisme i que era a «comarques» que es feia bona feina. Això no va anar així, des de la primera consulta (Arenys de Munt 2009) a l’última (Barcelona 2011) el país sencer va demostrar més cohesió que mai i es van posar les bases per tot el que ha vingut després.

Per tant, encarem amb il·lusió aquests mesos que ens falten fins a la victòria final.

Per veure imatges de la consulta podeu entrar en aquest enllaç

Tweet

Guerriller nascut a Capçanes el 1682. Va emprendre accions contra l’exèrcit borbònic tant durant la guerra de Successió com després.

El seu pare, Francesc Barceló, va ser capità de fusellers de les forces de l’arxiduc Carles d’Àustria i va morir en una acció a Móra d’Ebre, durant la guerra de Successió. Pere Joan va participar en la lluita i va ser alferes de la companyia.

El 1714, en rendir-se Barcelona, va sol·licitar el perdó i es va retirar a Marçà. Empresonat dues vegades en el context de la repressió, Pere Joan va aconseguir fugir a la muntanya de Llaberia, immediata al seu poble, des d’on va dur a terme fets d’una gran audàcia contra l’exèrcit borbònic. Excel·lent estratega militar, va esdevenir el cap de les diverses guerrilles que van anar formant-se arreu del Principat. Així, d’altres caps guerrillers com Guardiola, Bernic, Tomeu de Pullina o Francesc Macià (Bac de Roda) van unir-se a les forces del Carrasclet.

Va actuar, des dels Pirineus a l’Ebre, efectuant múltiples accions, sempre coronades amb èxit, contra les forces borbòniques i els Mossos d’Esquadra (escamots creats entre la població autòctona, i dirigits pel vallenc Veciana, per perseguir la resistència austriacista i els bandolers). Així, el Carrasclet va alliberar temporalment Reus i d’altres localitats catalanes, així com a nombrosos presoners patriotes. El governador de Tarragona, en resposta, va fer empresonar la mare i diversos familiars de Barceló, però ell no va cedir en les seves accions.

El 1720, un cop acabades les hostilitats, va refusar la incorporació amb el grau de coronel a l’exèrcit francès i es va exiliar a Viena, on l’emperador Carles VI li va donar terres a Hongria i una paga de coronel.

El 1734 va mobilitzar una companyia de voluntaris catalans contra l’ocupació borbònica de Nàpols. Detingut per les forces borbòniques, va ser empresonat a Cadis. Alliberat el 1740, es va desplaçar a Viena, on va organitzar una nova companyia de voluntaris catalans en el context de la guerra de Successió d`Àustria.

Va morir en combat a Breisach el Vell el 1743, on va ser enterrat amb honors militars.

Pere Joan Barceló, el Carrasclet, com milers de catalans del seu temps, va morir exiliat, lluny del país pel que tant va lluitar fins a la fi dels seus dies, i ha esdevingut un digne i heroic representant de la resistència popular guerrillera contra l’ocupació borbònica de Catalunya.

Tweet

Des de la societat civil hem fet moltes coses, consultes, cadenes, manifestacions, actes, recollides de signatures, xerrades, sopars, el 9N, etc… amb l’ANC al capdavant. S’ha mobilitzat el país, ens hem omplert d’il.lusió i d’esperança en el futur.

No vull ni pensar que ara, que és l’hora dels partits polítics, i que ja estem a prop de la independència, no s’entenguin i deixin el país empantanegat. Això no pot passar, no ha de passar i confio que no passarà perquè ho hem de fer bé per les generacions futures.

[youtube]http://youtu.be/Q1BYdYztj08[/youtube]

Tweet

Polític i guerriller català (Roda de Ter 1658 – Vic 1713). Pertanyia a la petita noblesa propietària rural vigatana. Va prendre partit per l’arxiduc Carles a la guerra de Successió. Va ser un dels vint personatges que amb la seva signatura van donar a Domènec Perera i a Antoni de Peguera el caràcter de delegats oficials de Catalunya per a signar el pacte de Gènova (1705) amb les potències aliades.

Durant la guerra va fustigar les guarnicions i l’exèrcit borbònic a la plana de Vic i al Lluçanès, va participar en la defensa de Montjuïc (1705) i en la de Barcelona d’uns quants anys després com a coronel de fusellers.

El 1710 va ser destinat a la Plana de Vic per mobilitzar noves milícies voluntàries.

Abandonada Catalunya pels seus aliats, va continuar a la resistència. En arribar el general borbònic Bracamonte a Vic (agost de 1713), malgrat la promesa d’amnistia, va continuar lluitant a la muntanya durant uns quants dies i després va llicenciar les tropes. Llavors es va refugiar al seu predi de Mas Colom (Roda de Ter), però va ser denunciat, detingut i penjat sense procés, malgrat la seva popularitat.

La seva personalitat va adquirir ben aviat un gran ressò popular que va quedar recollit a l’obra de teatre Bac de Roda que va escriure Francesc Pelagi Briz (1868) i al cançoner català amb la Cançó de Bac de Roda, del folklore popular, que acaba amb aquests versos:

“No em maten per ser traïdor,

ni tampoc per ser cap lladre.

