El blog d'en Papikol

Ara que estem a punt de començar el període constituent, vaig a fer la meva aportació pel que fa a la llengua (encara que ja tinc feta alguna entrada sobre el tema)

UNES CONSTATACIONS (sobre l’oficialitat del castellà):

El tema de l’oficialitat de la llengua castellana sempre porta una certa polèmica.

Tothom es veu amb cor d’opinar sobre la llengua quan –com passa en tants altres temes- seria bo que n’opinessin principalment els especialistes, el que hi entenen.

Lingüistes de prestigi com Carme Junyent o Pau Vidal afirmen que el bilingüisme porta a la desaparició de la llengua feble, en aquest cas el català.

UNES CONSIDERACIONS (n’hi hauria més):

Des del punt de vista polític, hi ha un corrent, jo diria que encapçalat per l’Oriol Junqueras i ERC, que proclama, sempre que pot i encara que ningú li ho pregunti, que el castellà serà també oficial en el futur Estat català.

Estaria molt bé que, com es fa amb d’altres temes conflictius, hi hagués en aquest tema una distancia que permetés abordar-lo –en el moment que toqui, és a dir una vegada constituïda la nova República catalana- d’una manera el màxim d’objectiva possible.

Hi ha altres corrents d’opinió -entre les quals m’hi compto- que opinen que no seria positiu pel català que el castellà fos oficial exactament al mateix nivell que el català, que es poden trobar altres fórmules per tal que el usuaris de castellà –i altres llengües parlades a Catalunya- se sentin respectats.

Algú creu que els que lluiten activament contra el català, la inmmersió lingüística, etc. deixaran de fer-ho només perquè siguem un estat independent? No us sembla que l’estat espanyol continuarà la seva guerra (de vegades bruta) contra la llengua catalana? Especialment si tenim en compte que quedaran dintre de l’estat espanyol territoris de parla catalana…

Hi ha qui afirma que en el nou estat no s’han de perdre drets que ara ja tenim (referint-se a l’oficialitat del castellà). I jo em pregunto, volem fer un nou Estat català més just i que suposi una defensa de la llengua i la cultura catalanes? si la resposta és sí hem d’actuar en conseqüència.

També hi ha qui afirma, d’una manera solemne i contundent, com si estiguessin llegint algun dels deu manaments, que no farem amb els castellanoparlants el mateix que han fet amb els catalanoparlants. I això ho he sentit en persones cultes i intel·ligents….

LA SITUACIÓ ACTUAL (molt resumida):

De vegades se sent -en aquest cas en castellà-  allò de …” en Catalunya no hay problema lingüístico, se puede hablar siempre castellano y no pasa nada, no hay discriminación…” i això ho diuen –segurament de bona fe- amb l’ànim de defensar Catalunya davant dels espanyols però jo els diria, “pots afirmar el mateix del català?”, és a dir es pot afirmar que és possible parlar sempre català i no passa res? En altres paraules, es pot viure només en català? Es pot ser monolingüe català?  Si responem amb sinceritat hem de contestar que no, que no es pot viure només en català, per tant hi ha un problema lingüístic però no amb el castellà sinó amb el català.

L’EFECTE SÚMATE  (perdoneu, però algú ho havia de dir):

Després hi ha el que jo en dic l’efecte Súmate. S’està donant un gran valor al fet que hi hagi un col·lectiu de castellanoparlants (és a dir, de monolingües del castellà) que es declari a favor de la independència i que hi treballi organitzadament a favor. I sí, té valor i està molt bé.

Ara bé, sembla que tingui més valor que no que hi lluitin els catalanoparlants (siguin de tota la vida, siguin d’una generació, etc.). Dit d’una altra manera, i aquí rau la contradicció, hi ha molts fills o néts d’immmigrants espanyols que han adoptat el català com a llengua social, i ho han fet amb normalitat (els que resumint diem que «s’han integrat», parlen català i/o castellà a casa però socialment parlen català amb naturalitat) i per contra amb l’efecte Súmate es dóna un gran valor als fills o néts d’immigrants espanyols que no ha fet aquest pas i es mantenen monolingües en castellà (socialment, perquè a casa seva òbviament cadascú fa el que vol).