Sinó perquè he volgut dir:

que visqui sempre la pàtria”

No us perdeu l’auca que podreu trobar en aquest enllaç http://www.auques.cat/tot.php?auca=bac

Tweet

Obrera tèxtil i destacada dirigent sindicalista i activista anarquista. Va organitzar grups anarquistes a Sabadell i va ser detinguda arran dels atemptats anarquistes que van conduir al Procés de Montjuïc (1897). Va ser deportada a Anglaterra aquell any, però va residir a França i el 1898 va tornar a Barcelona.

Poc després va tenir un paper significatiu en la vaga general de Barcelona del febrer del 1902, i arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica (1909) va ser confinada a Saragossa, on també va promoure el moviment anarquista. De fet, s’hi va quedar fins a la dictadura, participant en l’organització de la CNT aragonesa.

Teresa Claramunt va destacar també en la seva militància feminista en defensa dels interessos de les dones obreres. El 1891 va impulsar la creació de la primera associació autònoma de treballadores de tots els oficis a fi de defensar-ne els interessos laborals. En els seus escrits denunciava l’opressió específica de l’obrera com a «esclava de l’esclau», i reivindicava la dignificació del treball femení i la seva valoració social.

El 1903 va publicar un fulletó sobre la condició social de la dona des de la perspectiva del feminisme anarquista. Es titulava «La dona. Consideracions sobre el seu estat davant les prerrogatives de l’home». En aquest i altres articles, com els que va publicar a la revista anglesa Freedom, va reivindicar el dret de les dones a participar en tots els nivells de la vida social i política, i va rebutjar tota pretensió del monopoli masculí en el camp del treball o la vida social.

Teresa Claramunt va morir a Barcelona el 12 d’abril del 1931, retirada de la vida pública a causa d’una paràlisi.

Tweet

En els darrers 5 anys és la societat civil, amb l’ANC al capdavant, que ha portat el procés cap a la independència. Alguns partits s’hi han posat al davant, potser per convenciment o potser per estratègia, altres partits s’hi han posat a prop per no quedar-se’n a fora, i d’altres s’hi han posat en contra, però la iniciativa l’ha portat la gent.

Però ara ha arribat el moment que els partits polítics sobiranistes -principalment em refereixo a CDC, ERC i CUP- han de demostrar si són mereixedors de la confiança que els ha fet la gent al votar-los, han de demostrar si tenen el mateix nivell de maduresa que la societat civil. Ens hauran de demostrar si posen el país per davant dels interessos del partit. En aquesta propera setmana sabrem com plantegen el tram final cap a la independència que vindrà marcat per les eleccions plebiscitàries que segurament es convocaran pel febrer.

Tot apunta que la CUP i els moviments propers a ells faran una candidatura d’esquerres, radical. Per tant tot fa pensar que CDC i ERC, -amb els socialistes dissidents-, podrien formar una altra candidatura potent. En ambdues s’hi haurien d’afegir personalitats de la societat civil i intel·lectuals i comptar amb el suport del màxim d’entitats. Igualment, aquestes 3 formacions polítiques haurien d’acordar el full de ruta, els propers passos. Si això anés així crec que es podria treure majoria al Parlament per fer els passos definitius cap a la independència.

La setmana vinent (a partir del dimarts 25 que en Mas farà una roda de premsa per explicar el full de ruta) sabrem com anirà quedant tot. Ara és l’hora dels partits.

NOMÉS VULL DIR QUE M’AGRADARIA QUE EN AQUESTS MOMENTS TAN IMPORTANTS ELS PARTITS POLÍTICS SOBIRANISTES ESTIGUESSIN A L’ALÇADA DE LA POBLACIÓ CIVIL.

Tweet

Ha passat el 9N i el procés segueix.

La sensació que tinc és que el camí que anem fent es va allargassant, que es va subdividint en contínues etapes -que anem superant amb èxit- però això el va fent més llarg (a vegades sembla que no s’acabarà…). A la vegada també tinc la impressió que és l’única manera de fer-lo, anar cremant etapes. Penso que només arribarem al final si anem pas a pas i som capaços de fer la ruta que tenim traçada sense caure en el desànim ni en el cansament, malgrat les dificultats.

És com quan fas una excursió i veus allà al davant l’objectiu, però vas caminant i no acabes d’arribar-hi mai, ara un revolt, ara una pujada, ara una cruïlla (compte no ens equivoquem!). Mires el mapa i sembla que vas bé i de cop veus que has fet alguna cosa malament i has de rectificar. Després sembla que fas una marrada, que et desvies, però més tard veus que no, que tornes a anar en la bona direcció.

En fi, ens esperen uns mesos intensos, segurament amb tempestes, llamps i trons, però no hem de defallir, cal seguir caminant sense descans i estic segur que arribarem al nostre objectiu

Tweet

1 – Jo vull la independència  i m’és igual per quina via hi arribem, sempre que sigui una via pacífica, democràtica i el màxim d’inclusiva (com ho ha fet fins ara l’ANC)

2 – Si la via és preguntant a la gent, el que prefereixo és un referèndum d’autodeterminació vinculant celebrat de comú acord amb Espanya. Això està clar que no ha pogut ser, per tant queda descartat.