L’efecte Súmate, a més a més de prestigiar els qui no parlen català després d’anys de viure a Catalunya també va fent entrar el missatge –de manera molt subtil- que quasi serà un fet natural i de justícia que el castellà sigui oficial en el futur estat.

continuarà…

Tweet

Poques hores després d’haver fet l’última entrada al blog (El càstig preventiu) es va desencallar la situació i finalment ja tenim president i ja tenim govern (i sembla que també tenim una majoria parlamentària relativament estable per portar endavant el full de ruta).

Sincerament, me n’alegro molt i molt que finalment s’arribés a una solució. Tot i això em refermo que cadascú haurà de fer l’anàlisi del què va passar, de les posicions de cada partit i de quin paper hi van jugar els actors polítics involucrats (no només els partits sinó també les entitats i les persones). Només fent una autocrítica sincera podrem evitar repetir aquesta situació que hem viscut des del 27S fins el 9G.

I ara toca concentrar-se en el procés constituent. Un avís, només perquè no ens encallem ara amb això, no anem a fer una constitució que respongui al model de societat que cadascú imagina sinó que el que anem a fer és un marc de pilars bàsics amb els que les diferents opcions polítiques, quan guanyin les eleccions, puguin anar desenvolupant les seves polítiques. No és el mateix fer el marc que fer el contingut, així que avís a navegants.

Tweet

Tots recordem que a l’escola, quan el mestre marxava a mitja classe per alguna cosa i tornava i trobava que a la classe hi havia merder, normalment castigava a tota la classe. Decisió totalment injusta perquè normalment dels 30 que érem n’hi havia pocs que feien el merder i uns altres pocs que feien de comparsa però la immensa majoria es portaven bé i això el mestre ho sabia però no volia problemes i feia taula rasa. Tots castigats. Càstig preventiu. A mi això sempre m’havia fet molta ràbia, no perquè tingués uns grans ideals de justícia sinó perquè jo era dels que em portava bé i acabava castigat com els que s’havien «divertit».

M’ha vingut al cap aquesta reflexió perquè ara em fa la impressió que estem fent el mateix amb JxS i la CUP. Si volem aprendre i madurar del que ha passat no val fer «bonisme» i dir que tothom ho ha fet malament, com feia el mestre de l’exemple. Crec que val la pena que diguem les coses clares, no per ferir ni per fer mal sinó per aclarir el què ha passat i mirar de no tornar-ho a repetir.

Hi ha una formació (JxS) que té el 86% dels escons independentistes i l’altra (la CUP) en té el 14%. És veritat que per l’aritmètica parlamentària (aritmètica diabòlica, com deia en Baños) els segons són indispensables per la investidura però no haguessin hagut d’oblidar que la majoria independentista d’aquest país ha votat JxS i un candidat a president, l’Artur Mas. Quan hi ha un govern amb majoria absoluta sempre demanem que malgrat això escolti a les minories, ¿no seria lògic doncs, demanar a la minoria (CUP) que respecti el vot de la majoria (JxS)?

En la meva manera de veure-ho JxS s’ha mogut, ha fet propostes que acostaven posicions (govern compartit, moció de censura i pla de xoc potent) i la CUP s’ha mantingut des del principi amb l’obsessió per no fer a l’Artur Mas president.

Seria injust no dir que dins la CUP hi ha sectors que no pensen així (ho hem vist en les assemblees i en les declaracions dels darrers dies) però si exceptuem la digna decisió de dimitir del cap de llista, Antonio Baños, no he vist encara cap fet que em permeti pensar que de veritat aquests sectors qüestionen la posició oficial de la CUP.

Per tant, amb tots els matisos que calgui, la decisió final de la CUP presa el diumenge 3 de gener va ser NO a continuar el procés.

Escric això el dissabte dia 9, a poques hores que s’esgoti el termini per poder arribar a un acord. Tant de bo ens sorprenguin en les pròximes hores i JxS i la CUP arribin finalment a un acord de govern i puguem començar la legislatura. Si és així me n’alegraré però de totes maneres crec que aquestes reflexions ens han de servir igualment pel futur.

Tweet

En aquests anys de procés, molta gent organitzada principalment al voltant de l’ANC, ens hem fet un fart de treballar, desinteressadament, generosament, sense demanar res més a canvi que anar aconseguint cada vegada més gent favorable a la independència i que els nostres polítics anessin fent, des de les institucions, allò que tocava en cada moment.

En tot aquest temps, des de l’any 2009 amb les consultes i després ja amb l’ANC, la feina que s’ha fet ha estat immensa. Hem fet un munt de parades al carrer, hem parlat amb molta gent, hem organitzat xerrades i actes de tot tipus, hem mobilitzat molta gent amb petites activitats i també amb les grans accions dels 11S.

Hem transmès il·lusió i molts milers de persones s’han apuntat al corrent de la independència. Han comprat les samarretes quan tocava, han fet cadenes humanes quan els ho hem demanat, s’han donat les mans, etc. La gent ha fet, amb il·lusió i alegria, tot allò que els hem proposat.

Volíem una pegunta clara –de Sí o No- però vam acceptar la doble pregunta, volíem una consulta amb validesa legal però vam acceptar –i participar activament- en la consulta del 9N, que gràcies als voluntaris va tirar endavant. Volíem unes eleccions al març de 2015 i ens vam haver d’esperar al setembre. Volíem una sola candidatura en les eleccions plebiscitàries del 27S i ens vam haver de conformar amb dues candidatures –i va anar d’un pèl que no us presentéssiu tots per separat-

Ara estem aquí, després d’uns quants anys de feina, amb quasi 2 milions de vots a favor de la independència, aconseguits picant pedra. I ara que us tocava a vosaltres fer la feina –aquesta part no la pot fer la gent, l’han de fer els representants polítics des de les institucions- doncs ara ens trobem encallats, amb majoria absoluta del Parlament però encallats. Amb la sensació que tot el que s’ha fet fins ara se’n pot anar en orris, amb la sensació que el tren està passant i que finalment no l’agafarem perquè vosaltres -els nostres representants- no us poseu d’acord en com hem de pujar al tren, però especialment no us poseu d’acord en qui farà de maquinista.

Francament és inaudit, penós i decebedor.

Permeteu-me que us faci unes reflexions:

– Vosaltres creieu que si en tots aquests anys haguéssim vetat a la gent segons la motxilla que portaven hagués crescut tant el suport a la independència?

– Vosaltres sabeu el que és treballar en una assemblea territorial de l’ANC colze a colze amb gent de diferents ideologies -des d’Unió a la CUP- i no tenir cap problema?

– No us sembla que el que ha fet la societat ho hauríeu d’agafar d’exemple i aplicar-ho en aquests moments?

– Nosaltres no hem preguntat a la gent d’on procedien (ni quina motxilla portaven) sinó si anaven allà mateix (a la independència)

– Jo, com crec que molta altra gent, no puc entendre que es posi tot aquest immens treball en perill només pel veto a una persona

– No sentiu el pes de la responsabilitat històrica que teniu d’estar a l’alçada de les circumstàncies?

– No sou conscients de perquè se us ha escollit?

– La vostra feina ara mateix és engegar la part final del procés, la part que s’ha de fer des de les institucions. Siusplau, féu bé la vostra feina

– No us adoneu de la frustració que pot representar pel país, si no arribeu a un acord i el procés es para?

Ah, i no ens serveix un acord de mínims i per sortir del pas, el país es mereix un acord de govern sòlid, inclús un acord amb la participació en el govern de les 2 formacions (JxS i CUP) i amb el suport dels 72 diputats.