3 – Si la via és una consulta no referendaria el que vull és que es pugui fer, encara que legalment no sigui vinculant. Això s’ha complicat força per les traves -ja previstes- que ha posat l’Estat espanyol.

4 – Vull que la pregunta sigui clara i només tingui 2 possibles respostes SI/NO. Això no va poder ser perquè per mantenir la unitat vam haver d’acceptar la resposta sí-no que encara ara no sabem què vol dir, ni ningú ha sortit obertament a defensar-la. Tinc la íntima convicció que tan ICV com Unió el que volien era soscavar el procés, afeblir-lo.

5 – Vull que la convoqui el govern català i que tota la població tingui la possibilitat de votar. No vull fer un Decideix2

6 – Vull que sigui vista des de la resta del món com una consulta d’autodeterminació. Això serà així sigui quin sigui el tipus de consulta que fem (a nivell internacional pesen poc les disquisicions legals que ens fem aquí)

7 – Vull que s’ho mengin amb patates els polítics de l’Estat espanyol (i alguns de catalans) que han repetit i repetit que no la faríem. La farem.

8 – i també tots els «superindependentistes» que han estat fent el curcó els últims 2 anys dient que no la faríem, que perdíem el temps fent estelades amb «espelmetes» i «cadenetes». Ha semblat una rabieta infantil, han demostrat molt poc nivell.

9 – La manifestació del 2010 es va convocar per protestar per la sentència de l’estatut (al capdavant hi havia en Montilla !!) i, per la força de la gent, va acabar sent la primera gran manifestació a favor de la independència. La societat civil va passar per davant -per sobre diria jo- dels polítics. Ho podem tornar a fer.

10 – Tenim el país que tenim, no és un país lineal, és de blancs, de negres i de grisos, és de matisos i així ens agrada però això comporta una més gran complexitat per prendre decisions conjuntament. Per tant, siguem realistes, no demanem als partits polítics allò que no és possible (candidatures úniques, coalicions,…) al contrari, treballem en acostar posicions però respectant que cadascun d’ells pugui defensar el seu model de país. Només cal que tots adquireixin el compromís (sigui inclòs en el programa electoral o no) en el sentit que si entre tots tenen majoria declararan la independència. Si els ho posem fàcil ho aconseguirem, si els posem un repte inabastable fracassaran (i nosaltres al darrera). Una altra opció, potser inclús millor, és que amb la mediació de l’ANC es pugui fer una candidatura única amb personalitats de la societat civil, amb intervenció o no dels partits sobiranistes. Però si veiem que això també és un camí intransitable, apliquem la reflexió 1.

11 – El moviment popular que encapçala l’ANC és una verdadera revolució pacífica. Ha empoderat la gent i ens ha fet veure que el futur del país està a les nostres mans i ens l’estem guanyant. És així i ho hem vist en els darrers 3 anys. Però també hem de ser conscients que la independència, en darrera instància, l’hauran de vehicular els partits polítics a través de les nostres institucions, Govern i Parlament. Per tant això és un element més que afecta a aquest complicat puzle.

Fetes aquestes reflexions, veig que la nova consulta del 9N compleix moltes de les reflexions anteriors, per tant crec que ens hi hem d’abocar per tal que sigui un èxit i allò que ha començat, potser, amb uns certs dubtes o amb incerteses, ho acabem convertint en un èxit, que sigui ja per fi, l’inici del tram final cap a la independència.

Ningú va dir que fos fàcil però estic segur que ho aconseguirem.

Tweet

Ahir (3 d’octubre) vam tenir una bona notícia, el procés continua i el 9N votarem. Ho va dir el president Mas després d’una llarga reunió amb els partits favorables a la consulta (CIU, ERC, ICV i CUP). Hi ha unitat d’acció i hi ha discreció. Perfecte! Avancem amb pas ferm.

Avui (4 d’octubre) el món local ha anat a donar suport al president, al govern i al parlament. 920 municipis -també la ciutat de Barcelona– del total de 947, han aprovat mocions en favor de la celebració de la consulta el 9N. Crits d’independència al Palau de la Generalitat. Anem bé.

Aquest mateix matí (4 d’octubre) ha començat la gigaenquesta que portaran a terme els voluntaris de la campanya ARA ÉS L’HORA, (que està integrada per l’ANC i per ÒMNIUM). Es pretén visitar el màxim de llars de Catalunya, escoltar la gent i saber com els catalans ens imaginem el nou estat que aviat començarem a construir. L’inici de l’acció ha estat un èxit. La població segueix mobilitzada.

Amb tot això, m’atreveixo a dir que la independència és a tocar.

[youtube]http://www.youtube.com/watch?v=ZEDZaJPC-ik&list=UUs2NxGTnWLc49B8bbGv1Wkw[/youtube]

Tweet