Gràcies per escoltar-me

Tweet

Sembla que els catalans tenim debilitat per fer les coses complicades, llargues i recargolades… bé, no tots els catalans, amb l’Assemblea Nacional havia començat a pensar que ho teníem superat (o almenys que anàvem en camí de superar-ho). Que sabíem treballar junts amb gent que pensés diferent si tots teníem el mateix objectiu, que havíem après a ser generosos, que podíem treballar colze a colze per aconseguir la independència…

Veig que no. Tornem a estar com després de la consulta del 9N2014. Llavors vaig fer una entrada al meu blog que es deia igual que la d’avui. Tinc la mateixa sensació: que estem a punt d’arribar però que ens quedarem a les portes. Tant de bo m’equivoqui.

I cada vegada ha sigut quan els partits han hagut de fer la seva part de feina. S’han encallat. Jo crec que els partits -uns més que altres- han estat bastant impermeables al que ha significat l’ANC, més enllà de les conquestes polítiques. Vull dir que no s’han deixat amarar del que ha significat l’ANC com a revolució en la societat, com a canvi en les relacions personals entre gent que no pensa igual però que es respecta i que treballa per un mateix objectiu.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=Q1BYdYztj08[/youtube]

Tweet

Mentre esperem el resultat de les converses entre JUNTS PEL SÍ i CUP, anotaré el que em volta pel cap.

Pel que fa als vots:

• L’independència ha guanyat amb el 48,20% dels vots (Junts Pel Sí i CUP)
• L’unionisme ha perdut, han obtingut el 39,31 % (PP, C’s i PSC)
• Els indecisos (els que no s’han definit) han tingut el 12,49 %  (Sí Que Es Pot, UDC i la resta)

Pel que fa als escons, la victòria de l’independentisme també ha estat clara:

• SÍ a la independència:      72 escons  (Junts Pel Sí i CUP)
• NO a la independència:    52 escons  (PP, C’s i PSC)
• Indefinits:                            11 escons   (CSQSP)

Haurien anat millor uns altres resultats pel que fa al procés cap a la independència? És una pregunta retòrica que no cal fer-se perquè les eleccions ja han passat i no les podem canviar. La millor pregunta és, ens aniran bé aquests resultats? Jo crec que aquesta és la pregunta rellevant perquè el que tenim és amb el que hem de treballar.

Crec que s’arribarà a un acord que encaixi a les dues parts i permeti seguir amb el full de ruta, i ho crec perquè estic convençut que tant JxS com CUP són conscients del moment que estem vivint i estaran a l’alçada de les circumstàncies.

La lectura en positiu dels resultats és que la necessitat de pacte es convertirà en virtut i farà que l’acord que surti de les converses sigui molt més sòlid que si no hagués estat necessari pactar. Les dues parts hauran parlat, aprofundit i acordat unes condicions d’aplicació del full de ruta, que per tant seran assumides per ambdues, i això farà més clars i més segurs els propers passos a fer.

Tweet

Volia fer unes reflexions sobre el camí recorregut per arribar fins aquí i al final m’ha sortit un text una mica més llarg del previst. Hi ha barreja de reflexions personals i de fets històrics. Tot a vista d’ocell i molt resumit per no cansar.

Això és el que hem viscut de 2009 fins ara i ja ens podem anar preparant pel que viurem fins el 27S i després. Res del que passi no s’entendria si no coneguéssim el que hem viscut aquests darrers 5 anys.

Jo estic il·lusionat i emocionat i quasi em sembla impossible que tingui -tinguem tots nosaltres- el privilegi de viure des de dins un fet que sens dubte passarà a la història, la independència del nostre país.

Per qüestions tècniques aquesta entrada la trobareu en aquest enllaç

Tweet

Les meves pors s’han esvaït. Reconec que no les tenia totes i que temia que passés el pitjor i en canvi ha passat el millor que podia passar. La lògica i la raó s’han imposat: Tenim 2 llistes que reflecteixen l’àmplia diversitat de les opcions independentistes, JUNTS PEL SÍ i CUP-CRIDA CONSTITUENT. Perfecte. D’aquesta manera els votants dels extrems podran votar sense reticències (no m’imaginava segons quins convergents votant la CUP ni la majoria de cupaires votant una llista on hi fos en Mas). Són llistes que inclouen polítics, les principals figures polítiques que han estat fins ara acompanyant el procés i a més a més ambdues llistes inclouran persones lligades a les entitats civils que han estat al capdavant del procés.

Una altra cosa positiva és que al capdavant de la llista JUNTS PEL SÍ hi tenim en Raül Romeva, persona que aglutina per una banda la qüestió social i de radicalitat democràtica i per l’altra banda la necessitat de fer el pas cap a la independència. La llista de CUP-CRIDA CONSTITUENT té una trajectòria claríssima a favor de les persones i de la justícia social i també de la independència. Segurament estarà encapçalada per Antonio Baños, una persona que crec que compleix, com en Romeva, amb els components bàsics per estar-hi al capdavant.

Crec que hi ha un full de ruta clar del que s’haurà de fer els propers 18 mesos, a partir de 28S.

Per tant no puc dir una altra cosa que estic molt esperançat i molt orgullós de la gent que ha fet possible que arribéssim fins aquí. Ara ja només depèn de nosaltres, de tots nosaltres.

Demà, 27 de juliol, faltaran exactament 2 mesos per votar. Ara és l’hora de posar-nos-hi en cos i ànima per aconseguir que la victòria del SÍ sigui inqüestionable.

Tweet

És una idea que li vaig sentir a en Martí Anglada en una xerrada que va fer a Palafrugell. Ell deia que el millor seria preparar 2 candidatures, amb barreja de societat civil i de polítics i que les llistes fossin, per dir-ho d’una manera simplona, una del centre cap a la dreta (diguem-ne llista A) i l’altra del centre cap a l’esquerra (diguem-ne llista B), de manera que els votants de dreta ho tinguessin clar i no els fes cap recança votar la llista A i els votants d’esquerres poguessin votar la llista B sense angúnies. Els votants de centre (segueixo amb la simplificació perquè se m’entengui) podrien votar l’una o l’altra, sense problema. Tenint en compte que els catalans tenim la pell molt fina, d’aquesta manera tothom podria votar sense haver de tapar-se el nas.

Ara estem embrancats en la polèmica de si la llista (jo diria les 2 llistes) han d’incorporar polítics o no. A veure, no sobra ningú per fer el que anem a fer que de fàcil no en té res (i per si de cas algú s’ho pensava nosaltres ho compliquem cada dia una miqueta…), per tant per mi les 2 candidatures haurien d’incorporar els principals polítics dels 3 partits -CDC, ERC, CUP- que, junt amb les entitats ANC, Òmnium i AMI, estan tirant això endavant.

Ah! i d’això de fer un Parlament que duri només 3 mesos, que no faci res, que després es disolgui, que…. A veure, la creativitat està bé però reservem-la per les arts plàstiques i per la recerca, per fer la independència millor que toquem de peus a terra i avancem amb pas segur.

Anem justos de temps i, pel que diuen, la setmana entrant sembla que ja tindrem algun acord, espero que entre tots siguin capaços de trobar la sortida que ens permeti arribar a la independència. Si el 27S perdem perquè guanya el NO, acceptarem el resultat i haurem de continuar treballant, però si perdem perquè hem estat incapaços de trobar l’acord, la nostra generació i al capdavant els polítics serem recordats pel nostre fracàs, perquè haurem dilapidat la millor oportunitat que ha tingut Catalunya per tornar a ser lliure, després de 300 anys.

El 21 de desembre passat vaig fer una entrada al blog que es deia «Trata de arrancarlo, Carlos«. Torno a tenir la mateixa sensació. Tant de bo els fets de la setmana vinent em desmenteixin.

Tweet